dimarts, 30 d’abril del 2013

TRAILWALKER INTERMON OXFAM 2013 – 20 i 21 d’Abril – 100KM


Dilluns, 8 d’abril 2013, 19h30, rebo un missatge de l’Anabel dient-me que la Sílvia s’ha lesionat i que l’equip de la Llar necessita una persona per completar l’equip per a la Trailwalker, són només 100km!!
Parlo amb el Joan Carles, m’explica que després d’haver aconseguit els diners necessaris, l’únic objectiu és fer-ho els 4 junts i acabar en menys de 20hores. I tot i que mai he fet 100KM, accepto el repte. Em queden 12 dies...
Els dies passen i el cap de setmana faig una tirada llarga de 30km on veig que realment estic molt bé de forma i que puc afrontar els 100km que m’esperen.
Per fi va arribar el dia 19, a les 19h30 sortim els 4 integrants de l’equip (Manu, Joan Carles, Raúl i Jo) més l’equip de suport (Alexandra, Montse i Sílvia) camí d’Olot. La idea és recollir dorsal, sopar i dormir a Olot. En arribar a Olot em trobo molt cansat de la setmana i fa fred, no reacciono fins que no som a l’hotel i puc treure’m la roba de la feina i posar-me roba d’esport.
Dia 20! Això ja està!! Al menjador de l’hotel hi ha un “ambientàs” brutal, tot ple de participants a la Trailwalker carregant els dipòsits d’energia. Un 10 a l’hotel, no ens va faltar de res! I un 10 també a la decisió de dormir a Olot la nit abans, estem molt descansats i amb calma... El dia és perfecte per córrer!!
Després d’esmorzar ens adrecem a la zona de sortida on l’ambient és molt impressionant, passem el control i ens posem a la sortida, últimes fotos, briefing i TRET DE SORTIDA!!!!!
A partir d’aquí seguiré per etapes:
Els herois
Etapa 1. Olot – Sant Feliu de Pallerols 17,6km
En marxa!! Etapa més llarga i amb més desnivell positiu. Anem molt còmodes, amb l’ajuda del Garmin anem controlant el ritme, anem a 6’52” el km i costa no accelerar el pas. Comentem imprudents que “sembla que a aquest ritme podríem córrer tota la vida”, paraules que més tard reconeixerem són errades...
Durant tota l’etapa anem acompanyats de molts equips, es nota que acabem de sortir i encara no hi ha diferències de temps.
El camí és molt atractiu i podem gaudir del plaer d’anar fent esport per una via verda en un dia espectacular!
Cap el km 10 el camí s’inclina i fem la pujadeta més forta del recorregut, la passem sense problemes, tot i que a la baixada el Raúl comenta que li molesta una mica el genoll.
Arribem al control de Sant Feliu de Pallerols amb molt bones sensacions, 2h 02 min 02 seg. Veiem per primera vegada l’equip de suport. Volíem fer una parada curta però entre posar-nos crema, menjar i omplir les “Camels” estem vora 20 minuts.
Etapa 2. Sant Feliu Pallerols – Amer 13,8 km (31,4 km)
Estratègia!! Després de carregar piles sortim direcció Amer. El camí continua sent impressionant i el ritme el mantenim just per sota de 7min/km. En aquesta etapa decideix acompanyar-nos en Lluís (parella de la Sílvia) que d’aquesta manera ens dóna ànims des de dintre.
Aquí comencem a separar-nos els equips, uns per davant i altres per darrera... però ja no estem en “pilot” com abans, i és que quan acabem aquesta etapa portarem quasi una tercera part.
Paisatge espectacular
Passat l’equador d’aquesta etapa, el Raúl està molt fort, jo comento que tot i que anem bé, hauríem de decidir quan dinem i quan comencem a alternar córrer i caminar... està clar que encara que ens ho sembli no aguantarem els 100km a aquest ritme de trot. Decidim que la parada per dinar la farem a Anglès, un cop acabem la tercera etapa.
Per la meva part, començo a intuir que els quàdriceps em faran patir quan passin els km... de moment, però, encara fem bona cara...
A partir d’aquest punt, l’equip de suport esdevé vital per arribar a meta, comencem a necessitar de massatges i d’estiraments per no sobrecarregar en excés les cames.
Arribem a Amer en 3h 51min i 43 seg.
Etapa 3. Amer – Anglès 7,4km (38,8km)
Arriben les visites! Etapa curta, però amb dues rampes trampa que fan que ens hàgim de posar tota la maquinària a treballar. En aquesta etapa tenim la nostra primera (i per sort van ser poques) despistada del camí. Menys mal que als 200m el camí s’acabava i vam fer poc esforç extra.
Gaudim del camí i fem broma de la situació, 100km són molts com per afegir-ne uns quants metres...
El ritme continua sent molt bo i arribem a Amer on l’equip de suport ens ha preparat una zona de luxe per recuperar les cames (massatge i estiraments) i un bon dinar. Decideixo que només menjaré pasta, fruita, Isostar, cafè i aigua; no vull tenir problemes de panxa.
En aquest punt tenim la primera visita, el David, company de feina de La Llar que ha vingut per fer-nos costat, com s’agraeix!!

Temps, 5h 02min 33seg.
Etapa 4. Anglès – Bescanó 10,2km (49km)
Eufòria, havíem dit caminant, no? Sortim d’Anglès amb la intenció de fer l’etapa caminant per pair el dinar. Quan portem menys de 2 km decidim que alternarem córrer i caminar 2km.
El camí és molt planer i es fa fàcil, aquí comencem a notar que els equips s’estiren i que cada cop ens trobem menys participants. Com que anem paral·lels a la carretera els cotxes de suport ens animen. Això ens motiva molt, així que ens engresquem i fem l’etapa més corrent que caminant.
Personalment estic en el millor moment fins aleshores. Em trobo molt còmode i fort, tinc els quàdriceps carregats però em trobo bé! El Raúl comença a tenir problemes amb el genoll.
Arribant a Bescanó prenem consciència que ja hem fet quasi mig camí, això comença a ser gran!! I comencem a sentir-nos uns herois!
Bescanó és nostre!! 07h 00min 53”.
A Bescanó tornem a posar-nos en mans de l’equip de suport (Montse, Sílvia, Alexandra... MOLTES GRÀCIES!!!) Em deixen les cames com noves i una mica de menjar per afrontar una etapa curta fins a Girona. El Raúl fa el primer pit-stop al WC... Gràcies també al David que també ens ha acompanyat en aquest punt!
Etapa 5. Bescanó – Girona 7,0km (56km)
Fisios!!!! Una altra etapa curta on superem el km 50. Ara ja fa baixada!! Caminem ràpid, l’etapa és senzilla i anem comentant les sensacions.
Comencem a pensar que aviat es farà fosc, un cop arribem a Girona ens haurem de preparar per la nit. 
Quan entrem a Girona trotem per entrar amb dignitat, aquí fa estona que no ens creuem amb cap equip, només un equip en 7km. A meta ens espera l’equip de suport i la dona i fills del Joan Carles que s’han apropat per donar-nos ànims!
L’entrada a Fontajau és de les que em quedaran gravades a la ment! Tots els voluntaris aplaudint la nostra entrada!! Quina passada!! Va ser com guanyar una etapa al Tour. Què dir dels voluntaris... MOLTES GRÀCIES!!!!
En aquest punt tenim servei de massatgistes i físios, evidentment ens hi aboquem... a més a més aquí sentim que anem en posició 54!!! I hem sortit 260 equips!! Mare de déu, sí que anem bé!

