dissabte, 25 de gener del 2014

5 Cimas, 6 Héroes

Hace ya un año que la Sandra hizo la primera edición de la Cinc Cims, i unos cuantos meses que nos lio a todos para hacer juntos la segunda edición. Esta edición seria muy especial, primera cursa de los 6 corredores seniors del Club Los Martes, el 40ª aniversario de la Sandra, el debut de todos en cursas de montaña, ...

Vistas de Corbera de Llobregat
Así que sin pensar mucho, nos apuntamos. El Jordi (Míster de plannings de entrenamiento) nos planifico los kilómetros, series i otros datos que nos llevarían hacia nuestra gloria (hacer la cursa).

Durante estos meses antes de la cursa, todos hicimos lo que pudimos. Todos hicimos entrenamientos duros por la montaña, madrugábamos (días a las 5h, días a les 7:30), y después de casi 350 kilómetros en las piernas ya estábamos situados los 6 (Fede, Jordi, Sandra, Sergi, Xavi Moreno i yo) en la línea de salida.

El Objetivo
La noche de antes había llovido y parecía que el recorrido se encontraría lleno de charcos y barro, pero ¿no se trata de eso en una cursa de montaña?

El objetivo estaba muy claro, llegar. Cada cual haría la cursa en el tiempo que sus piernas y sus fuerzas (Jordi, Sandra y Sergi habían estado o estaban enfermos) nos dejará, pero todos con muchas ganas de después de 26,6 km y 1325m de desnivel, llegar a ver la línea de salida.
 
Que felices somos, todavía
A las 9h, comenzamos a correr, los primeros metros son una fuerte subida por asfalto que ponen las piernas ya en alerta. De forma inesperada, nos cambian la dirección del recorrido que habíamos hecho durante los entrenamientos. Al principio, me gusta más. Es más plano, pero rápidamente vuelve a haber una nueva subida. De aquí ya nos dirigimos hacia la parte alta de Corbera de Llobregat y entramos en la zona del Pesebre Viviente. El equipo ya se ha dispersado. Jordi y Fede marchan por delante, yo en medio y Xavi M., Sandra y Sergi un poquito más atrás.

Dejamos el Pesebre y hacemos un tramo de un pequeña bajada que nos lleva hacia una zona de riachuelo. Llegamos abajo y nos encontramos unas escaleras de madera, i aquí se forma el primer embudo. Somos muchos corredores y el suelo patina, y mejor tomárselo con calma.

Continuamos por esta zona más húmeda, cruzamos el riachuelo y llegamos al camino donde comienza la subida hacia el 1º Cim (Creu d’Aragall).

Voy muy bien, y comienzo a adelantar muchos corredores. Miro mi crono, no quiero pasarme y pagarlo más tarde, pero me dice que no voy muy rápido. Encuentro mucha gente caminando, cosa que me deja sorprendido (yo pensaba que la gente se lo preparaba más). A media subida encuentro una buena “liebre”. Un corredor de Corredors.cat llamado “La Wija” lleva un ritmo similar y voy detrás suyo durante muchos metros, hasta que veo que comienza a bajar el ritmo y yo continuo con buenas sensaciones, por lo tanto, lo dejo y sigo subiendo.


Los metros y kilómetros van pasando, y el hecho de haber realizado anteriormente dos veces este Cim, hace que conozca mejor sus “sorpresas”. Así que sin querer me encuentro en el último tramo de esta primera subida. Es una subida que se ha de hacer caminando, con tramos con piedras, barro y cuerdas para poderte ayudar a subir. Vamos en fila de 1 y después de 500m llego al primer Cim. Ya tenemos uno.
Ja tenemos el primero
Me paro en el avituallamiento, i sorpresa!!. Veo a mi hermano (Jordi). Me dice que no va, que la otitis i el antibiótico lo están chafando mucho. La verdad es que está muy blanco y no hace muy buena cara. Hablamos unos segundos y le digo que yo continúo hacia el segundo Cim. Él se queda a recuperar un poco más.

Roca Foradada
Comenzamos a bajar, primero por asfalto, después por un camino estrecho de tierra (mejor dicho barro), que nos lleva a la carretera. Pasamos esta zona y nos quedan tres rampitas que sirven para comprobar si te has pasado en el primer Cim.

Lo paso bien, sin parar, cosa que significa que el ritmo llevado hasta ahora es el adecuado. Pronto, una voluntaria nos dice que ya hemos llegado al 2º Cim (La Roca Foradada) y ahora tenemos un tramo de bajada. Ya tenemos 2 de 5.

Intento recuperar, y a buen ritmo llego a la segunda zona de cruce con la carretera. Aprovecho para arrastrar los pies en el asfalto y aligerar parte del barro que llevo enganchado en las zapatillas, pero sirve de poco y rápidamente el nuevo tramo de tierra me las llena de nuevo de barro.

El camino es muy plácido y hace bajada.

Antes de coger la subida hacia el 3º Cim (Forrellac) encuentro el nuevo avituallamiento. Cojo un poco de bebida isotónica, agua y plátano (había hasta coca de azúcar, pero pensé que sería muy atrevido, y opte por coger lo que siempre como antes y durante las cursas). Después de unos segundos de descanso, continuo hacia arriba.

Las primeras rampas se hacen muy duras después de tantos metros de bajada, pero consigo llegar corriendo hasta el último tramo que lleva hacia el tercer Cim. Aquí todos (casi todos) volvemos a caminar. A poco a poco vamos subiendo y llegamos al 3º Cim (ya tenemos 3 de 5). Aquí unos voluntarios van apuntando en una libreta nuestros dorsales.
 
Tercer Cim conseguido
De aquí al 4º Cim hay poco más de un kilómetro, así que hacemos una pequeña pero técnica bajada y ya estamos en los pies del nuevo Cim.

Aquí veo que otro corredor mira el recorrido de su dorsal. Le comento que ahora viene el cuarto cim y que tiene una fuerte subida. Me dice que ya lo conoce y me pregunta cuantos kilómetros llevamos. Le digo que llevamos 14,83km, y dejamos de hablar porque el camino y la subida ya no permite estar para más charlas.

Hago todo lo que puedo corriendo, pero como ya hice el día del entrenamiento, cuando las piernas comienzan a sentirse cargadas, paro y ando hasta llegar a arriba (mejor no gastar más fuerzas de las necesarias que todavía queda el último cim).

