Media Maratón Ruta Vino Somontano (27.09.2014) (versión castellano)

Hace casi 5 años que el equipo de Los Martes hicimos nuestra primera excursión. Fue en el año 2009 en Behobia. La experiencia fue muy bonita, y ahora, creíamos oportuno comenzar una nueva aventura (viaje + carrera).

Esta nueva aventura llevaba dos años dándome vueltas en la cabeza, pero este año se hará realidad y nos iremos ha hacer la Media Maratón Ruta del Vino Somontano, en la población de Barbastro. Además, esta carrera siempre hace un homenaje a un atleta profesional, y este año el honor ha recaído en la figura del gran Chema Martínez.

Con todo esto, Fede y su grupo, y yo con el mío, nos fuímos el sabado por la mañana hacia Barbastro. El viaje fue muy cómodo, y en casi 2 horas llegamos. Nos instalamos en el Hotel Clemente (a 400 metros del inicio y final de las carreras) y nos fuimos hasta el Centro de Congresos a recoger los dorsales y obsequios. Primero recogemos las cosas de Ona y Marc, y después Fede y yo recogemos los nuestros.

Una vez solucionado el tema de preparación de la carrera, nos fuímos hacia el Parque de la Paz, donde comimos y los niños pudieron jugar un rato.

Cogiendo fuerzas antes de la carrera

Volvimos al Hotel, descansamos un rato y a las 16:30h ya estabamos preparados para comenzar con las carreras infantiles (iniciación y Milla escolar), y posteriormente, con la Media Maratón.

Los guerreros de Los Martes

A las 17h, comienza la cursa de Ona. 250 metros (aproximadamente), pero en subida. Ona se lo pasa bién, va muy contenta, y poco a poco consigue llegar al final. Coge su nueva medalla (y ya lleva 5!) y su bolsa de merienda. Lo que más le gustó, es que había una bolsa de “gusanitos”, jaja!

Como disfrutan Ona y Alexia

A las 17:10h, comienza la Milla Escolar. Allí la participación de Los Martes corre a cargo de Marc. Sale y ya no lo volvemos a ver hasta que al fondo vemos un chico que le saca dos cabezas al resto. Le grabamos, le fotografiamos y con un tiempo de 7’11” llega a meta (posición 55 i 6º de su categoría).

Entrada a meta del Marc

Y ahora sí, llega la hora de la verdad. Fede y yo comenzamos a calentar. En medio del calentamiento me encuentro a los compañeros de corredors.cat (Koldo, Patiño i Vladi). Fede nos hace la foto de corredors.cat y después de comentar las últimas dudas del perfil del Medio Maratón con Vladi, marchamos a continuar con el calentamiento y estiramientos. Para finalizar la última parte de nuestro calentamiento, entramos en el Parque de la Paz (donde habíamos comido) y hacemos una vuelta. Cuando estamos a punto de salir, vemos a Chema Martínez. Fede le dice que nos ha de firmar su libro y que le hemos de dar el nuestro “Todo es posible”, y que se deberá esperar. Nos dice que sí, y le dejamos marchar.

Aquí todavía estabamos fresquitos!!

Estiramos y nos ponemos en la línea de salida. La línea de salida no coincide con la línea de llegada. Creo que la diferencia es el pico de los 21 kilómetros, o sea, los 0,97 metros.

A las 18h, con calor (pero no mucha), comenzamos a trotar. La idea es ir con la liebre de 1h45’ hasta Pozán de Vero (10,5km). Es el tramo con ligera subida y con el Sol de cara. Pero vemos que habrá mucha gente, y decidimos ir un poco más adelante, pero controlando en todo momento el ritmo.

Los primeros kilómetros son bastante buenos. Tenemos tramos de sombra, pendiente floja, y gente animando. Pasamos el puente y nos vamos hacia la zona de la carretera que nos llevará primero a Castillazuelo y después a Pozán de Vero. Es el tramo más aburrido, aunque hay gente de las casas que hay por los alrededores que ha bajado hasta la carretera para animarnos.

Pasando por el puente

Sobre el kilómetro 4, comienzo a notar el dolor que llevo dos semanas arrastrando en la parte posterior de la pierna derecha. Continúo, quiero olvidarme y ver si pasa, pero parece que no. La única cosa que me ayuda un poco es mojarme la zona con agua en cada punto de avituallamiento (da gusto una carrera donde tengas agua cada 2,5km).

Van pasando los kilómetros y el ritmo continúa siendo mejor del que inicialmente habíamos pronosticado. En el kilómetro 7, encontramos una tramo con una pendiente más fuerte, pero aflojando un poco la podemos pasar sin muchos problemas.

Cuando vamos por el kilómetro 8, por el otro lado de la carretera vemos a la “gacela blanca” (Chema Martínez). Lleva una sonrisa de palmo, y viene chocando la mano con todos los corredores que vamos por el otro lado. Le chochamos la mano y nos vamos hacia Pozán de Vero.

Antes de la entrada al pueblo saludo a Koldo que lleva un buen ritmo. Nosotros continuamos con nuestro ritmo, pero las molestias no desaparecen. Entramos en el pueblo y nos encontramos el último tramo de subidita hasta el kilómetro 19. Es corta y la conseguimos pasar, pero las piernas ya piden alguna pendiente negativa.