Temps total 8h 33min 06 seg. Amb una aturada de 43 minuts entre massatgistes, menjar, abrigar-nos (comença a fer fred!).
Etapa 6. Girona – Cassà de la Selva 15,3km (71,3km)
Això va de debò!! Etapa molt llarga i una de les més dures. Sortim de Girona i creuem un pont que no toca seguint un altre equip. Veiem que van una mica perduts, consultem el Roadbook i junts sortim de Girona, xerrant. Un cop agafat de nou el camí de la Via Verda ells acceleren el ritme i se’n van.
Nosaltres anem caminant a ritme constant i ràpid. En Arribar a Quart trobem el cartell del km 65, però o bé estava mal notificat o bé l’etapa era més llarga del que deia ja que 10 min després trobem una indicació que diu que encara queden 7,2km fins a Cassà. Això ens minva l’ànim al Raúl i a mi que comencem a anar tocats!
Els meus quàdriceps estan força carregats i l’etapa sembla no acabar mai... els km no passen i intueixo que “avui patirem”.  A més a més, s’ha enfosquit i hem d’encendre els frontals i la fresca és cada cop més evident.
En aquest punt, el Manu i en Joan Carles, que van millor, ens animen i tiren de nosaltres per què arribem junts al final de l’etapa.
Quan veiem la meta trotem per fer l’entrada!! Per fi a Cassà!!
Aquí rebem la visita de la Laura (companya de la Llar), el Carlos i la Bruna. Sincerament GRÀCIES! Ja només queden 30 km, perquè la TRAILWALKER no són 100km no! Són 101,2km!
El Raúl i jo ens quedem dintre del pavelló, mengem i ens posem en mans de la Montse i la Sílvia que ens recuperen les cames, els meus quàdriceps estan com pedres...
Temps a Cassà: 12h 03min 12seg.
Etapa 7. Cassà de la Selva – Llagostera 9,6km (80,9km)
Una etapa d’Infern!! Només sortir posem un ritme còmode, les meves cames semblen durant els primers km recuperades però a partir dels 4 km començo a notar que els quàdriceps em punxen i que els bessons es pugen fins a darrera dels genolls.
Una cosa tinc clara, no abandonaré, però no tinc clar com ho faré per arribar a Sant Feliu de Guíxols...
Anem acompanyats un altre cop del Lluís, que es queda uns metres enrere amb el Raúl i amb mi.  És negra nit i entre el fred i els dolors, els metres sembla que no passen.
Per fi arribem a Llagostera, però s’ha de creuar tot el poble fins arribar a la zona esportiva on hi ha l’àrea de descans. Em va semblar que creuàvem la Diagonal en lloc de Llagostera.
A l’entrar al pavelló vaig directe al lavabo i al sortir contemplo atònit que he de baixar 4 esglaons per poder accedir a la zona de descans. Semblo Robocop!
Veig al Manu en mans dels podòlegs, per sort no he tingut cap butllofa, meravelloses ASICS TRABUCO!
M’assec i busco l’equip de suport, veig l’Alexandra a una altra taula i m’arrossego fins allà. Menjo quelcom i imploro per un massatge i que m’ajudin a estirar. Un cop més la Montse i la Sílvia estan magnífiques i obren el miracle. Estirat a la camilla la Montse m’ha d’ajudar fins i tot a posar-me les malles. Demano un Ibuprofeno i decidim prosseguir.
Bon massatge, ara a continuar

Temps a Llagostera: 14h 25min 40seg.
Etapa 8. Llagostera – Santa Cristina d’Aro 10,1 (91km)
Màgia!! Miracle!! Començo a caminar i de sobte desapareixen tots els mals. No m’ho puc creure! Puc caminar i fins i tot trotar.
En aquesta etapa ens tornem a perdre, per sort, l’únic equip a qui veiem va just al darrera i ens crida que anem malament!! Mil gràcies!!
Reprenem el camí i els ànims sembla que van a més! Estem baldats, però la meta és cada cop més a prop.
D’aquesta etapa recordo que vaig pixar com 5 o 6 vegades... entrant a Santa Cristina, faig l’últim stop per pixar i el Manu i el Joan Carles se m’escapen una mica. Arribem a una rotonda on dues noies de l’organització em diuen que a 200 metres està el control. Ja!! No m’ho puc creure!! Començo a córrer i atrapo al Manu i el Joan Carles, em trobo bé!!
El Raúl arriba tot just darrera meu. Una paradeta ràpida de 5 minuts abans de seguir camí la meta!!
Es nota el cansament, però ja queda poc per la glòria

Temps: 17h 26min 19seg.
Etapa 9. Santa Cristina d’Aro – Sant Feliu de Guíxols 10,2 (101,2km)
La Glòria és eterna!! Sortim de Santa Cristina amb els deures fets! Ara som plenament conscients que ja ho tenim, tot i que sempre hem parlat de 100km, la distància oficial és de 101,2km, però tant se val... ara ja hem patit i gaudit tot el què calia, només queda cremar els últims km abans de creuar la meta i trobar el nostre petit moment de glòria!!
L’etapa la fem xino-xano, és una etapa senzilla i a mi no em fa mal res, bé, em fa mal tot però ja no importa...  quasi sense adonar-nos arribem a Sant Feliu de Guíxols, i travessant el poble ens dirigim al port on es troba la meta.
Arribem al port de Sant Feliu després de 19h 22min 10seg classificant com a 44è. equip que ha finalitzat la TRAILWALKER amb els 4 integrants.
Objectiu aconseguit. CAMPIONS!!!!