Llegamos al observatorio (Puig d’Agulles) y nos vuelven a apuntar el dorsal. De aquí hasta Sant Ponç (ermita románica) hay 4 kilómetros de bajada muy complicada. Comienzo a bajar y rápidamente paso a un corredor que no baja muy bien. Más adelante, otro corredor me deja pasar y así voy haciendo. Estos dos corredores me avanzaran en la subida del quinto cim, es lo que hay.  Algunos bajamos bien, otros suben mejor.
 
Solo nos queda uno
 
A medio camino uno de los corredores que llevo delante de mí, cae. Le ayudamos a levantarse y continuamos. La verdad es que la bajada esta mejor de lo que me había imaginado, viendo como estaba el resto del recorrido.

Llegamos a las primeras rampas que nos llevaran hacia a Sant Ponç y volvemos a arrastrar los pies por la zona de gravas. Hace falta aligerar el barro acumulado en las zapatillas.

Justo antes de llegar a Sant Ponç veo al Ramon. Me hace mucha ilusión. Llevamos casi 10km sin ver a nadie conocido y me acerco a chocarle la mano.

Saltamos unas piedras, hacemos una subida y llegamos al avituallamiento de Sant Ponç. Aquí las piernas ya comienzan a estar cargadas, sobre todo los cuádriceps. Bebo, como, estiro y hacia los 3 kilómetros de subida que faltan para llegar al 5º Cim.
  
Se nota el esfuerzo, y todavía queda el último Cim
Saliendo de Sant Ponç comienza una pequeña bajada que nos lleva hacia una pista bastante amplia y bastante plana. Todo va bien, hasta que a pocos metros toca girar hacia la derecha y comenzar la última gran subida (3km aproximadamente). Es un camino estrecho con piedras y escaleras que hace que rápidamente las piernas, más bien dicho, los cuádriceps, comiencen a hacerse notar y presentan los primeros síntomas de sobrecarga y hay peligro de rampas.


Como aflojo el ritmo, dejo pasar a un corredor que va detrás de mí, que a los pocos metros desaparece. Cuando llego a arriba, y el camino se hace más plano comienzo a correr, pero el ritmo es muy lento, las piernas sufren y cuesta mucho aguantar el ritmo. Así que cuando llega la siguiente subida vuelvo a caminar. Pienso que a lo mejor me he pasado en los primeros kilómetros, pero cuando levanto la vista veo que casi todos los que llevo por delante y por detrás de mí también están caminando, cosa que me asegura que no soy yo, sino el terreno y los kilómetros que hacen que todos suframos.


Sufro, sufrimos, e incluso, adelanto algunos corredores subiendo caminando. Así y después de mucho tiempo (no sé cuánto porque el reloj se ha apagado) escuchamos voces de voluntarios que nos dicen que ya hemos llegado al 5º Cim (PuigMontmany). Nos avisan que ya solo quedan 4 kilómetros y casi todo es bajada, aunque peligrosa (técnica y con barro).
 
Que duro el PuigMontmany!!!
Voy bajando y en un giro me encuentro un fotógrafo que me hace una foto y un “susto”. Las piernas comienzan a recuperarse y llego al penúltimo avituallamiento. Al llegar me dan un vaso de bebida isotónica, pero yo les pido el ascensor. Como me dicen que no hay, cojo el vaso, me lo bebo y marcho hacia la meta.

Vamos mejorando, y también vigilando no caer. Cada vez queda menos para conseguir el objetivo.

Bajando me ayudo en una piedra y noto un pequeño corte en la mano. Veo que no es mucha cosa y continuo hacia adelante, esto ahora no me parara.

Cuando falta unos 2 kilómetros, un voluntario nos va diciendo en qué posición vamos (esto es implicación y ganas de hacer las cosas con dedicación y ganas). Me dice que voy el 188 (casi lo clava, llegué el 184). Mi cabeza y mis piernas rápidamente cogen más fuerzas. Voy por encima de la mitad de corredores inscritos (500 participantes).

Seguimos bajando y nos encontramos otro voluntario que no para de chillar que somos los mejores, que somos unos héroes, y vuelvo a coger fuerzas.

Así que en poco tiempo, llego abajo y comienzo el tramo que nos llevará hacia el Paseo de los árboles i a la llegada, nuestro objetivo.

Aquí, cosas de la vida, vuelvo a llevar delante al corredor de Corredors.cat “La Wija”, quien me lo iba a decir.

La subidita me puede, ando, pero unos chicos y chicas que están haciendo un vermut en la terraza de uno de los bares del Paseo, comienzan a animarme y a chillar mi nombre. Gracias a eso, y para no hacerles un feo, vuelvo a correr.
 
Esto es animar!!!
A medio camino unos voluntarios me vuelven a animar, y un poco más adelante los Mais-Ki-Samba (grupo de batukada) han hecho un pasillo con sus tambores. Paso por el medio y la emoción comienza a crecer, tanto que no veo, ni escucho a Esther, Ona e Isa como me llaman. Al final escucho mi nombre, me giro y veo a Ona a punto de llorar. Pobrecilla!, lleva más de 3 horas esperando a su padre para hacer los últimos metros juntos y ahora me la iba a dejar. La cojo y cruzamos juntos la deseada línea de llegada. Objetivo conseguido!!!

Una vez he llegado me encuentro con Fede, se ha caído y lleva las mallas rotas, pero ha hecho un “súper” tiempo (2h53’). Yo he hecho 3h04’. Nos abrazamos, estamos muy contentos y satisfechos.

Recupero y a los pocos minutos (4’ aproximadamente) veo entrar al Jordi con la Júlia en brazos. Lleva mejor cara que la última vez que nos hemos visto.

Sucesivamente, cada 4 minutos llegan los otros compañeros. Así, Xavi Moreno hace 3h12’, y  Sandra hace 3h16’.

La llegada de la Sandra también ha sido especial. Oscar y su hermana la han escoltado con una pancarta que ponía “40’s” (hoy hacia 40 años) y ha entrado a meta con África (su sobrina).

Por último, un poco más tarde, debido al resfriado de la última semana, entra Sergi con Nil (3h35’).
 
 ¿Porque será que todos hacemos mejor cara?
Objetivo Conseguido!!!
Un vez acabada la cursa, bebemos, comemos el bocadillo de butifarra y nos hacemos un masaje. Que decir de los masajistas. Tienen unas manos mágicas, y en poco más de 10 minutos te dejan medio arreglado.

Nos duchamos y nos vamos a la Fiesta de Cumpleaños de la Sandra. Como estamos de locos los corredores!!!! No encontramos una forma mejor de celebrar un cumpleaños que hacer 26km y 3 horas de cursa.
 