Hecho el cambio de sentido, volvemos hacia Barbastro. El recorrido no hace una pendiente de mucha bajada, pero se nota, y rápidamente las piernas se ponen a ritmos de 4’47”-4’49”. A la salida del pueblo vemos a Patiño, la saludamos y continuamos con nuestra aventura.

Ya llevamos muchos kilómetros con un grupillo, y a veces con unos metros de diferencia y otras veces más juntos, vamos comiendonos los kilómetros con el objetivo de llegar a Barbastro.

Yo continúo con mis dolores y Fede tampoco va mucho mejor, por lo tanto, no hablamos mucho. Sólo nos vamos hablando para avisarnos mutuamente que no apretemos el ritmo. Recordamos las palabras de Vladi, que nos ha dicho que hace falta guardar fuerzas para la subida del kilómetro 19.

Y después de unos cuantos minutos, con el Sol escondiéndose, llegamos al puente (con mucha animación). Aquí hemos tenido fuerzas para cogernos de las manos y que nos hicieran una fotografía, pero no le ha dado tiempo al fotógrafo. Lástima!

Pero 300 metros más adelante, llega la subida y le digo a Fede que ya no puedo. Él me dice que ahora no puedo bajar los brazos, y consigo apretar los dientes y subir la temida subida como pude. El ritmo es muy lento, pero paso a paso, llegamos arriba, y ya comenzamos el tramo por el interior de Barbastro.

El perfil vuelve a hacer bajada, y lo agradecemos. Vamos corriendo, y mi cabeza sólo busca la puerta del Hotel, dado que sabe que 400 metros más adelante se acaba el Medio Maratón.

Por fín, aunque se me ha hecho largo, vemos el Hotel. Giramos al final de la calle y nos dirigimos a la recta final.

Rápidamente veo la manopla de color azul que mueve Esther. Aviso a Fede que estan allí, en el lado derecho de la calle. Nos vamos acercando y vemos a Alexia y Ona que no paran de animarnos (Isa, Marc y Esther también), y quieren venir con nosotros para hacer los últimos metros juntos. Las cogemos, y conseguimos llegar.

Paro el cronómetro, y veo que he hecho 1h:43’54” (posición 178). Estoy cansado, me hace daño la pierna, pero estoy muy contento. He bajado mi mejor marca en Media Maratón en dos minutos, todo y no estar fino.

Fede ha hecho 1h:43’43” (posición 172).

Nos felicitemos, le doy las gracias a Fede, por no haberme dejado parar en el kilómetro 19, y nos vamos a recuperar fuerzas y estirar un poco.

Pasados unos minutos, recuperados, volvemos a ver a Vladi. Él también ha hecho su mejor marca (sub 1h48’). Ha sido una buena tarde.

Recogemos, y decidimos ir a buscar a Chema Martínez, para pedirle que nos firme su libro “No Pienses, Corre”, y darle el nuestro.

Rápidamente lo vemos en la zona donde el Club de Atletismo de Barbastro ha instalado una carpa. Se está haciendo fotos con todos. Nos esperamos, le enseñamos su libro. Lo firma y le hacemos entrega del nuestro. Nos pide que se lo dediquemos, cosa que Fede y yo, hacemos encantados. Hablamos un rato, y nos hacemos unas fotografias con él. Da gusto encontrar gente que lo ha ganado todo, y que es tan cercano al resto de corredores “populares”. Ya me caía bién desde la última vez que vino al Maratón de Barcelona, y aunque no se pudo clasificar para los Juegos Olímpicos de Londres, tuvo una sonrisa para nosotros y se hizo una foto con mi hermano (Jordi) y Fede. Y ahora con el detalle que ha tenido con nosotros, agradeciéndonos que le hiciéramos entrega de nuestro libro, son esos detalles que nunca se borraran de mi memoria. Chema eres muy grande!! Y que tengas mucha suerte en tus retos del Atacama y de la Antártida.

"Todo es posible" con Chema Martínez

Después del “momentazo”, nos vamos al Hotel, ducha y hacia la pizzeria “Il Piccolo Paesino”, para celebrar nuestras carreras de hoy.

Celebrándolo en "Il Piccolo Paesino"

Lástima que al día siguiente comenzó a llover y no pudimos hacer la excursión al Salto de Bierge, pero ya volveremos alguna otra vez, porque el Medio Maratón está muy bien organizado, cuidan al corredor y es muy bonito el reconocimiento que hacen a nuestros atletas (Abel Antón, Chema Martínez, Fermín Cacho, ...). Continuad así, Club de Atletismo de Barbastro!!

Ahora, a recuperarme de la pierna (eso lo intentarán en el Aqua Sensum de Olesa de Montserrat) y comenzaremos a trabajar de la mano de Pedro Nimo. Tengo muchas ganas de compartir Behobia con este gran atleta.

Media Maratón Ruta Vino Somontano (27.09.2014) (versió català)

Fa quasi 5 anys que l’equip de Los Martes va fer la seva primera excursió. Va ser al 2009 a Behobia. L’experiència va ser molt bonica, i ara, vam creure oportú començar una nova aventura (viatge + cursa).

Aquesta nova aventura portava dos anys donant-me voltes pel cap, però aquest any es farà realitat i ens anirem a fer “el Medio Maratón Ruta del Vino Somontano”, a la població de Barbastro.  A més a més, aquesta cursa sempre fa un homenatge a algún atleta professional, i aquest any l’honor ha recaigut en la figura del gran Chema Martínez.