Ara és moment de gaudir i de fer-nos les fotos de rigor, repte assolit i amb nota!!
Reflexions
És moment d’acabar la crònica, però abans m’agradaria agrair a l’equip Llar Activa la oportunitat de córrer al seu costat. Joan Carles, Manu, Raúl, Alexandra, Montse i Sílvia Gràcies de tot cor per haver-me permès viure aquesta experiència entranyable. He patit molt, sobretot entre els km 70 i 80, però he acabat gràcies a vosaltres (i a l’Ibuprofeno! Je je je!!).
Sense dubte, és una experiència que repetiré, és un altre rotllo... aquí el que compta és arribar, i arribar en equip, per tant, si un pateix, pateixen tots! Espero poder-la repetir en companyia dels companys de LOSMARTES amb els qui vaig estar connectat tot el circuit. Gràcies pels ànims,  per confiar en mi i per seguir-me en tot moment. Aneu pensant quin any la fem...
I com no, agrair-li a l’Anabel que m’animés i m’engresqués per acceptar participar d’aquest repte, no tinc paraules...
Per mi ha estat una experiència a repetir, això si, preparant-la una mica més a consciència..

divendres, 26 d’abril del 2013

Cursa Bombers. En busca del récord.

Preparant la sortida

És dissabte i queden 24 hores per començar un nou repte. És un repte conegut, donat que portem moltes edicions fent aquesta cursa, i tot i ser una cursa que amb el pas dels anys s’ha anat massificant (serem 27000 corredors/es), el seu recorregut (propici per fer un bon temps), la seva sortida (a vegades molt espectacular) i la sensació de compartir aquest esport amb tanta gent,  fa que sigui una data clàssica en el calendari de curses que l’equip de LOS MARTES.

Però aquesta vegada dos companys no la podran realitzar. El Xavi Moreno, que s’ha anat a la muntanya i el Jordi que està fent la Trailwalker 2013 (cursa de 100km que algun dia farem plegats).

El fet que el Jordi fes la Trailwalker ens ha fet passar un divendres i dissabte diferent. Ell ens anava enviant whatsapps amb foto i punt on es trobava, i nosaltres li donàvem forces i ànims. Això va ser així fins a les 23h, hora en la que la Sandra, el Fede i jo vam decidir anar a dormir per arribar descansats a la nostra cita, la Cursa dels Bombers.

A les 7h del matí ens toca aixecar-nos. Jo crec que tots encenem els nostres mòbils esperant notícies del Jordi, i en pocs segons ens va arribar un whatsapp de les 5h:30 del matí. És el Jordi que ha aconseguit acabar la Trailwalker en 19h:22:10. Bravo campió!!!!
El felicitem i comencem a esmorzar. El dia ha començat amb bones noticies, però les cames i el refredat no sembla que em vagin a donar una segona alegria.

Abans de les 8h em passa a buscar el Fede i marxem cap a la benzinera de Pallejà per recollir a la Sandra. Hem decidit quedar una mica d’hora per deixar les bosses i poder anar tranquil·lament cap a la zona de calaixos, donat que d’arribar més tard seria una cosa quasi bé impossible. Com la planificació la tenim força estudiada, a les 08:30h ja estem aparcats i anem cap al Parc de la Ciutadella.

Deixem les bosses, fem els pipis corresponents i ens anem cap els calaixos de sub 45 (la Sandra i jo) i cap el calaix sub 42 (el Fede). Quan estem davant del calaix de sub 45 ens trobem el Jose Rosa. Com que ell i el Fede van a un altre ritme (el Fede vol millorar la marca de Sant Antoni (41:31) i el Jose vol baixar de 37 minuts), decidim que marxin i la Sandra i jo comencem a escalfar pels carrers del Born. Després d’uns 15 minuts, a trote, decidim anar cap al calaix (ja hi ha força gent).
Espartanos de LOS MARTES

Dins del calaix comencem a fer els típics estiraments, ens expliquem les estratègies (volem fer per sota de 45 minuts, més ràpid ho veiem impossible) i anem fent temps per tal que arribin les 10h, hora de la sortida.

Quan falten pocs minuts per les 10h, l’speaker d’avui (Xavier Franqueses, monologuista (52:13)),  comença a parlar i parlar, però en un moment del seu discurs, quan falten menys de 3 minuts per l’inici de la cursa, demana un minut de silenci en motiu de les víctimes de l’atemptat de la Marató de Boston. Ha estat un minut de silenci que ens ha posat a tots la pell de gallina, és més, ara que ho estic escrivint encara se’m posen els pèls de punta. Els components de LOS MARTES portem un llaç negre a les nostres samarretes per aquest motiu.

27000 corredors
Després del moment emotiu, comença el compte enrere 5, 4, 3, 2, 1, ...i sortida. Comencen a sortir els corredors d’elit, després els sub 37, després el Fede (sub 42) i al cap d’un minut i pocs segons la Sandra i jo trepitgem la catifa de sortida.