LOS MARTES de Fiesta
FELICIDADES SANDRA!!!
Quiero acabar esta crónica dando las gracias a nuestros animadores. Hoy ha tenido que madrugar para poder compartir con nosotros el esfuerzo y la felicidad de conseguir nuestros objetivos. También quiero felicitar a los organizadores de esta dura, pero magnífica cursa. Por la implicación de los voluntarios (hasta cuando nos íbamos, una mujer nos ha dicho: “Hasta el año que viene!!!”), por la generosidad (avituallamientos esplendidos, i hasta en la llegada le han dado un vaso de agua a Ona) i por el magnífico recorrido (aunque hoy no lo hemos disfrutado de las vistas tanto como en los días de entrenamiento).

No tengo claro si el año que viene la haré, la cursa es muy dura y se ha de preparar muy bien. Pero a poco que pueda y si el resto de compañeros la vuelven a hacer, allí estaré. Muchas felicidades a todos, organizadores, animadores y sobre todo a todos los finishers.


El Míster (Xavi Crespo)

5 Cims, 6 Herois

Ja fa 1 any que la Sandra va realitzar la primera edició de la Cinc Cims, i uns quants mesos que ens va engrescar a tots per fer junts la segona edició. Aquesta edició seria molt especial, primera cursa dels 6 corredors sèniors del Club Los Martes, el 40è aniversari de la Sandra, el debut de tots en curses de muntanya, …

Així que sense pensar-ho molt ens vam apuntar. El Jordi (Míster de plannings d’entrenament) ens va planificar els kilòmetres, sèries i altres dades que ens portarien cap a la nostra glòria (fer la cursa).

Durant aquests mesos abans de la cursa, tothom va fer el que va poder. Tots vam fer entrenaments durs en la muntanya, ens vam aixecar ben d’hora (dies a les 5h, dies a les 7:30), i després de quasi 350 kilòmetres a les cames ja estàvem situats tots 6 (Fede, Jordi, Sandra, Sergi, Xavi Moreno i jo) en la línia de sortida.
L'Objectiu

La nit abans havia plogut i semblava que el recorregut es trobaria ple de bassals i fang, però d’això es tracta  en una cursa de muntanya, no?

L’objectiu estava molt clar, arribar. Cadascú faria la cursa en el temps que les cames i les forces (Jordi, Sandra i Sergi havien estat o estaven malalts) ens deixessin, però tots amb moltes ganes de després de 26,6km i 1325m de desnivell, tornar a veure la línia d’arribada.
 
Que feliços i frescos estavem!!!
A les 9h, comencem a córrer, els primers metres són una forta pujada per asfalt que posen les cames ja en alerta. De cop i volta, ens canvien la direcció del recorregut que havíem fet durant els entrenaments. Al principi, m’agrada més. És més pla, però ràpidament torna a haver-hi una nova pujada. D’aquí ja enfilem cap a la part alta de Corbera de Llobregat i entrem en la zona del Pessebre Vivent. L’equip ja s’ha dispersat. Jordi i Fede marxen pel davant, Jo al mig i Xavi M., Sandra i Sergi una mica més enrere.

Deixem el Pessebre i fem un tram d’una petita baixada que ens porta cap a la zona del rierol. Arribem a baix i ens trobem unes escales de fusta i aquí hi ha el primer coll d’ampolla. Som molts corredors i el terra rellisca, i millor prendre-s’ho amb calma.

Continuem per aquesta zona més humida, creuem el rierol i arribem al camí on comença la pujada al 1er. Cim (Creu d’Aragall).
 
Vistes de Corbera de Llobregat
Vaig molt bé, i començo a avançar molts corredors. Miro el meu crono, no vull passar-me i pagar-ho més tard, però em diu que no vaig massa ràpid. Trobo molta gent caminant, cosa que em deixa sorprès (jo pensava que la gent s’ho preparava  més). A mitja pujada agafo una bona “llebre”. Un corredor de Corredors.cat anomenat “La Wija” porta un ritme similar i vaig darrera seu durant molts metres, fins que veig que comença a baixar el ritme i jo continuo amb bones sensacions, per tant, el deixo i segueixo pujant.

Els metres i kilòmetres van passant, i el fet d’haver fet dues vegades abans aquest Cim, fa que conegui millor les seves “sorpreses”. Així que sense voler em trobo a l’últim tram d’aquesta primera pujada. És una pujada que s’ha de fer caminant, amb trams amb pedres, fang i cordes per poder ajudar-nos a pujar. Anem en fila d’1 i després d’uns 500m arribo al primer Cim. Ja tenim el primer.
 
Ja tenim 1 dels 5 cims
Segon Cim fet
M’aturo a l’avituallament, i sorpresa!! Veig al meu germà (Jordi). Em diu que no va, que l’otitis i l’antibiòtic l’estant aixafant molt. La veritat és que està molt blanc i no fa molt bona cara. Parlem uns segons i li dic que continuo cap al segon Cim. Ell es queda a recuperar una mica més.

Comencem a baixar, primer per asfalt, després per un camí estret de terra (millor dit fang), que ens porta a la carretera. Passem aquesta zona i ens queden tres rampetes que serveixen per comprovar si t’has passat en el primer Cim.

Ho passo bé, sense parar, cosa que significa que el ritme portat fins ara és l’adequat. Ben aviat, una voluntària ens diu que ja hem arribat al Segon Cim (La Roca Foradada) i que ara tenim un tram de baixada. Ja tenim 2 de 5.

Intento recuperar, i a bon ritme arribo a la segona zona de creuament amb la carretera. Aprofito per arrossegar els peus a l’asfalt i alliberar part del fang que porto enganxat a les bamves, però serveix de poc i ràpidament en el nou tram de terra es tornen a omplir de fang.

El camí és força plàcid i fa baixada.

Abans d’agafar la pujada cap al 3r. Cim (Forrellac) trobo el nou avituallament. Agafo una mica de beguda isotònica, aigua i plàtan (hi havia fins i tot coca de sucre, però vaig pensar que seria massa atrevit, i vaig optar pel que sempre menjo abans i durant les curses). Després d’uns segons de descans, continuo cap a dalt.

Les primeres rampes es fan molt dures després de tants metres de baixada, però aconsegueixo arribar corrent fins a l’últim tram que porta cap al tercer Cim. Aquí tothom (quasi tothom) torna a caminar. Xino-xano anem pujant i arribem al 3r Cim (ja tenim 3 de 5). Aquí uns voluntaris van apuntant en una llibreta els nostres números de pitrall.
 