Agafant forces abans de les curses

Amb tot això, el Fede i la seva colla, i jo amb la meva, vam marxar el dissabte al matí cap a Barbastro. El viatge va ser molt còmode, i en quasi 2 hores ja havíem arribat. Ens vam instal·lar a l’Hotel Clemente (a 400 metres de l’inici i final de les curses) i vam anar fins al Centre de Congresos a recollir els dorsals i obsequis. Primer vam recollir les coses de l’Ona i el Marc, i després el Fede i jo vam recollir les nostres.

Un cop enllestit el tema preparació cursa, ens vam anar cap al Parc de la Pau, on vam menjar i els nens van poder jugar una estona.

Vam tornar a l’Hotel, vam descansar una estona i a les 16:30h ja estavem preparats per començar amb les curses infantils, i posteriorment, amb la Mitja Marató.

Los Martes al poder!!

A les 17h, va començar la cursa de l’Ona. 250 metres (aproximadament), però en pujada. L’Ona s’ho passa bé, va molt contenta, i xino-xano aconsegueix arribar al final. Agafa la seva nova medalla (i ja porta 5) i la bossa del berenar. El que més li va agradar, és que hi havia una bossa de “gusanitos”, jaja!

Que be s'ho passa l'Ona i l'Alexia.

A les 17:10h, comença la Milla Escolar. Allà la participació de Los Martes corre a càrrec del Marc. Surt i ja no el tornem a veure fins que al fons veiem un noi que li treu dos caps a la resta. El gravem, el fotografiem i amb un temps de 7’11” arriba a meta (posició 55 i 6è de la seva categoria).

I ara sí, arriba l’hora de la veritat. El Fede i jo comencem a escalfar. Enmig de l’escalfament em trobo amb companys de corredors.cat (Koldo, Patiño i Vladi). El Fede ens fa la foto de corredors.cat i després de comentar els últims dubtes del perfil de la mitja amb el Vladi, marxem a continuar amb l’escalfament i estiraments. Per finalitzar l’última part del nostre escalfament, entrem al Parc de la Pau (on havíem dinat) i fem una volta. Quan estem a punt de sortir, veiem al Chema Martínez. El Fede li diu que ens ha de signar el seu llibre i que li hem de donar el nostre “Tot és possible”, i que s’haurà d’esperar. Ens diu que sí, i el deixem marxar.

Abans de començar

Estirem i ens posem a la línia de sortida. La línia de sortida no coincideix amb la línia d’arribada. Crec que la diferència és l’afegit als 21 kilòmetres, o sigui, els 0,97 metres.

A les 18h, amb calor (però no molta), comencem a trotar. L’idea és anar amb la llebre de 1h45’ fins a Pozán de Vero (10,5km). És el tram de lleugera pujada i amb el Sol de cara. Però veiem que hi haurà molta gent, i decidim anar una mica més endavant, però controlant en tot moment el ritme.

Molt bonic aquest pas pel pont

Els primers kilòmetres són bastant bons. Tenim trams d’ombra, pendent fluixa, i gent animant. Passem el pont i ens anem cap a la zona de la carretera que ens portarà primer a Castillazuelo , i després a Pozán de Vero. És el tram més avorrit, encara que hi ha gent de les cases que hi ha al voltant que ha baixat fins a la carretera per animar-nos.

Sobre el kilòmetre 4, començo a notar el dolor que porto dues setmanes arrossegant en la part posterior de la cama dreta. Continuo, vull oblidar-me i veure si passa, però sembla que no. L’única cosa que em reconforta una mica és mullar-me la zona amb aigua en cada punt d’avituallament (dóna gust una cursa on tens aigua cada 2,5km).

Anem passant kilòmetres i el ritme continua sent millor del que inicialment havíem pronosticat. Al kilòmetre 7, trobem un tram d’una pendent més forta, però afluixant una mica la podem passar sense massa problemes.

Quan anem pel kilòmetre 8, per l’altre costat de la carretera ve la “gacela blanca” (Chema Martínez). Porta una rialla de pam, i ve xocant la mà amb tota la colla de corredors que anem per l’altre costat. Li xoquem la mà i ens anem cap a Pozán de Vero.

Abans de l’entrada al poble saludo al Koldo que porta un bon ritme. Nosaltres continuem amb el nostre ritme, però les molèsties no desapareixen. Entrem al poble i ens trobem l’últim tram de pujadeta fins al kilòmetre 19. És curt i l’aconseguim passar, però les cames ja demanen alguna pendent negativa.

Fet el canvi de sentit, tornem cap a Barbastro. El recorregut no fa una pendent amb molta baixada, però es nota, i ràpidament les cames es posen a ritmes de 4’47”-4’49”. A la sortida del poble veiem a la Patiño, la saludem i continuem amb la nostra aventura.

Ja portem molts kilòmetres amb un grupet fet, i a vegades amb més metres de diferència i altres més junts, anem menjant-nos els kilòmetres amb l’objectiu d’arribar a Barbastro.

Jo continuo amb els meus dolors i el Fede tampoc va massa millor, per tant, no parlem massa. Només ens anem parlant per avisar-nos mútuament que no apretem el ritme. Recordant les paraules de Vladi, que ens va dir que s’havien de guardar forçes per la pujadeta del kilòmetre 19.

I després d’uns quants minuts, amb el Sol amagant-se, arribem al pont (amb molta animació). Aquí hem tingut forces per agafar-nos de les mans i que ens fessin una fotografia, però no li ha donat temps al fotògraf. Llàstima!!