Comencem a posar el ritme de 4:30 per poder fer el sub 45. Hi ha molta gent però com els últims anys han augmentat el nombre de carrils que agafem de l’Avinguda de Colom fa que es pugui córrer força bé. Passem el primer kilòmetre i el ritme està una mica millor que la marca a portar.
Com que és impossible portar el control de tots els kilòmetres m’he posat en la canellera els temps dels passos dels kilòmetres 2,5, 5 i 7,5 que vaig fer l’any passat amb el Jordi de llebre. L’idea és seguir-los.
Portem un bon ritme, però cada cop que arriba un revolt es fa una petita aglomeració que fa que perdis uns segons. Arribem al primer pas (catifa 2,5), el Fede ha marcat 10:17, jo 11:08 i la Sandra 11:11. Tots tres anem dins dels temps que necessitem per complir els nostres objectius, fins i tot, una mica millor.
Qui diria que fa cosa d’un mes vam patir per poder fer el tram de l’Avinguda Paral·lel a 7’ el kilòmetre i avui anem a 4’30” i amb moltes forces. Està clar que avui portem 2,5 kilòmetres i l’altre dia portàvem 40 kilòmetres, però això només és una petita apreciació.
Com aquell que no vol, arribem a la part de dalt de l’Avinguda Paral·lel i agafem el c/Floridablanca. S’agraeix la petita baixada que hi ha, i trobo una llebre. Davant meu s’ha col·locat un noi que porta un ritme de 4:20 – 4:15 i vull veure si el puc seguir per poder millorar la meva millor marca personal. Passem el kilòmetre 3, el 4 i anem força bé. En el tram d’avituallament perdem uns segons, però és quasi impossible no perdre cap segon si vols agafar una ampolla d’aigua. Recuperem i marxem cap a la Gran Via de les Corts. He perdut la meva improvisada llebre d’avui,  però ràpidament la torno a trobar i decideixo continuar amb la meva estratègia. A mig camí de la Gran Via trobem la segona catifa (5km). En aquest punt, el Fede ha marcat 20:35, jo 22:24 i la Sandra 22:55 (fa un parell de kilòmetres que s’ha quedat, però ella és molt constant, i per tant, està en temps). Li faig una ullada a la canellera i comprovo que vaig uns 16 segons millor que l’any passat, això pinta bé.
Continuo amb la meva tàctica i començo a parlar amb el meu cap, perquè no em vingui el maleït “baixó” dels kilòmetres 7 i 8. Sempre ha estat el meu taló d’Aquiles en aquesta cursa.
Passem el cartell del kilòmetre 6 i la cosa continua força igual. Arribem al final del tram de la Gran Via i encarem el tram psicològicament més complicat.
Quan estic a prop del cartell del kilòmetre 7, xoco, sí xoco amb un dels milers de retalladors i em trenca el ritme. Ja vaig tocat, he perdut la llebre i això fa que aparegui una petita crisis. Baixo el ritme i arribem a la tercera i penúltima catifa (7,5 km). Aquí el Fede ha passat amb un temps de 30:51, si continua igual farà un gran temps. Jo passo amb un temps de 33:38, he perdut temps però encara vaig 6 segons millor que l’any passat, encara que tinc la sensació que no podré fer el final de l’any anterior. La Sandra arriba a aquest punt amb el crono en 34:23, sembla que tampoc podrà avui amb el sub 45.
Comença el tram on tothom espera arribar a Via Laietana i començar la baixada cap a l’arribada. Però com allò que esperes que t’arribi tots els anys per Reis, el kilòmetre 8,5 sembla que no arribarà mai.
Per sort, després de molt pregar i no deixar de córrer arribo al tram de baixada. No és que pugui fer un gran esprint però les cames es relaxen una mica i podem augmentar el ritme. He tornat a tenir la mateixa sensació que la primera vegada que vaig córrer aquesta cursa, tot el carrer era ple de caps, de samarretes de color blau (homes) i taronja (dones).
Anem baixant i arribem a la zona dels globus. Són arcs inflables amb publicitat dels patrocinadors, que anys abans ens havien provocat esprints innecessaris.
Arribada FEDE
Arribem de nou al Passeig Colom i ja només queden 300 metres. Ja podem veure l’arribada i això fa que tots treiem les nostres ultimes forces per tal de poder aconseguir els nostres objectius. Apretem les dents, aixequem els braços i cursa acabada. Recupero l’alè i començo a buscar a la Sandra. Espero, respiro i finalment la veig. Xoquem les nostres mans i anem cap a la zona de recollida de la bossa. Mirem els nostres garmins i veiem que hem fet. Encara falta confirmació oficial però he aconseguit baixar del sub 45 per 8 segons, encara que ho he fet 10 segons pitjor que l’any passat. En els últims 2,5 kilòmetres he fet 16 segons més que l’any passat (avui no tenia a la llebre rossa (Jordi)). La Sandra ha fet 39 segons per sobre dels 45 minuts, encara que li surt que la cursa li ha mesurat uns 160 metres de més.
Arribada SANDRA

Anem caminant cap a la zona del guarda-roba i veiem al Fede. S’ha fet un embolic amb el rellotge en l’últim tram, i no sap quin temps ha fet. Sap que ha baixat dels 42 minuts, però no sap el temps real. Ens diu que quan ha passat pel kilòmetre 9,5 s’ha enrecordat del que li va passar l’any passat, i suposo que s’ha emocionat massa.
Recollim les bosses, el Fede ja s’ha vestit i tot, i al cap d’uns minuts ens comencen a arribar els missatges dels temps oficials. Finalment, el Fede ha fet 40:56. Quina marca!!!! Ha baixat en 35 segons la seva millor marca.
Sandra ha fet 45:41 i jo 44:54, el que més o menys ens havia donat els nostres rellotges.

Temps per pas FEDE
Temps per pas XAVI
Temps per pas SANDRA









Ha estat un bon matí de curses, no ha estat genial però ja tenim una nova cursa en els nostres historials. L’any vinent hi tornarem.
 
Cursa acabada, objectiu aconseguit
PD: Espero que algun dia, tal i com evoluciona tot que no tardi massa i s’inventi algun sistema que desqualifiqui a aquelles persones (no els puc anomenar corredors) que només saben retallar en cada corba. Jo prefereixo no millorar però fer el recorregut marcat, i sobretot, no afectar als altres corredors.

Xavi Crespo (El Míster)  

dimarts, 9 d’abril del 2013

La Gran Cursa Popular: La Cursa del Corte Inglés


Com ja porto dos anys fent, aquesta cursa em serveix per oblidar-me dels temps (“marquitis”) i dedicar-me a gaudir i fer gaudir d’aquest esport a altres familiars, amics i companys que no surten normalment (o alguns mai) a córrer.

Aquest any era especial, donat que havia aconseguit apuntar a l’Esther i l’Ona perquè la fessin caminant amb el tiet Carlos i la tieta Marina. La meva idea era fer-la corrent amb un company de la feina (Miguel Angel), un ex-company de feina (Carles) i amb el “marit” de la Judit (ex-secre)(Guillermo) i un cop arribat al final tornar cap enrere a buscar-los i acabar-la caminant amb ells.

Per millorar la nostra infraestructura, cosa difícil des de que va néixer l’Ona, vam fer nit a Viladecans a casa dels iaios.

A les 7h del matí ens vam aixecar i ens vam disposar a esmorzar i preparar totes les coses per aconseguir arribar al tren (estació de Viladecans) abans de les 8:35h. Sortim de casa dels iaios a les 08:15 i marxem cap a l’estació de Viladecans. A mig camí ens trobem amb el cotxe dels tiets i anem junts fins a l’estació. Comprem la targeta del tren i esperem que arribi el tren que ens portarà cap al Passeig de Gràcia.

A l’estació hi ha força gent amb l’equipació de corredor amateur, i ja comencem a tenir ambient de cursa. Als pocs minuts arriba el tren i hi pugem. El trajecte és força ràpid i en uns 20 minuts ja estem a Barcelona. Per l’Ona és el seu segon viatge en tren i li encanta.