Tres de cinc, ja hem passat l'ecuador
D’aquí al 4t. Cim hi ha poc més d’un kilòmetre, així que fem una petita però tècnica baixada i ja estem als peus d’un nou cim.

Aquí veig que un altre corredor mira el recorregut en el seu pitrall. Li comento que ara bé el quart cim i que té una forat pujada. Em diu que ja ho coneix i em pregunta quants kilòmetres portem. Li dic que portem 14,83km, i deixem de parlar perquè el camí i la pujada ja no ens deixa estar per més xerrameques.

Faig tot el que puc corrent, però com ja vam fer el dia de l’entrenament, quan les cames comencen a sentir-se carregades, paro i camino fins arribar a dalt (millor no gastar més forces de les necessàries que encara queda l’últim cim).

Arribem a dalt de l’observatori (Puig d’Agulles) i ens tornen a apuntar el pitrall. D’aquí fins a Sant Ponç (ermita romànica) hi ha 4 kilòmetres de baixada molt complexa. Començo a baixar i ràpidament passo a un  corredor que no baixa massa bé. Més endavant un altre corredor em deixa passar i així vaig fent. Aquests dos corredors m’avançaran en la pujada al cinquè cim, és el que hi ha. Alguns baixem be, altres pugen millor.
  
LOS MARTES al complert al 4t. Cim
A  mig camí un dels corredors que porto davant meu, cau. L’ajuden a aixecar-se i continuem. La veritat  és que la baixada està millor què m’havia imaginat, veient com estava la resta del recorregut.

Arribem a les primeres rampes que ens portaran cap a Sant Ponç i tornem a arrossegar els peus per la zona de graves. Cal alleugerar el fang acumulat en els bamves.

Just abans d’arribar a Sant Ponç veig al Ramon. Em fa molta il·lusió. Portem quasi 10km sense veure ningú conegut i m’apropo per picar-li la mà.

Saltem unes pedres, fem una pujadeta i arribem a l’avituallament de Sant Ponç. Aquí les cames ja comencen a estar carregades, sobretot els quàdriceps. Bec, menjo, estiro i cap als 3 kilòmetres de pujada que faltaven per arribar al 5è. Cim.
 
Comença a notar-se el cansanci
Sortint de Sant Ponç comença una petita baixada que ens porta cap a una pista força ample i bastant planera. Tot va bé, fins que als pocs metres toca girar cap a la dreta i començar l’última gran pujada (3km aproximadament). És un corriol estret amb pedres i esglaons que fa que ràpidament les cames, més ben dit, els quàdriceps, comencen a fer figues i presenten els primers símptomes de sobrecàrrega i hi ha perill de rampes.

Com afluixo el ritme, deixo passar a un corredor que va darrera meu, que als pocs metres desapareix. Quan arribo a dalt, i el camí es fa més pla començo a córrer, vaigs lent, les cames pateixen i costa molt aguantar el ritme. Així quan arriba la propera pujada torno a caminar. Penso que potser m’he passat en els primers kilòmetres, però quan aixeco la vista veig que quasi tots els que porto per davant i pel darrera meu també estan caminant, cosa que em fa veure que no sóc jo, sinó el terreny i els kilòmetres que fan que tothom pateixi.

Pateixo, patim, i fins i tot, avanço alguns corredors pujant caminant. Així i després de molt temps (no sé quan perquè el rellotge s’ha apagat) escoltem veus de voluntaris que diuen que ja estem arribant al 5è. Cim (PuigMontmany). Ens avisen que ja només queden 4 kilòmetres i quasi tots de baixada, encara que perillosa (tècnica i amb fang).
 
PuigMontmany ha estat molt dur!!!
Vaig baixant i en un revolt em trobo un fotògraf que em fa una foto i un “susto”. Les cames comencen a recuperar-se i arribo al penúltim avituallament. Només arribar em donen un got de beguda isotònica, però jo demano l’ascensor. Em diuen que no hi ha, així que agafo el got, me’l bec i marxo cap a l’arribada.

Anem millorant, i també vigilant no caure. Cada cop queda més menys per l’objectiu.

Baixant m’ajudo en una pedra i noto un petit tall a la mà. Veig que no és massa cosa i continuo endavant, això ara no em pararà.

Quan falten uns 2 kilòmetres, un voluntari ens va dient quina posició portem (això és implicació i ganes de fer les coses amb dedicació). Em diu que vaig el 188 (quasi ho clava, vaig arribar el 184). El meu cap i les meves cames ràpidament agafen més forces. Vaig per sobre de la meitat de corredors inscrits (500 participants).

Anem baixant i ens trobem un altre voluntari que no para de cridar que som els millors, que som uns herois, i torno a agafar forces.

Així que en poc temps, arribo a baix i començo el tram que ens portarà cap al Passeig dels arbres i l’arribada al nostre objectiu.

Aquí, coses de la vida, torno a portar davant al corredor de corredors.cat “La Wija”, qui m’ho anava a dir.

Això es animar
La pujadeta em pot, camino, però uns nois i noies que estan fent un vermut en la terrassa d’un dels bars del Passeig comencen a animar-me i a cridar el meu nom. Gràcies a això,i per no fer-los un lleig, torno a córrer.

A mig camí uns voluntaris em tornen a animar, i més endavant els tamborilers de Mais-Ki-Samba han fet un passadís amb els seus tambors. Passo pel mig i l’emoció comença a créixer, tant que fins i tot no veig,  ni sento, a l’Esther , a l’Ona i a l’Isa com em criden. Al final escolto el meu nom, em giro i veig a l’Ona a punt de plorar. Pobreta!, porta més de 3 hores esperant al seu pare per fer els últims metres junts i ara me l’anava a deixar. L’agafo i creuem junts la desitjada línia d’arribada. Objectiu aconseguit!!!

Un cop arribat trobo al Fede, s’ha caigut i porta les malles trencades, però ha fet un “súper” temps (2h53’). Jo he fet 3h04’. Ens abracem, estem molt contents i satisfets.

Recupero i als pocs minuts (4’ aproximadament) veig entrar al Jordi amb la Júlia en braços. Porta millor cara que l’última vegada que ens hem vist.

Sucessivament, cada 4 minuts arriben els altres companys. Així, el Xavi Moreno fa 3h12’, i la Sandra fa 3h16’.