Però 300 metres més endavant, arriba la pujada i li dic al Fede que ja no puc. Ell em diu que ara no puc baixar els braços, i aconsegueixo apretar les dents i pujar la temuda pujadeta com puc. El ritme és molt lent, però pas a pas, arribem a dalt, i ja comencem el tram per l’interior de Barbastro.

El perfil torna a fer baixada, i ho agraïm. Anem corrent, i el meu cap només busca la porta de l’Hotel, donat que sap que 400 metres més endavant s’acaba la Mitja.

Per fí, encara que se’ns s’ha fet llarg, veiem l’Hotel. Girem al final del carrer i enfilem la recta final.

Ràpidament veig la manopla de color blau que mou l’Esther. Aviso al Fede que estan allà, al costat dret del carrer. Ens anem apropant i veiem a l’Alexia i a l’Ona que no paren d’animar-nos (L’Isa, el Marc i l’Esther també), i que volen vindre amb nosaltres per fer els últims metres junts.  Les agafem, i aconseguim arribar.

Paro el cronòmetre, i veig que he fet 1h:43’54” (posició 178). Estic cansat, em fa mal la cama, però estic molt content. He baixat la meva millor marca en Mitja Marató en dos minuts, tot i no estar fí.

El Fede ha fet 1h:43’43” (posició 172).

Ens felicitem, li dono les gràcies al Fede, per no haver-me deixat parar al kilòmetre 19, i ens anem a recuperar forces i estirar una mica.

Al cap d’uns minuts, recuperats, tornem a veure al Vladi. Ell també ha fet la seva millor marca (sub 1h48’). Ha estat una bona tarda.

Recollim, i decidim anar a buscar al Chema Martínez, per poder demanar-li que ens signi el seu llibre “No Pienses, Corre”, i donar-li el nostre.

"Tot és possible" amb Chema Martínez

Ràpidament el veiem a la zona on el Club d’Atletisme Barbastro ha disposat una carpa. S’esta fent fotos amb tothom. Ens esperem, li ensenyem el seu llibre. El signa i li fem entrega del nostre. Ens demana que li dediquem, cosa que el Fede i jo, fem encantats. Xerrem un estona, i ens fem unes fotografies amb ell. Dóna gust trobar gent que ho ha guanyat tot, i que és tant propera a la resta de corredors “populars”. Ja em queia bé des de l’última vegada que va venir a la Marató de Barcelona, i encara que no es va poder classificar pels Jocs Olímpics de Londres, va tenir un somriure i es va fer una foto amb el meu germà (Jordi) i amb el Fede. I ara amb el detall que va tenir amb nosaltres, agraint-nos que li fessim entrega del nostre llibre, són aquells detalls que mai s’esborraran de la meva memòria. Chema ets molt gran, i que tinguis molta sort en els teus reptes al Atacama i a l’Antàrtida.

Després del “momentazo”, ens anem a l’Hotel, dutxa i cap a la pizzeria “Il Piccolo Paesino”, per celebrar les nostres carreres d’avui.

Bones pizzes al "Il Piccolao Paesino"

Llàstima que al dia següent va començar a ploure i no vam poder fer l’excursió al Salto de Bierge, però ja tornarem alguna altra vegada, perquè la Mitja està molt ben organitzada, cuiden al corredor i és molt bonic el reconeixement que fan als nostres atletes (Abel Antón, Chema Martínez, Fermín Cacho, ...). Continueu així Club d’Atletisme de Barbastro!!

Ara, a recuperar-me de la cama (això ho intentaran al Aqua Sensum d’Olesa de Montserrat) i començar a treballar de la mà del Pedro Nimo. Tinc moltes ganes de compartir Behobia amb aquest gran atleta.

Cross Ametlla de Merola (14.09.2014)

363, 364 y 365! Sí! Hace 365 días que hicimos el Cross de la Ametlla de Merola, y ya volvemos a estar aquí un año más.

Es el inicio de la temporada de 10 kilómetros, y por todo lo que ofrece (recorrido, buena organización, coca, chocolate, regalos, …) el equipo de Los Martes siempre estamos aquí. Algunos llevan 7 años, otros 6 y el que menos ya hace 4, pero todos tenemos el objetivo de llegar a las 10 ediciones y subir al podio y después continuar viniendo mientras las fuerzas nos dejen.

Esta vez tenemos 3 objetivos:

El primero es que Arcadi Alibés me firme su nuevo libro “100 motivos para correr”. Parece el más sencillo, pero viendo la faena que tiene organizando el Cross, parece (y así fue) que costará un poco. Finalmente, lo conseguimos. Gracias Arcadi por estos 10”.

El segundo, el más emotivo para nosotros, era hacerle entrega de una copia de nuestro libro “Todo es posible” al Arcadi i al Xavier Bonastre. Con Arcadi fue un visto y no visto. Era como aquel novio que se casa y recibe felicitaciones de todos, pero hasta que no pasan unos días y con la tranquilidad necesaria se dé cuenta de lo que sucedió. Espero que se lo pueda mirar y que le guste.

Con Xavier fue más fácil. Espere que hablará con Jose Luis Blanco, y cuando marchaba para cambiarse, lo pare un rato y le hice entrega del libro. Parece que le hizo gracia, ahora a esperar su crítica, ja!ja!

Por último, solo quedaba el objetivo que dependía de nuestras fuerzas y piernas, o sea, hacer los 10 kilómetros de esta carrera.