Un cop arribats a la Ciutat Condal, hem d’anar a buscar a la Núria, el Sergi, l’Anna i el Ruben, que ens esperen en punts diferents del Passeig de Gràcia.
Ens posem els nostres pitralls i anem baixant cap a la Plaça Catalunya. Tot va bé, fins que en l’últim tram del Passeig hi ha tanta gent que és impossible poder arribar a la cantonada on he quedat amb els altres 3 corredors. Parlo amb la Judit i quedem que cadascú surti pel seu compte. El Carles no agafa el telèfon i el Miguel Angel no el porta i tampoc el tinc.

A les 9:30h comença la cursa i conforme passen els minuts aconseguim anar baixant per poder iniciar la cursa. No hi ha manera de trobar a ningú i finalment decideixo que aniré caminant amb les meves nenes i companyia.

La familia Crespo-Marin de cursa
Després d’un quart d’hora aconseguim creuar el cartell de sortida. L’Anna i la Núria em diuen que el Ruben i el Sergi s’han anat corrent, i tinc el dubte de que fer. Tinc ganes de córrer però si no els veig hauré de fer 11km en solitari i l’idea no m’agrada massa. Al final decideixo fer-la caminant i passar-m’ho bé.

Anem fent i als 400 metres (o menys) les càmeres de 8Tv (del programa 8 al dia del Josep Cuní) li fan una entrevista a l’Esther i l’Ona. Diuen que sortirà a les notícies, però ja veurem.

Anem fent passes dins de la gentada i aconseguim fer els 2 primers kilòmetres. Quan arribem a la cantonada on estan els Bombers del Parc de l’Escorxador, l’Ona demana baixar per caminar i decidim fer el canvi de “motxillero”. L’Esther deixa l’Ona i comença el meu tram de “motxillero”. És un tram exigent, donat que hem de pujar fins a l’Estadi Olímpic, però també passem per llocs que fa menys d’un mes vam passar plegats l’Ona i jo (l’arribada de la Marató de Barcelona 2013). L’Esther aprofita per fer fotos a les Fonts Màgiques, la Plaça Espanya, ....
Estem al Estadi Olímpic

Anem molt lents (13’/km) però avui hem dit que no tocava mirar el rellotge, i per tant, sense cap pressa anem caminant i fent kilòmetres. La Núria i l’Anna sempre van uns metres per davant, després el tiet Carlos i jo i darrera (“a cola del pelotón”) la tieta Marina i l’Esther.

Al cap d’una hora i quart (o més) arribem a l’Estadi Olímpic. Només sortir a la pista veiem que el marcador de l’Estadi posa que som 72.047 corredors, quina gentada!!!!!

Amb el tiet CARLOS
Fem les fotos de rigor i ens anem cap a la zona de sortida de l’Estadi i baixada cap al tram final. Al sortir de l’Estadi fem l’últim canvi de “motxillero”. Els últims 4 kilòmetres seran pel tiet Carlos. El camí és més còmode (baixada) i anem fent. En aquest punt ja veiem que difícilment arribarem abans de les 12h, hora que segons el reglament es tancarà l’arribada. Ens quedem 3 kilòmetres i falten 28 minuts i portem un ritme de 13’/km o més.

Quan estem pel kilòmetre nou (c/Floridablanca) puc parlar amb el Carles que l’ha fet en 1:30:00 i ja està a casa seva. Quedem per dimecres vinent per veure’ns.

Com aquell que no vol, agafem la Ronda Sant Antoni i ja veiem el cartell del kilòmetre 10. Aquí em truca el Fede, que ve amb l’Isa i que venen caminant en sentit contrari per fer els últims metres amb nosaltres. A la Plaça Universitat els trobem i els expliquem tot el que portem fet.

Aquí comença el tram més ampli (c/Pelai) i quan falten uns 250 metres, alliberem el nostre “motxillero” (gràcies tiet) i baixem a l’Ona al terra perquè pugui fer caminant (corrent a la seva manera) aquests últims metres. El Fede aprofita per fer-nos fotos i la veritat que s’ho està passant molt bé.
 
Aquesta cara de felicitat val les 2:46:00 caminant
I després de 2:46:00 arribem a l’arribada, un altra cursa feta. Com que hi ha molta gent han ampliat el temps d’entrada i entrem amb temps que ens passin el lector de codi de barres, per poder passar a recollir després els nostres diplomes.
L'arribada a Plaça Catalunya

Aquí tornem a retrobar al Sergi que fa molta estona que està esperant (ell la va fer en 1:45:00).
 
Foto dels corredors d'avui
Agafem les coca-coles i marxem cap al tren, que els iaios i el tiet Jorge ens estan esperant per dinar.

A part que ens ho hem passat molt bé, a les 21:30h veiem les notícies del canal 8tv i en el reportatge que han fet de la Cursa del Corte Inglés surt l’Ona i l’Esther.

                                                                   (sobre el minut 26)

Què divertit!!! Han tingut els seus 3 segons de glòria.

Ens veiem l’any vinent, espero que corrent.

Xavi Crespo (El Míster)

dijous, 4 d’abril del 2013

Una aventura de 42195 metres



Sí senyors, fer una Marató és una aventura i unes sensacions que no es poden explicar. Saps que patiràs, i ho comences a patir quan comences a entrenar, però si tot finalitza bé (arribant a l’arribada) tens una gran satisfacció que t’omple durant dies, mesos, anys, ....

Aquesta nova aventura, comença el 07 de març de 2012 (si no m’he equivocat). Aquell dia el Fede i el Jordi, havien decidit fer la seva segona marató i volien fer-la en un temps record (sub 3:30:00h). Sandra, Anabel (amb la Júlia a la panxa) i Jo vam decidir fer el seu seguiment per animar-los i veure si aconseguien el seu objectiu. Durant aquell recorregut per la ciutat de Barcelona, sembla que no però és força esgotador, va créixer en el meu cap (i també crec que en el cap de la Sandra) unes ganes enormes de fer aquesta mítica distància. Quan els vèiem pels primers kilòmetres, t’entraven unes ganes de posar-te un pantaló curt i sortir a córrer amb ells. Quan els vèies patir (sobretot al Fede i d’altres corredors) ja no feien tanta enveja. Però va ser sobre el km 42, quan vam veure que arribaven en 3:46:00 que vaig tenir un gran dejavu cap a l’arribada de l’any 2009 i vaig decidir que el 17 de març de 2013 estaríem a la línia de sortida.

Un cop passada aquesta aventura del 2012, va tocar planificar els entrenaments i començar a entrenar uns 4 mesos abans de la data senyalada. Es difícil, complicat, has de ser estricte i renunciar a moltes coses (hores de dormir, hores amb la família, ....), però amb millors sensacions que a l’any 2009, els dies passaven i la data marcada en el calendari estava més a prop.