L’arribada de la Sandra també ha estat especial. L’Òscar i la seva germana l’han escoltat amb una pancarta que posava 40’s (avui feia 40 anys) i ha entrat a meta amb l’Àfrica (la seva neboda).

Per últim, una mica més tard, degut al refredat de l’última setmana, entra el Sergi amb el Nil (3h35’).
 
Tornem a recuperar les nostres millors cares, perquè serà?
Un cop acabada la cursa, beure, menjar l’entrepà de botifarra i fer-nos el massatge. Què dir dels massatgistes. Tenen unes mans màgiques, i en poc més de 10 minuts et deixen mig arreglats.

Ens dutxem i anem cap a la Festa d’Aniversari de la Sandra. Com estem de boixos els corredors!!! No trobem una forma millor de celebrar un aniversari que fer 26 km i més de 3 hores de cursa.

Vull acabar aquesta crònica donant les gràcies als nostres animadors. Avui han hagut de matinar per poder compartir amb nosaltres l’esforç i la felicitat d’aconseguir els nostres objectius. També vull felicitant als organitzadors per aquesta dura, però magnífica cursa. Per l’implicació dels voluntaris (fins i tot una dóna quan ja marxavem cap al cotxe ens ha dit: ”Fins l’any vinent!!!”), per la generositat (avituallaments esplèndids i fins i tot a l’arribada li han donat un got d’aigua a l’Ona) i pel magnífic recorregut (encara que avui no l’hem gaudit tant com els dies d’entrenament).

No tinc clar si l’any vinent la faré, la cursa és molt dura i s’ha de preparar molt bé. Però a poc que pugui i si la resta de companys ho tornen a fer, allà hi serem. Moltes felicitats a tots, organitzadors, animadors i sobretot a tots els finishers.
 
L'equip ja de festa. Merescudes.
Moltes Felicitats Sandra!!!!

El Míster (Xavi Crespo)

dimarts, 12 de novembre del 2013

A cremar les Castanyes i Panellets (Cursa Pont de Vilomara)

Després d’uns mesos sense curses, i abans de l’objectiu de l’any (Cinc Cims), tornem un any més al Pont de Vilomara.

Avui sembla que farà un bon dia i que farà caloreta (la cursa comença a les 11h).

A prop de les nou passem a buscar al Fede per casa seva. L’Ona està molt emocionada i porta tot el dissabte dient que després de la Cursa vol menjar canalons.

Tornem cap a Olesa i sobre les 9:15 ens trobem amb el Jordi, l’Anabel i la Júlia. El trajecte no és massa llarg i en poc més de 40 minuts ja hem arribat.

Quan arribem al poble un voluntari ens informa que podem aparcar al costat d’un mur que hi ha en un carrer i així ho fem. El Jordi i la seva colla han patit un petit incident (la Júlia ha vomitat), i després del canvi de roba i neteja, busquen un lloc per aparcar.

Mentre ells fan aquestes feines, l’Ona, l’Esther, el Fede i jo anem cap al poliesportiu (recinte on hi ha tots els serveis de la cursa). Mirem el cartell de dorsals i anem a agafar els nostres pitralls i obsequis (malles pirates i manguitos). Trobem que només queden les talles L i M, cosa que no entenc. Si els organitzadors fan obsequis de roba, perquè no demanen la talla i així tothom podrà aprofitar l’obsequi.

Als pocs minuts, arriba el Jordi, l’Anabel i la Júlia. Recull les seves coses i ens anem (els tres corredors d’avui) a deixar les nostres bosses al guarda-roba.

Sortim a la plaça de fora i connectem els nostres cronòmetres. Un cop ja tenen agafats els satèl·lits, ens acomiadem de les nostres fans i marxem a escalfar una estoneta.

L’escalfament és el mateix que vam fer l’any passat, i transcorre per la zona on seguidament farem els dos primers kilòmetres d’aquesta cursa. Aquest escalfament dura uns 10 minuts i ens anem cap a la zona de sortida. Intentem col·locar-nos bé, però sortim una mica més enrere de la meitat de la cursa.

El Fede a tot ritme!!!
A les 11h del matí, i amb un Sol que ja escalfa de valent, es dóna la sortida. Els primers metres (quasi bé el primer kilòmetre) són molts complicats. No pel terreny i el perfil, sinó per la quantitat de corredors. Ho intentem fer sense fer massa esforços. Quan arribem al kilòmetre 1, el cronòmetre marca un ritme de 4:32, bones sensacions (si tenim en compte que no hem pogut agafar un ritme constant).

Arribem al final del carrer, girem i ens anem de nou cap el punt de sortida. Ara la cosa sembla menys atapeïda, cosa que s’agraeix. Fem una petita pujadeta i passem pel kilòmetre 2 a ritme de 4:27 (millor que l’anterior).
  
D’aquí fins al kilòmetre 5 (on hi ha catifa de temps) el perfil és baixada i pla, cosa que permet agafar un bon ritme (cosa que no passarà amb els últims 5 kilòmetres).

El kilòmetre 3, compleix amb els pronòstics i ho faig a 4:13.

Abans d’arribar al kilòmetre 4 hi ha un d’aquells punts on puc veure als meus companys d’equip. Primer veig al Jordi i ens saludem. Una mica més enrere apareix el Fede. El saludo però ell no em veu. Arribo al gir de 180º i marxo cap a la zona del Pont i del costat del riu. Amb tot això, aquest kilòmetre em surt a 4:19, i les sensacions són molt bones.

Abans del Pont, em trobo a un conegut del Club d’Abrera. Ens saludem i continuo el meu recorregut. Això fa que en pocs segons arribi a la zona del Pont. Sembla un tram normal, però ja em va fer gràcia l’any passat i aquest any també m’ha agradat córrer per sobre d’aquest Pont Medieval.
 
Jordi al Pont
Xavi al Pont
Un cop traspassat el Pont, agafem un tram d’herba que ens porta cap a la catifa de control (kilòmetre 5). El ritme continua molt bé (4:34) i fins ara porto 21:59 (mateix temps que l’any passat). El Jordi ha passat amb un temps de 20:42 i el Fede ha fet 21:08.


El Fede cap al tram de pujada
Els propers 1000 metres encara són bastant assequibles i es pot fer a un ritme de 4:40, però a partir d’aquí la història canvia. El perfil comença a pujar, i del 6,5km fins al 7,5km, la pendent és molt pronunciada i quasi al final tinc que fer unes quantes passes, les cames no aguanten més. És dur, però molt bonic i encara que menys que l’any passat avui també fa olor a romaní per aquesta zona.