Ah! Se me olvidaba. Tenía pendiente hacerme mi primera foto como corredors.cat. I el objetivo también lo conseguí (por los pelos, dado que cuando salí del bar, ya se habían hecho algunas, pero lo solucionamos haciéndonos algunas más).

Volvemos a la carrera!

Salimos del bar, nos hacemos la foto de todo el equipo (corredores y club de fans), y nos ponemos a calentar. Realizamos un par de vueltas pequeñas, para dejar las piernas un poco a tono.

Cuando paramos, nos ponemos a estirar, y decidimos que ritmo queremos llevar (otra historia será el que podamos hacer). Jordi comenta que quiere hacer 46’, y Fede también. Yo pienso que parece un poco arriesgado para mí, el año pasado hice 48’20”.

Nos paramos a mirar los tiempos del año pasado con el móvil de Fede, y si nuestros animadores no nos avisan, se hace la salida y todavía no estaríamos allí. Gracias animadores por estar en todo!

Nos ponemos en la salida (un poco atrasados), y esperamos el inicio.

A las 10:15h salimos. Rápidamente Fede se avanza unos metros. Vamos avanzando corredores (Xavi Bonastre, Arcadi, Conseller Ivan Tubau, …).

Llega la primera rampa, que pasamos sin dificultades (sólo llevamos un kilómetro). Giramos y nos vamos hacia la parte del bosque. Como siempre esta zona es espectacular! Pocas carreras combinan asfalto, tierra, hierba, subidas y bajadas, o sea, lo tiene todo y para todos los gustos.

Justo en la entrada al bosque, paso a un corredor de corredors.cat (creo que era Vicenç). Cuando lo pasamos (Jordi y yo) nos hace un grito de animo: Muy bien Nachos!! Parece una tontería pero me ha dado muchas fuerzas. Gracias!!

Los kilómetros van pasando y ya llevamos un poco más de 2. El ritmo es muy bueno. Llega la primera rampa, y conseguimos pasar a varios corredores. Fede todavía continua delante nuestro, pero cada vez la distancia se va reduciendo.

Llegamos a la cima de la primera rampa, donde habrá el avituallamiento del kilómetro 7,5. Las piernas continúan bien, y la respiración también.

Hacemos una pequeña pero fuerte bajada, y rápidamente comienza la segunda (para mi la más difícil) de las subidas. Es una subida de pocos metros, pero con mucha pendiente, sobretodo en el último tramo, que te deja rematado.

Aquí conseguimos pasar a Fede, y dejarlo unos pasos detrás.

Pasado esto, volvemos a coger nuestro ritmo de crucero.

Pasamos por el kilómetro 3, i después de una nueva (y muy pequeña) subida, nos vamos hacia la gran bajada de asfalto (antes se hacia de subida y personalmente creo que era más complicada que las dos subidas fuertes que hay con este sentido del recorrido).

Hacemos la bajada, y volvemos a la hierba. Aquí, i gracias a Jordi, nos hacen una foto a los 3 juntos. Cogemos esponjas para remojarnos un poco (aunque hoy esta un poco tapado y no hace mucho calor, por suerte).

Pasamos por el lado de la línea de llegada , y entramos en la Colonia. Aquí, Fede se escapa unos metros, pero Jordi y yo continuamos con nuestro ritmo.

Hacemos las dos primeras calles de la Colonia, y al entrar a la plaza, comenzamos a oír los gritos de nuestro Club de Fans. Se han puesto todos y todas en las escaleras de la Iglesia, y no paran de animarnos. Mueven sus manoplas de colores (sistema rápido para encontrarlos). Están de foto. Les saludamos, nos hacen la fotografía y continuamos hacia el kilómetro 5 (Gracias animadores!! no sabéis las fuerzas que esos ánimos nos dan).

Pasamos por la mitad de la cursa, con un tiempo de 22’46” (Fede) y 22’48” (Jordi y yo). Un poco por encima del objetivo, pero las sensaciones son muy buenas.

Hacemos por segunda vez la zona de los huertos, y continuamos. Llegamos al pequeño tramo de subida y cogemos a Fede.

Nos vamos los 3 hacia el bosque. Cuando entramos en el camino, Fede va haciendo su respiración, y hasta, hace dos intentos de vomitar. Le digo que vigile, y que si hace falta afloje un poco, pero ya sabemos que estas palabras no están en su diccionario.

Llegamos a la primera subida, y con más dificultades que durante la primera vez, la pasamos. Cogemos la botella de agua, nos refrescamos un poco, y hacemos la bajada que nos deja a pies de la siempre temida segunda subida.

Aquí las piernas comienzan a quejarse, pero esta vez no pararé. La conseguimos subir y en el tramo de falso llano, intentamos recuperarnos.

Con el ritmo de crucero cogido, las piernas cogen fuerzas de nuevo, y cuando llegamos a la gran bajada, decido que hecha la faena dura, es el momento de dejarlo todo. Comienzo a augmentar el ritmo, y Jordi sigue a mi lado. Se acaba la bajada y llegamos a la zona de hierba. Nos hacen una nueva foto, y llegamos al tramo que transcurre por dentro de la Colonia. Tengo un momento de duda, pero a falta de 800 metros, no nos vendremos abajo.

Hacemos todo el recorrido por dentro del pueblo y cuando salimos por debajo de un pequeño túnel, encontramos a nuestros animadores con sus manoplas de colores (azul, verde y rojo). Jordi coge a Julia en brazos y marcha hacia la llegada. Yo cojo a Ona y comenzamos a correr toda la recta de meta. Ver la cara de Ona con aquella felicidad, no tiene precio y me hace muy feliz. Entramos y poco después Fede lo hace con Alexia y su manopla roja.