L’última setmana no va ser massa bona, dissabte i diumenge anteriors vaig sentir uns dolors al costat del cor i a la zona lumbar, que suposo que eren nervis (treball, proximitat de la cursa, ...). El dilluns per la nit vaig tenir febre (37.5ºC) i va ser un moment molt crític. Recordo que vaig arribar a plorar com un nen que no li deixen anar a jugar el partit de futbol de la final perquè ha tret males notes, sentia que totes les matinades dels dijous (m’he aixecat 10 setmanes a les 5h per sortir a córrer el 4t. dia d’entrenament) havien estat temps perdut i que no arribaria a fer la meva segona Marató. Aquí només vull donar les gràcies a tots, però sobretot, a l’Esther que ha aguantat totes aquestes hores sense mi, sense poder ajudar-li amb l’Ona i a tots els ànims i esforços que ha fet perquè Jo puguès complir amb l’objectiu esportiu que m’havia fixat aquest any.

La setmana va passar, els dolors van marxar, i després d’anar a buscar la bossa, pitrall i samarreta, el dissabte només quedaven hores perquè comencés la bogeria dels 42195 metres per Barcelona.

Tot arriba, i per tant, a les 5:30h del 17 de març de 2013 m’aixeco per fer el gran esmorzar. Sí, gran esmorzar perquè l’ocasió així ho demana.
A les 6:45h passo a buscar al Jordi (avui farà de suport anímic i fotògraf). A les 7h, ens trobem tots (Fede, Marc, Sandra i Xavi Moreno) a la benzinera de Pallejà.
Després d’una mitja hora, arribem al pàrquing que un company de feina (Miguel Àngel) ens ha deixat. Com no podria ser d’una altra manera, volem agrair-li el gest, fet que ens ha permès anar una mica més tranquils.
Sobre les 8h ja ens trobem davant de les Fonts Màgiques de Montjuïc, i ens acabem de preparar per deixar les bosses al guarda-roba, fer el pipí de rigor i la primera de les fotos.
Quines ganes de començar!!!!

Connectem els nostres rellotges al satèl·lit i marxem cap al calaix de 3:45 – 4:00h.
A les 08:30h, puntualment, comença la Marató, però nosaltres no ho veiem donat que estem en el carrer que puja cap a Montjuïc. Tardem uns 15 minuts en creuar la sortida, però durant aquest temps la gent que hi ha pels passos elevats que van cap les Fonts comença a aplaudir i et posa la “gallina de piel”. Recordo la cara de concentrat i de viure un moment increïble del Xavi Moreno.
Abans d’això, el Fede fa un intent d’anar al WC, però els voluntaris no li deixen passar.
Els que anem a córrer ens donem els últims ànims i comencem la Marató.
Quan trepitgem la catifa de sortida li fem una trucada al Jordi per notificar-li que ja hem sortit i poder quadrar els nostres temps amb el seu rellotge. Ens diu que ell i el Marc es troben al costat dret del cartell del km 42 (quines ganes de tornar a veure aquest cartell d’aquí a 4h).
Portem pocs segons i ja
hem passat pel km 42!!!!
Als pocs segons, passem pel lloc on es troben el Marc i el Jordi els saludem, ens fan la segona foto i ens encaminem cap al carrer de Sants. La propera vegada que veiem al nostres animadors d’avui, serà al kilòmetre 14.
Abans d’arribar al kilòmetre 1, el Fede fa la seva parada al wc. Hi ha un petit carreró on varis corredors han decidit alliberar les seves bufetes.
La Marató continua i en el kilòmetre 2, li toca ser protagonista a la Sandra. Quan anem corrent, una noia li pica l’esquena. Es tracta d’una corredora alemanya de nom Sandra, que li ha fet gràcia veure una altra noia amb el mateix nom. Parlen en anglès uns segons i la Sandra alemanya marxa cap endavant. Més tard, vam comprovar que es tractava de la Sandra Winter, que va acabar la Marató amb un temps de 3:50:43).
El ritme és molt còmode (millor que la mitja prevista) i els kilòmetres van caient.
En aquest punt, el Xavi Moreno ja fa uns metres que ens ha deixat (ell vol fer entre 3:30:00 – 3:45:00), però un “pipi-stop” no previst fa que el tornem a enganxar-lo durant uns metres.
Sobre el kilòmetre 5, passant pel costat del Camp Nou, al Fede li tornen a entrar ganes d’anar a fer un riu. Encara que aquesta vegada és provocat per la seva condició de “merengón”.
Quan ja estem a punt de deixar el Camp del Barça i enfilar la pujada cap a l’Avinguda Diagonal, veient 3 noies (una d’elles amb una borratxera impressionat) que sembla que tornin de festa. Quines coses té la vida, unes persones tornant de festa i unes altres 15400 persones fent esport (personalment, prefereixo aquesta segona opció).
Fem la pujada cap al kilòmetre 7, i just a l’arribada amb l’Avinguda Diagonal ens trobem un home vestit amb el maillot de campió de muntanya del Tour (aquell de color blanc amb lunars vermells) que porta un cartell que diu: “Kilòmetre 7 punt més alt”. Fa gràcia, potser té raó però segur que a tots ens semblarà més alt els kilòmetres 40, 41 i 42 a l’Avinguda Paral·lel.
Un cop feta aquesta pujada, el recorregut és força més còmode (fins al kilòmetre 12) i amb una lleugera baixada que fa que les cames ho agraeixin i que poguem mantenir el bon ritme que portem.
Un cop arribem a la Gran Via, rebem un whatsapp del Jordi dient-nos que es troben al costat dret quan girem cap al Passeig de Gràcia  (a prop del cartell del kilòmetre 14). Arribem a aquest punt i comencem a buscar-los (al Jordi i al Marc). Als pocs segons ja els veiem, ens saludem, ens fan la foto i ens diuen que el Xavi Moreno va una mica més endavant i que va molt bé.
Pas pel km 14 (Passeig de Gràcia)
Fins que no estàs corrent la Marató, no saps l’important que és que t’animin, i més si és algú que coneixes.
El Passeig de Gràcia ens permet veure la Casa Batlló, la Pedrera, l’Hotel Majestic, entre altres monuments que té aquest Passeig.
Un parell de kilòmetres més endavant, ens trobem amb un altre monument de la ciutat de Barcelona, “La Sagrada Família”. Com que el cap i les cames encara estan bé, m’aixeco la gorra per poder fer una ullada aquest magnífic monument. En aquest punt, és on també m’han vingut al cap els records de la primeres fotos i ànims que l’any passat li vam fer al Fede i al Jordi mentre ells corrien aquesta Marató.
Les cames ja tenen el ritme posat i no parem d’anar passant kilòmetres. Amb poca estona arribem al kilòmetre 18, on haurien de tornar a ser el Jordi i el Marc, però no és així. El fet de quedar-se a animar al Robert, va fer que no poguessin arribar a aquest punt, però estaven fent un molt bon treball.
El tram del kilòmetre 18 al 20 es fa per l’Avinguda Meridiana i és de pujada. Aquest fet, i el fet que per l’altre costat comencen a baixar els corredors que porten un ritme més ràpid, ha fet que ens concentrem a veure si veiem al Xavi Moreno i d’aquesta manera animar-nos tots una mica més.
Els metres van passant i van passant milers de corredors, però no trobem al Xavi. Quan ja quasi havíem perdut les esperances de veure’l, el veiem i li fem un crit. Ens veu, ens saludem i continuem cap al kilòmetre 20, on girarem per fer els dos kilòmetres de baixada per la mateixa Avinguda.
En aquest punt, haurien d’haver estat la neboda del Fede i les dues bessones (una d’elles, la Marina, la fillola del Fede). El fet que el dia està mig plujós, que fa fred i que són molt petites, fa que finalment no hagin sortit.
Quan comencen a baixar, tornem a fer el mateix que havíem fet abans, però ara buscant al Robert. Als pocs metres, el veiem i el saludem.
En aquest tram, veig un cartell que ja vaig veure en la meva primera marató i que em va fer molta gràcia. El cartell deia: “Chuck Norris mai ha corregut una marató”, i vaig pensar, que jo anava camí de la meva segona, què fort que sóc.
Passem la mitja marató en 1:57:01, anem 2 minuts i 33 segons més ràpids que la mitja per fer sub 4h, i les sensacions són força bones.
Poc després del pas per la mitja, m’arriba al mòbil un sms (avui portem el mòbil i diners per si passés qualsevol cosa, i com a mínim poder trucar, informar i tornar a l’arribada). En el missatge l’Esther em diu que ja estan esperant el tren i que baixen per estar al kilòmetre 42, punt on agafaré a l’Ona per entrar junts a la meta. Avui, l’Ona s’estrenarà en dues modalitats: farà el seu primer trajecte amb tren i farà la seva primera arribada d’una Marató.
En aquest punt, li dic al Fede i a la Sandra que ara segur que arribo al final.
Aquí el Fede també parla amb l’Isa, que ens diu que el Jordi i el Marc estan al kilòmetre 20. Creiem que s’ha equivocat, perquè havíem quedat amb ells als kilòmetres 18 i 22 (mateix punt, separat només per un carrer). Com al kilòmetre 20 no els hem vist, i ja estem a prop del kilòmetre 22, tornem a mirar a un costat i a l’altre, per veure si els localitzem. I allà estaven, fent-nos les seves fotos i sobretot donant-nos aquelles forces que tant s’agraeixen (segons un estudi que el Fede va llegir a la revista Runners, quan t’animen guanyes 10 segons, o sigui, que deu segons menys que van pel sarronet).
Tornem a veure al Jordi i al Marc en el km 22 (ja tenim mitja Marató a la butxaca)
D’aquí marxem pel carrer València, la Gran Via i la Rambla Prim fins trobar-nos de nou l’Avinguda Diagonal. Aquesta part de trajecte és per mi la més avorrida, però avui el Fede s’ha encarregat d’animar-la.
Just després d’agafar l’ampolla d’aigua d’un dels avituallaments, ens hem posat al costat d’una moto (elèctrica) que portava una càmera de filmar. El Fede els ha començat a fer conya, dient-li que li donava aigua si ens gravaven una estona. Al final i després de fer-se molt de pregar, aquells moteros ens han filmat una estona. Recordo, que el que estava filmant-nos, li anava dient al Fede: “Sí que vas fresco tú, ya veremos si vas igual de fresco cuando llegues al kilometro 38. Menys mal que no l’hem tornar a veure, sinó ....
Sense parar de córrer i mantenint un ritme de cursa força bó, arribem a l’Avinguda Diagonal direcció cap a la Torre Agbar. Uns metres més enrere hem tornat a veure al Xavi, aquesta vegada ens ha cridat ell, es veu que va força bé.
Com es nota el tema dels ànims. La primera foto és pujant pel km 27 abans de veure al Marc i al Jordi. La segona és al girar al costat de la Torre Agbar i baixar cap al km 30. A més metres millor cara.