Aconseguim arribar al kilòmetre 8, punt on el perfil comença a ser més favorable, però fins aquí el ritme ha baixat a 5:47 (7km) i 5:07 (8km).

Intentem recuperar les cames ràpidament i ho aconsegueixo. El perfil fa molta baixada i torno al ritme de 4:29. L’única pega d’aquest tram, és el tros que passem pel Polígon Industrial, no m’agrada.

Sortim del Polígon i anem cap al poble. Només a l’entrada del poble hi ha una primera pujada, que es fa força bé donat que venim d’una gran pujada. Fem el carrer que ens donarà accés a l’última pujada (molt temible en els meus records). Aquí la gent comença a animar-nos i fa que siguin més fàcils aquests metres.

Girem i comença la pujada. El primer tram es fa bé, però en el segon les cames es comencen a queixar. En la corba aconsegueixo avançar a una noia que portava davant i això em dóna ales per continuar. Arribo a la part de dalt que ens dóna accés a la recta final i davant meu em trobo a l’Esther i l’Ona. Agafo a l’Ona, la deixo a terra (el meu cos ja no em permet portar-la a coll (són 14 kilos)) i comencem a “córrer”. Quan entrem en la catifa de color blau col·locada en aquesta arribada, li dic a l’Ona que som uns Campions i ella aixeca els braços. A punt de creuar l’arribada, un corredor que portem darrera nostre es para per poder entrar l’Ona i jo sense cap entrebanc i que tinguem una bonica fotografia (vull agrair-li el gest).

A més a més, un cop creuada la línia d’arribada, assec a l’Ona en una cadira esperant que l’Esther vingui a buscar-la, i el corredor que ens ha deixat “guanyar”, ve a felicitar a l’Ona (m’agrada el bon ambient de les curses, m’agrada aquest esport).

Al final, 46:50 (uns 23 segons millor que l’any passat, i a més a més, els he guanyat tots en el segon tram) i posició 203. El Jordi ha fet 43:15 (posició 97) i Fede ha aconseguit acabar els 10 kilòmetres en 43:52 (posició 112).
 
Los Martes amb les noves "figures" femenines
Per acabar el dia una dutxa amb aigua freda (mai ens dutxem en una cursa on hi hagi aigua calenta, sort que avui no feia fred) i dinar amb el Fede, l’Esther i l’Ona (ella amb els seus canalons) a Cal Ramoneda de Sant Vicenç de Castellet.

Ara a preparar amb molta cura el Cinc Cims de Corbera (26km per muntanya) el proper 12 de Gener de 2014 (aniversari de la nostra companya Sandra (40 anys)).

dilluns, 14 d’octubre del 2013

MI PRIMERA CURSA EN COLLBATO.

Después de que el equipo de los Martes, haya realizado la cursa Collbatonia los últimos años,  con podio incluido para Sandra, éste año, que no va nadie del equipo, me da por apuntarme a mí, que pereza.

La verdad es que muchas ganas de correr un sábado 21 de Septiembre por la tarde a las 17:30 y con una temperatura de 28º, no es que apetezca mucho correr, pero, nadie dijo que iba a ser fácil correr¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Son las 16:30 de la tarde, y nos levantamos del sofá Isa y yo, para ir a recoger el dorsal de la cursa, todavía tengo los berberechos en el cuello, del aperitivo que hemos hecho a eso de las dos y media de la  tarde, llegamos a Collbató y aparcamos sin problemas, mientras caminamos hacia el pabellón donde entregan los dorsales, nos encontramos por el camino a Lorena y a Robert, el cual no se salta ni una carrera, está en todas, y me dice que el domingo siguiente, le toca la maratón de Zaragoza (TELA).

Ya tengo el dorsal el 220 me ha tocado, me lo coloco en la camiseta y ya empiezo a ponerme nervioso, no sé por que, pero antes de las carreras me pongo un poco de los nervios últimamente, eso debe ser, porque estoy pasando de Promesas a “Profesional”.  Dejo a Isa con Lorena y Robert, hablando de sus marujeos y yo me voy a calentar un poco, ya que la cursa que me espera tiene un poco de subida y mejor estar caliente, ya se sabe.

Empieza la carrera a eso de las 17:45, hace mucho calor y como siempre, tiro más de lo que puedo, “esto cansa”, en el kilómetro y medio aprox.., veo a Isa que me saluda,  me hace una foto, todavía hago buena cara. Bajamos un poco para el Montserrat Express, y al girar a la derecha, empieza la subida del tenis, tela la subidita y que calor, al final de la subida veo a mi hermana Mari Carmen y al cuñado (Carlos) con la Kira (su perra), me saludan y me dice mi hermana, “lo difícil ya está”, y yo voy, y me lo creo. Sigo corriendo al cabo de algún km más hay un desvío, nos metemos por un camino de tierra y piedras, que sufrimiento, voy chino-chano, a mi ritmo, haciendo los kilómetros como puedo, se hace interminable. Cuando llegamos a la Vinya Nova, teóricamente se acaba la subida, sólo quedan 2 Km. 800 m para llegar a la meta, empieza el llano y la bajada, dejo el resto y empiezo a apretar los dientes, a falta de 400 metros se ha de girar a la izquierda, pero me equivoco y tropiezo con la cinta que cierra la calle anterior, estoy fuera de mí, la gente me guía y me dice, “por ahí no es”, (menos mal que la cinta me ha parado”, continúo y cojo la calle que toca, ya veo casi la meta y me pego un Sprint que me hace salir el último Km. A una media por debajo de 3:45 min/Km.
 
Se acabó el sufrimiento, vuelvo a llegar algo descompuesto, tiempo total 44:58. Posición 74 de 343 llegados.

El Promesas
Fede

dilluns, 30 de setembre del 2013

250Km de Cross (Ametlla de Merola –15.09.13)

Ja hi tornem a ser. Ja ha passat un any i tornem a aixecar-nos ben d’hora per anar a fer el Cross de l’Ametlla de Merola. És una cursa especial, donat que dintre de 5 anys podré pujar per primera vegada al podi (quan faci 10 participacions).
Aquest any, a més a més, és més especial perquè es compleix el 25è. Aniversari del Cross i com a premi farem per primera vegada el recorregut a l’inrevés.

Amb aquestes premisses, la coca i xocolata al cap i el recordatori de l’aigua freda de les dutxes, hem quedat a les 8h del matí a la benzinera d’Olesa de Montserrat. L’Ona i jo hem arribat els primers, i poc després ha arribat el Fede (3a. participació) i companyia (el Marc farà la seva segona participació als 4km). Uns minuts més tard arriba el Jordi (6a. participació) i marxem.