Al final Jordi ha hecho 45’35” (posición 115), yo 45’38” (posición 117) y Fede (que siempre da el 120%) ha hecho 45’46” (posición 118).

Personalmente, estoy muy contento. El año pasado, según mi Garmin, porque me olvide el chip (aquí quiero agradecer a la Organización que han cumplido con su palabra y me ha tenido en cuenta la edición del año pasado. Muchas gracias!!) hice 48’20”, y hoy, he bajado el tiempo en 2’40”. Y he hecho mi mejor marca personal en esta cursa.

Una vez pasados por la ducha de agua fría y al exterior (ritual de esta cursa y que nos ha sentado muy bien,  aunque hoy ha sido por culpa de un fallo del calentador), nos vamos a ver si tenemos suerte en el sorteo (gafas, bolsas y tu peso en caldo ANETO).

Esperamos, pero esta vez no ha habido suerte. Oh!!!

Por último, Fede, Isa, Alexia, Marc, Esther, Ona y yo nos vamos a celebrarlo al Restaurante Gaià. Buena comida, buena tertulia post-comida y vuelta a casa.

Ahora a preparar la Media de Somontano, y después …

Cross Ametlla de Merola (14.09.2014)

363, 364 i 365!! Sí! Fa 365 dies que vam fer el Cross de l’Ametlla de Merola, i ja hi tornem a estar un any més.

És l’inici de la temporada de 10 kilòmetres, i per tot el que ofereix (recorregut, bona organització, coca, xocolata, regals, …) l’equip de Los Martes sempre som aquí. Alguns porten 7 anys, altres 6 i els que menys ja fan 4, però tots tenim l’objectiu d’arribar a les 10 edicions i pujar al podi, i després, continuar venint mentre les forces ens deixin.

Aquesta vegada tenim 3 objectius.

El primer és que l’Arcadi Alibés em signi el seu nou llibre “100 motius per córrer”. Sembla el més fácil, però veient la feina que té organitzant el Cross, sembla (i així va ser) que costarà una mica. Finalment, ho vaig aconseguir. Gràcies Arcadi per aquests 10”.

El segon, el més emotiu per nosaltres, era fer entrega d’una còpia del nostre llibre “Tot és possible” a l’Arcadi i el Xavier Bonastre. Amb l’Arcadi va ser un vist i no vist. Era com aquell nuvi que es casa i rep felicitacions de tothom, però fins que no passen uns dies i amb la tranquil·litat necessària es dóna compte d’allò que va passar. Espero que s’ho pugui mirar i que li agradi.

Amb el Xavier va ser més fàcil. Vaig esperar que parlés amb el Jose Luis Blanco, i quan marxava per canviar-se, el vaig aturar una estona i li vaig fer entrega. Sembla que li va fer gràcia, ara a esperar la seva crítica, ja!ja!

Per últim, només quedava l’objectiu que depenia de les nostres forces i cames, o sigui, fer els 10 kilòmetres d’aquesta cursa.

Ah!!! Se m’oblidava. Tenia pendent fer-me la meva primera foto com a corredors.cat.  I l’objectiu també el vaig aconseguir (pels pèls, donat que quan vaig sortir del bar, ja s’havien fet algunes, però ho vam solucionar fent-nos algunes més).

Tornem a la cursa!!

Sortim del bar, ens fem la foto de tot l’equip (corredors i club de fans), i ens posem a escalfar. Realitzem un parell de voltes petites, per deixar les cames una mica a to.

Quan parem, ens posem a estirar, i decidim quin ritme volem portar (una altra història serà el que poguem fer). El Jordi comenta que vol fer 46’, i el Fede també. Jo penso que sembla una mica agossarat per mi, l’any passat vaig fer 48’20”.

Ens parem a mirar els temps de l’any passat amb el mòbil del Fede, i si els nostres animadors no ens avisen, es fa la sortida i encara no estaríem allà. Gràcies animadors i animadores per estar per tot!!!

Ens posem a la sortida (una mica endarrerits), i esperem el tret de sortida.

A les 10:15h sortim. Ràpidament el Fede s’avança uns metres. Anem avançant corredors i corredores (al Xavi Bonastre, l’Arcadi, al Conseller Ivan Tubau, ...).

Arriba la primera rampeta, que passem sense dificultats (només portem un kilòmetre). Girem i ens anem cap a la part del bosc. Com sempre aquesta zona és espectacular!!

Poques curses combinen asfalt, terra, herba, corriols, pujades i baixades, o sigui, ho té tot i per tot els gustos.

Just a l’entrada del bosc, passo a un corredor de corredors.cat (crec que era el Vicenç). Quan el passem (el Jordi i jo) em fa un crit d’ànim: Molt bé Nachos!! Sembla una tonteria però m’ha donat moltes forces. Gràcies!!!

Els kilòmetres van passant, i ja portem una mica més de 2. El ritme és molt bo. Arriba la primera rampa, i aconseguim passar a varis corredors. El Fede encara continua davant nostre, però cada cop la distància va minvant.

Arribem a dalt de la primera rampa, on hi haurà l’avituallament del kilòmetre 7,5. Les cames continuen bé, i la respiració també.