A dalt de tot, tornem a veure al Marc i al Jordi, ens saluden i marxen ràpidament cap a l’altra banda del carrer on nosaltres baixarem en direcció cap al kilòmetre 30. En aquest altre costat, el Jordi i el Marc han corregut una estona amb nosaltres, donant-nos molts ànims. Jordi sap, per experiència pròpia, que a partir d’aquí comença el camí dur cap l’èxit (finalitzar la Marató).
Pel pas del kilòmetre 30 portem 2:46:04, uns 3 minuts i 50 segons millor que el temps per fer 3:59:00.
Quan arribem a la part inferior de l’Avinguda Diagonal i enfilem el carrer de l’Edifici Taulat i la zona del Fòrum, escolto parlar a un xicot que porto al costat. El meu cervell i les meves orelles reconeixen aquell to de veu, i al girar-me en dono compte que es tracta del Raúl, el marit de la Sora. El saludo i ens emplacem a veure’ns en la meta. En aquell moment, ell em diu: “Pasa, pasa que después te pillo”, i així va ser al cap de 2 kilòmetres.
Tot va bé, fins a arribar a prop del kilòmetre 33, aquí hi ha una petita rampeta de 50 metres que sembla l’Everest. Sembla que no avancis i just que la passo haig de fer 4 passes caminant. Recupero i ràpidament començo a córrer de nou.
Continuem corrent per la zona del Port Olímpic direcció cap al Parc de la Ciutadella i el Arc de Triomf (punt on trobarem al Jordi i al Marc per penúltima vegada, l’última serà a l’arribada).
Però de cop i volta noto com el meu quàdriceps dret es puja i m’aturo. Intento estirar una mica a veure si baixa, i començo a córrer de nou. Però abans del kilòmetre 35, torno a sentir els problemes de les cames, i torno a aturar-me. En aquell moment, deixem que la Sandra continuï la seva cursa en solitari, i com no podia ser d’una altra manera el meu fidel escuder (el Fede) es queda amb mi.
Anem fent trams al trot i trams caminant, fins arribar a l’Arc de Triomf. Veiem al Jordi i al Marc, encara que puc dir que aquí ja són ells els que em veuen perquè vaig una mica adolorit de les cames. El Fede sí que els saluda.
Al poc de passar per aquí, em torna a pujar el quàdriceps dret i m’obliga a tornar a caminar una estona. Tinc al cap que això de parar a caminar no és bo, ni per mí ni pel Fede, però amb aquestes rampes no puc continua corrent i necessito relaxar les cames, per poder continuar (amb els pocs kilòmetres que queden haig d’arribar a l’arribada, sobretot, perquè l’Esther i l’Ona estan allà esperant-me).
Tots anem concentrats, encara que Sandra i Fede fan millor cara. Jo ja estic patint.
Només queden 5 kilòmetres