El trajecte no és massa llarg, i en poc més de 40 minuts ja estem a l’entrada del poble. Comencem a baixar per la fins ara temuda pujada (avui l’he vist amb millors ulls, potser perquè el meu cap sap que avui la faré de baixada) i arribem a l’Ametlla de Merola.

Trobem els primers voluntaris, que amablement, ens condueixen fins al pàrquing. Descarreguem i mentre alguns anem a donar l’esmorzar als petits, els altres van a buscar els pitralls.

Abans de les 09:30h, el Marc ja està preparat per sortir. Li està agafant el gust a això de córrer, i avui, mirarà de millorar la seva marca.

L’hem vist sortir i hem marxat als cotxes a acabar de canviar-nos, agafar les últimes coses i anar a veure la seva arribada. En aquest moment, el Jordi, m’avisa que no porto el xip a les sabatilles. Merda! M’ho he deixat a les altres sabatilles. Vaig a preguntar a inscripcions, però em diuen que no sobra cap que els han repartit tots. Finalment, parlem amb el Sr. Ramon (organització) que em diu que no em preocupi que ell no mira el xip per fer el llistat de participacions, així que em quedo més tranquil i em disposo a veure l’arribada del Marc. En poc més de 20 minuts, després la seva sortida, el veiem arribar. Porta bona cara i farà un bon temps. Finalment, ha fet 21:54 (29º). Ha rebaixat en 6’44” el temps de l’any passat. Felicitats!!!

Els corredors dels 10km, acabem d’escalfar i marxem cap a la línia de sortida. Sembla que farà caloreta i que patirem una mica. El fet de no conèixer el circuit sempre fa que costi més saber el ritme a portar, però intentarem millorar la Millor Marca Personal (sub 49).

Sortida
Sortim i ens anem cap a la zona dels horts. El ritme és alt, al Jordi ja l’hem perdut i Fede el porto uns metres més endavant, però encara el veig. Tinc la sensació que no s’ha fet l’embús d’altres anys. Els metres van passant i a l’arribar al primer kilòmetre veig que el ritme ha estat molt ràpid (4:21). 

Decideixo baixar el ritme, pel que pugui passar, i comencem el tram que ens porta cap al bosc. Anem fent i abans d’arribar al bosc hi ha una zona on la pedra està mullada i sembla que puguis caure. La passem i arribem al bosc. El terra està impressionant, tou, ple d’herba, dóna gust córrer per llocs així.

Quan arribem al final del camí del bosc, comença la pujada nova d’aquest any. Fins ara el record d’aquest punt era de salvació (baixava), però ara és de pujada i veurem com va. Les primeres rampes són bastant assequibles, ritme més lent però es poden anar pujant. Tot va bé i continuem cap a les rampes més dures. Aquí les cames ja comencen a queixar-se, però les aguantem i passem el punt d’avituallament del km7. Una gran baixada ens porta cap a l’última gran pujada. Patim una mica però arribem al costat de la carretera i ens dirigim cap a l’antiga pujada (avui gran baixada). Encara puc veure al Fede al davant, encara que cada cop està més lluny.

Anem fent i per fi arribem al tram de baixada. Les cames aquí s’animem soles, i el ritme és molt ràpid. Fem l’entrada al passeig d’herba, ens remullem amb les esponges i ens dirigim cap al primer pas per la Colònia.

Aquí ja tothom busca el tros d’ombra que hi fan les cases. Sembla que no però el Sol apreta de valent. Fem el ziga-zaga dissenyat i sortim per sota del petit túnel en direcció als horts. Ja veig la catifa del km 5, i també puc veure al nostre Club de Fans. Els saludo, i en especial a la meva filla, l’Ona. Em fa molta il·lusió veure-la com està allà animant el seu pare i la meva cara de felicitat ho diu tot. La propera vegada que la veuré serà per fer el tram d’entrada amb ella.
 
Pas pel km 5
D’altra banda, la primera volta ha estat molt ràpida (23:11) i tinc dubtes que la segona es pugui fer al mateix ritme.

Per la zona dels horts, cometo el gran error de la meva cursa. Tinc molta calor i em mullo sencer. Això fa que la samarreta em pesi molt i no vaig a gust. Començo a tenir males sensacions, i al pas pel km 6 haig de fer 4 passes caminant. No m’ho crec, i ordeno al meu cervell que informi a les cames que això no pot passar. Començo a córrer, encara que cames i cap continuen debatint on s’aturaran una altra vegada.

Tornem al bosc. Ho torno a dir, Espectacular!!!! Espero que la foto d’aquest any també sigui aquí perquè el paisatge era molt bonic.

Arriben les primeres rampes i continuo corrent, el ritme ha baixat, però encara està força bé (5:02). Tot sembla recuperat, però a l’arribada de l’última rampa d’accés a l’avituallament em torno a parar a caminar. Agafo l’aigua i intento dir-me que no puc aturar-me més, però quan els ulls veuen la pujada que porta al tram que hi ha al costat de la carretera, desconnecten les cames i torno a caminar. Intento arribar a dalt el més ràpid possible, i així començo a córrer de nou.

Quan ja estic a dalt, em passa el Xavier Bonastre. Havíem quedat per twitter amb ell per fer-nos una foto, però finalment no ha pogut ser. Una altra vegada, serà.

Intento seguir-li el ritme, però jo ja vaig cap a enrere i ell no. Així, que m’oblido i continuo el meu patiment. Per fi, arriba la baixada que les cames estaven esperant. El ritme millora, però res a veure amb la primera volta.

Arribo  a la Colònia i intento pujar una mica el ritme. Ja no queda res i trec les forces d’on puc. Surto del túnel i aquesta vegada girem cap a l’esquerra. Miro endavant i ja veig a l’Anabel (la meva cunyada, agrair-los a ella, a la Isa i l’Alexia que cuidessin de l’Ona mentre jo corria, Gràcies!!!!). Té l’Ona en braços. L’agafo i faig uns 100 metres amb ella, però el pes (prop de 15kg) i les meves cames (molt cansades) fan que la deixi a terra i entrem junts caminant, tal com havíem assajat dies enrera a casa.
 
Entrada a meta amb l'Ona
Finalment, 48:20. Impressionant!!!! Tinc les cames fetes pols. Tenia la sensació que anava malament, i tot i parar-me 3 vegades a caminar (encara que poques passes) he rebaixat la meva millor marca en un minut i mig. 