Fem una petita però forta baixada, i ràpidament comença la segona (per mi la més difícil) de les pujades. És una pujada de pocs metres, però amb molta pendent, sobretot en l’últim tram, que et deixa rematat.

Aquí aconseguim passar al Fede, i deixar-lo uns passos més enrera.

Passat això, tornem a agafar el nostre ritme de creuer.

Passem pel kilòmetre 3, i després d’una nova (i molt petita) pujada, ens anems cap a la gran baixada d’asfalt (abans es feia de pujada i personalment crec que era més complicada que les dues pujades fortes que hi ha amb aquest sentit del recorregut).

Fem la baixada, i tornem a la gespa. Aquí, i gràcies al Jordi, ens fan un foto a tots 3 junts. Agafem esponges per remullar-nos una mica (encara que avui està una mica ennuvolat i no fa gaire calor, per sort).

Passem pel costat de la línia d’arribada, i ens endinsem a la Colònia. Aqui, el Fede s’escapa uns metres, però el Jordi i jo continuem amb el nostre ritme.

Fem els dos primers carrers de la Colònia, i a l’entrar a la plaça, comencem a sentir els crits del nostre Club de Fans. S’han posat tots i totes a les escales de l’Esglèsia, i no paren d’animar-nos. Mouen les seves manoples de colors (sistema ràpid per trobar-los): Estan de foto. Les saludem, ens fan la fotografia i continuem cap al kilòmetre 5 (Gràcies animadors!! no sabeu les forces que això que feu ens donen).

Passem per la meitat de la cursa, amb un temps de 22’46” el Fede i 22’48” el Jordi i jo. Una mica per sobre l’objectiu, però les sensacions són molt bones.

Fem per segona vegada la zona dels horts, i continuem. Arriba el petit tram de pujada i agafem al Fede.

Ens anem tots 3 cap al bosc. A l’entrada del camí, el Fede va  fent la seva respiració, i fins i tot, fa dos intents de vomitar. Li dic que vigili, i que si cal afluixi una mica, però ja sabem que aquestes són paraules que no es troben al seu diccionari.

Arribem a la primera pujada, i amb més dificultats que durant la primera vegada, la passem. Agafem l’ampolla d’aigua, ens refresquem una mica, i fen la baixada que ens deixa a peus de la sempre temuda segona pujada.

Aquí les cames comencen a queixar-se, però aquesta vegada no pararé. Ho aconseguim pujar i en el tram de fals pla, intentem recuperar-nos.

Amb el ritme de creuer agafat, les cames agafen forces de nou, i quan arribem a la gran baixada, decideixo que feta la feina dura, és el moment de deixar-ho tot. Començo a augmentar el ritme, i el Jordi segueix al meu costat. S’acaba la baixada i arribem a la zona de gespa. Ens fan una nova foto, i arribem al tram que transcorre per dintre de la Colònia. Tinc un moment de dubte, però a falta de 800 metres, no ens vindrem a baix.

Fem tot el recorregut per dins del poble i quan sortim per sota d’un petit túnel, trobem els nostres animadors amb les seves manoples de colors (blau, verd i vermell). El Jordi agafa a la Júlia en braços i marxa cap a l’arrribada. Jo agafo a l’Ona i comencem a fer tota la recta de meta corrent. Veure la cara de l’Ona amb aquella felicitat, no té preu i em fa molt feliç. Entrem i poc després el Fede ho fa amb l’Alexia i la seva manopla vermella.

Al final el Jordi ha fet 45’35” (posició 115), jo 45’38” (posició 117) i el Fede (que sempre dóna el 120%) ha fet 45’46” (posició 118).

Personalment, estic molt content. L’any passat, segons el meu garmin perquè em vaig oblidar el chip (aquí vull agrair a l’Organització que va complir amb la seva paraula i m’ha tingut en compte aquesta edició, moltes gràcies!!!) vaig fer 48’20”, i avui, he baixat el temps en 2’40”. I he fet la meva millor marca personal en aquesta cursa.

Un cop passats per la dutxa d’aigua freda i a l’exterior (ritual d’aquesta cursa i que ens ha sentat molt bé, encara que avui ha estat més per un fallo del calentador), ens anem a veure si tenim sort al sorteig (ulleres, bosses i el teu pes en caldo ANETO).

Esperem, però aquest any no ha hagut sort. Oh!!!!

Per últim, el Fede, l’Isa, l’Alexia, el Marc, l’Esther, l’Ona i jo ens anem a celebrar-ho al Restaurant Gaià. Bon dinar, bona tertúlia post dinar i cap a casa.

Ara a preparar la Media de Somontano, i després ....

Assalt a l’Ermita de Sant Ramon (31.08.14)

Com passa el temps!! Fa poc menys de 2 mesos que acabàvem l’anterior temporada de manera espectacular (1a posició de la Sandra a la cursa de 5km), i ja estem començant una nova temporada.

Com ja vam fer l’any passat, hem començat la temporada amb la Pujada a Sant Ramon. És una cursa de 5 kilòmetres, dels quals 4 kilòmetres són de pujada, i que es fa amb força calor. Però també té coses bones, com que és una cursa gratuïta i que està molt ben organitzada.

A més a més, inclou també una caminada amb el mateix recorregut. Aquest motiu ha provocat que avui tinguem una nova participant del Club Los Martes, l’Isa. Per ser un debut, és força dur, però ja porta uns mesos entrenant amb el seu entrenador personal “Fede”, i està molt preparada.