Per la Ronda de Sant Pere (kilòmetre 37), torno a parar-me i tenim amb el Fede la nostra primera “discussió matrimonial”. Li dic que em deixi, que ja arribaré i que ell faci la seva cursa. Temo que el fet d’aturar-se pugui fer que es faci mal.
A l’arribar a Plaça Catalunya i al tram de Portal de l’Àngel hi ha força gent. Quan vaig fer la Marató al 2009, aquest punt és un dels que recordo que em va agradar més, semblava que estaves pujant un port de muntanya amb bicicleta una tarda d’estiu. Avui les sensacions no eren les mateixes, i el terra mullat relliscava molt, fet que va provocar un rampa al quàdriceps dret, un altra al quàdriceps esquerre i una altra al bíceps femoral de la cama dreta. En aquest punt, semblava més Robocop que un corredor de Marató. Paro, estiro i tornem a fer el camí cap a la Via Laietana.
Aquest tram del kilòmetre 38 al 39 és de baixada, així ho tenim al cap quan fem la Cursa de Bombers, però avui li han canviat la pendent i sembla que estem pujant. Això és un clar símptoma de com anem.
En aquest punt, un altre corredor (sembla estranger), es llença al terra per culpa de les rampes. Com veiem que és tema muscular, continuem, tothom comença a patir.
Anem fent i arribem al Monument a Colom. Girem i ja només (ja,ja) ens queden 2 kilòmetres per arribar al final. L’únic problema és que aquests 2000 metres són de pujada de tota l’Avinguda Paral·lel.
En aquest punt, el Fede i Jo, semblem els actors de la pel·lícula “No me chilles que no te veo”. Quan un camina l’altra comença a córrer i viceversa. Al Fede li porta uns metres fent mal els genolls (conseqüència d’anar parant i engegant i del ritme fluix que portem).
Fem els dos kilòmetres com podem, més estones caminant que corrent, i només puc anar comptant els semàfors que em falten per arribar a la Plaça Espanya.
Comencen els 195 metres de glòria
Els minuts passen i per fi arribem a dalt de tot, només girar està el cartell del kilòmetre 42, aquell que fa 4 hores havíem vist. Just en aquell punt es troba el nostre Club de Fans. L’Alexia es treu ràpidament la xaqueta i agafa al Fede de la mà. Jo agafo a l’Ona dels braços de l’Esther, ens aturem perquè el Jordi ens faci la foto i marxem cap als 195 metres de glòria que els 14785 atletes que hem finalitzat la Marató hem tingut avui.
El Fede i l’Alexia s’avancen uns metres. L’Alexia tira del Fede, però les forces en aquest punt són molt justes.
Jo intento córrer amb l’Ona en braços, però les cames ja no poden i menys amb 12 kilos de nena a sobre. Així que decideixo fer-ho caminant, l’objectiu era arribar i fer-ho amb l’Ona en braços.
Cada cop falta menys, i començo a dir-li a l’Ona que som uns campions. Ella fa cara de no saber el què passa, i continua agafant amb força el seu paraigües.
Al final trepitgem la catifa d’arribada, el Fede ho ha fet uns segons abans, i deixo a l’Ona al terra. Ens felicitem i ens anem a agafar la beguda energètica, menjar i la benvolguda medalla.
Quan arribem a la zona de les medalles, li dic a la noia que me l’anava a posar que li posi a l’Ona. Ella, orgullosa, es deixa posar la medalla i se la mira com dient: “Sóc una campiona”.
Ens anem cap a la vorera a esperar que pugi la resta dels Fans. En aquest moment, se’m tanca l’estómac (suposo que l’esforç).
És aquí on miro el rellotge i comprovo que tot i el que hem patit, he aconseguit millorar el temps de la meva 1ª Marató en 13 segons.
Trobem a la Sandra i ens anem cap a la zona del guarda-roba i trobar-nos amb l’Esther, l’Isa, el Marc i el Jordi.
Tornem a ser FINISHERS!!!!!!!

Ens canviem, ens fem la foto post-arribada i com estic una mica fet pols ens anem cap al pàrquing. Això d’anar a buscar el cotxe, va ser una segona Marató. Mai trobàvem el carrer, allò que de pujada a les 8h semblava a prop, ara era molt lluny.
Per fi arribem al pàrquing ens acomiadem i marxem cap a casa, a dutxar-nos, menjar i descansar, ens ho hem guanyat tots.

Moltes gràcies Club de Fans
Jo personalment, i crec que els altres 3 maratonians d’avui hem de donar les gràcies a tots els nostres Fans. El Jordi i el Marc per la pallissa que s’han fet i per tots aquells ànims que ens han donat, que han fet que acumuléssim segons d’energia extra. A l’Isa, l’Alexia, l’Esther i l’Ona per l’esforç que han fet en baixar en una dia poc agradable, però no sabeu el què anima conèixer que estaríeu allà en el kilòmetre 42, i sobretot, que podríem fer el últim tram amb l’Alexia i l’Ona.
A títol personal crec que li dec un tros de la meva medalla al Fede, no sé què seria del Xavi corredor sense tú. Gràcies company.

Us deixo els gràfics dels temps que hem fet els 4 maratonians de LOS MARTES.


També us adjunto els temps d’alguns “famosos” i companys que avui han aconseguit acabar amb èxit aquest 42195 metres.


Per últim, vull dedicar personalment aquesta crònica al corredor Xavier Jimenez que lamentablement ha mort després de finalitzar la Marató en 4h:05:00. Crec i per això ho faig, que aquest esport m’ha canviat la vida, he deixat de ser competitiu, i encara que tots volem millorar els nostres temps, cal vigilar. Recordeu que la cursa més important sempre és la propera, i que això és un hobby i no una obligació. I els hobbies són per passar-ho bé, que per passar-ho malament ja tenim altres coses.

Ens veiem a la 3ª Marató, no sé quan, ni on, però segur que no serà Barcelona, vull provar nous llocs.

El Míster (Xavi Crespo)