El Jordi ha fet 44:55, entrant a meta també amb la Júlia, i el Fede ha fet 45:27. Són dues màquines, estan en una altra lliga. Molt bé companys.


Per la resta, tot molt bé. L’aigua de les dutxes freda per revitalitzar les cames, i la coca boníssima.

Ah!! A més a més en el sorteig que van fer després al Jordi li van tocar unes bambes que regalava el Domingo Catalán.

En definitiva, què més podem demanar. L’any vinent la sisena participació, i pel 2018, pujaré al podi.

Ens veiem a la propera!!!!!
 
L'equip LOS MARTES d'avui
Xavi Crespo
El Míster (Los Martes)

dimecres, 18 de setembre del 2013

L’aperitiu de la Muntanya (Pujada a Sant Ramon – 01.09.13)

Comencem una nova temporada i què millor que fer-ho amb una cursa gratuïta, curta i de muntanya.

Feia temps que tenia ganes de fer aquesta cursa, però sempre arribava tard a les inscripcions.

Aquest any vaig estar atent i ens vam poder apuntar amb temps. Un cop fet aquest pas, només quedava esperar a que arribés el dia 01 de setembre.

Com el dissabte abans de la cursa baixava a Viladecans, vaig passar a buscar els pitralls amb l’Esther i l’Ona. D’aquesta manera, diumenge no caldria matinar. També va servir per veure que no hi havia massa lloc per aparcar i el millor seria que algú ens apropés en cotxe i ens anés a buscar quan acabéssim. Encara que després vaig pensar que un cop a dalt podríem baixar pel camí que porta a Viladecans i faríem una cursa + un entrenament, allargant així la distància de la cursa (només eren 5,5 km).

Vaig enviar un whatsapp al Jordi, únic acompanyat de l’equip Los Martes en aquesta cursa, (Fede estava a Linares, Sandra estava perduda per algun lloc d’Europa i Xavi Moreno va dir que aniria caminant, però finalment no va poder anar) perquè vingués el diumenge cap a casa dels meus sogres i explicar-li el recorregut a fer.

A les 8:30h, el Jordi va arribar a Viladecans. Puja a deixar la bossa, a prendre un cafè i anar al lavabo (no es pot queixar, guarda-roba, avituallament i lavabo per ell sol).  En aquell moment, comprovem que porta un banyador del seu sogre, perquè s’havia deixat el pantaló de córrer a Olesa i havia dormit a Badalona (es considera el segon pitjor vestit de córrer després dels leggins del Fede a Behobia).

A les 9h, el meu sogre ens deixa en el camí que dóna accés a la pista d’atletisme on comenta la cursa.

Activem els postres Garmins i comencem a escalfar a ritme lent donant voltes a la pista d’atletisme.
 
Escalfant motors
Quan queden uns 10 minuts per començar, per megafonia ens dicen que tenen una mala notícia. Primer penso que no poden suspendre la cursa, fa bon dia, no plou n’hi ha plogut els dies anteriors, però ràpidament ens dicen que sortirem amb 10 minuts de retard, Ufff!!!!!!
Sortida

Tornem a escalfar, estirem i ens anem cap a la línia de sortida. Amb pocs segons, iniciem la cursa i ens encaminen cap al nostre repte d’avui, arribar a Sant Ramon.

Els primers metres són complicats, hi som quasi 400 corredors i hem sortit força enrere, així que hem d’anar avançant gent com podem. Tampoc volem gastar masses energies que després faran falta.


Primera pujadeta
Només surtir de la pista d’atletisme, baixem. Però es tracta d’un petit descans perquè seguidament ve una pujada per un corriol on anem tots a fila de 2. És molt difícil passar a la gent i fins que no arribo a la part de dalt no em trobo una mica alliberat del tap inicial. Tot el recorregut fins a la pujada és molt trencames, que si ara un pujada, que si ara una baixada, anem fent però no vull que les cames ho acabin pagant en la pujada gran, així que vaig controlant que el ritme sigui bastant assequible.

Poc abans del començament del camí de Sant Ramon (pujada) trobem un cartell que ens indica que falten 3km per arribar a dalt. Ha estat força bo conèixer la distància que ens faltava per poder saber si les forces estaven bé i que el cap pogués treure les últimes forces.

Arribem a les primeres rampes i ja ens trobem als caminants que circulen molt ordenats pel costat dret de la pujada. He trobat a faltar animació per part dels caminants. Només escoltava els comentaris de: “Quin ritme porten”, “Jo no podria fer-ho”, …

A l’alçada de la Font de Golbes trobem l’avituallament líquid. Agafo una ampolla d’aigua (que s’agraeix, donat que fa força caloreta) i anem xino-xano cap a dalt. Aquest primer tram té una lleugera pendent que encara les cames suporten.

El camí cada cop té més pendent, o això li sembla a les meves cames. En cada gir saps que queda menys, però no arriba mai el cartell de 2km cap a l’arribada. Aquí la selecció natural ja està feta i els corredors que porto al voltant anem tos més o menys a ritme similar.

Quan falten 1,5km i després d’un d’aquests girs de 180º haig de caminar 4 passes, les cames estan força cansades. Ràpidament, torno a córrer (a  ritme més lent), però passat el cartell d’últim kilòmetre arriba la pendent més forta (23%) i torno a fer 4 passes. No vull parar, sé que es perd més temps caminant que corrent a ritme fluix,  i el més ràpid posible li dic al meu cap i a les meves cames que hem de tornar a córrer i acabar la cursa dignament.

A falta de 200 metres es fa la separació entre corredors i caminants. Això fa que els corredors no anem pel camí i hem de fer una última (i no prevista) pujada que ens deixa morts.

Només creuar l’arribada veig al meu germà (Jordi). Recuperem (jo, ell ja es troba recuperat) les forces i anem a buscar una mica de beguda, síndria i poma.

Al final, Jordi ha fet 28:50 (63º) i jo 30:46 (111º) d’un total de 353 corredors arribats a dalt.

Objectiu aconseguit
Feta la cursa, l’ensenyo al Jordi les vistes des d’aquí dalt i marxem pel camí de Viladecans cap a casa dels meus sogres. És baixada i ens serveix per relaxar una mica les cames. Això ha fet que hem realitzat 4 kilòmetres més.

Ara a surtir uns quants dies més i el pròxim 15 de setembre ens veiem al Cross de l’Ametlla de Merola (Fede, Jordi, Marc i Jo).