Amb l’última baixa del Jordi, el Fede i l’Isa em passen a buscar, i així baixem només amb un cotxe.  El trajecte és ràpid, i donat que és l’últim diumenge de vacances per molta gent, i que són les 7:45h, en poc més de 30 minuts arribem al pàrquing que hi ha al costat mateix de la zona de sortida.

Hem arribat tant d’hora, que fins i tot ens hem hagut d’esperar perquè arribessin els dorsals. Després d’aquesta petita espera, ja tenim els nostres pitralls i ja només queden els últims retocs per preparar-nos per fer aquesta curta, però dura cursa.

Mentre anem caminant per anar als lavabos, em trobo al Raúl. El saludo, fa temps que no el veia i el felicito per haver fet i acabat la Marató de les Tucas (42km i un desnivell de +2500m).

Un cop preparats, ens anem cap a la línia de sortida i comencem (el Fede i jo) a escalfar una mica. Un cop fet aquest petit escalfament (que ja ens ha fet suar de valent), ens anem a acomiadar de l’Isa (ella surt des del carrer de sota) i ens posem a la zona de sortida.

Allà torno a trobar-me al Raúl. Em diu que ara està de baixada, i que avui la farà a poc a poc (sobre els 34 minuts). Li comento que nosaltres volem baixar dels 30 minuts, però que ja es veurà.

Ben aviat, es dóna el tret de sortida i ens posem en marxa. Només començar ja tenim una petita pujada amb un terreny de llambordes.  D’aquí marxem cap al barri de Marianao i comença el tram del recorregut trencacames. És un recorregut on et pots trobar una petita i dura pujada, com un tram de gran baixada. Les cames es van escalfant mica en mica, i es comença a fer la selecció natural, o sigui, tothom va agafant el ritme que creu que li farà arribar el millor possible a la veritable pujada a Sant Ramon. El Fede i jo continuem junts.

Després d’una mica més de 2 kilòmetres, arribem al Camí de Golbes. Aquí ens trobem la primera de les fortes pujades del recorregut. Els que s’han passat amb el ritme en els kilòmetres anteriors, es comencem a quedar darrere, i la resta amb més o menys penúries anem avançant poc a poc. Al cap d’uns minuts, arribem a dalt d’aquesta pujada i trobem un petit descans que ens porta cap a la zona de la font i d’avituallament.

Agafem l’ampolla d’aigua, ens remullem una mica (degut a la forta calor que fa avui) i comencen la pujada que ens portarà cap a la nostra fita d’avui: L’Ermita de Sant Ramon.

Aquí segueixo a un altre corredor que va acompanyat de dos llebres, i estem pujant força bé. El Fede comença a quedar-se una mica, però el perfil no permet que l’esperi (ja havíem quedat que ens veuríem a dalt de tot).

Les primeres rampes les passo bastant bé, però no vull passar-me i acabar pagant-ho.

Continuo fent les corbes i cada cop les cames estan més cansades. La calor també està posant el seu granet de sorra, per fer-ho més difícil.

Vaig pujant, però veig que el ritme ja no és tan bo, i després d’un d’aquests revolts haig de fer quatre passes caminant. Ràpidament veig que alguns dels corredors que havia passat en tornen a passar, i decideixo que no puc perdre la feina feta fins ara. Així que em poso de nou a córrer, i ràpidament, veig el cartell que ens informa que només falta un kilòmetre per la nostra arribada.

Passada aquesta “crisis”, el terreny també es suavitza (si es pot dir així) una mica, i uns pocs minuts més tard arribo a la part on es desvien corredors per un costat i caminadors per l’altra.

Aquí hi ha l’última sorpresa (rampa), però conèixer el recorregut (gràcies a l’any passat), fa que sigui menys dura i ja es pot començar a veure la carpa d’arribada. Últims metres i per fi arribem. Em poso a la cua, i un noi ens va agafant el número de dorsal per marcar el nostre temps oficial.

Al poc temps veig arribar al Fede.

Recollim el nostre tros de síndria, plàtan, l’ampolla d’aigua i una coca-cola (calenta!!!). Ens anem a la part de dalt per veure les vistes i quan traiem els mòbils per fer una foto, comprovem que ja tenim un missatge amb el temps i posició que hem fet.

Finalment, el Fede ha fet 28:15 i ha quedat en la posició 103, i jo he fet 28:04 i he quedat en la posició 99.

Després de fer una mica de conya amb el Fede (avui l’he guanyat, i això no passa gairebé mai), anem a trobar l’arribada dels caminadors. Estem amb els ulls ben oberts per veure si veiem a l’Isa. Esperem uns minuts, i el Fede em fa un crit dient-me que ja ve.

Li fem la foto de l’arribada. Ho ha fet molt bé. Primera “cursa-caminada” i ha arribat en 51’ i de les primeres en arribar.

L’Isa agafa els seus queviures i li anem a ensenyar les vistes, ermita, ....

Un cop ja ens hem fet la fotografia de rigor, hem recuperat forces, comencem a baixar de nou per anar a buscar el cotxe i tornar cap a casa.

Fem tota la baixada al trote i quan arribem a baix, li preguntem a un policia com podem fer per arribar al cotxe. Ens dóna les instruccions correctes i al cap d’uns minuts ja estem al cotxe.

Ara la roda ja comença a rodar, i dintre de dues setmanes anem al Cross de l’Ametlla de Merola, i a finals de mes a la Mitja Marató del Somontano (Barbastre).