No guanyarem, però ho gaudirem

Les curses de casa (del teu poble) són especials, i aquesta no ho és menys.

Ens donen l'oportunitat de gaudir de “les nostres” muntanyes, d'espectaculars vistes i llocs.

Aquest any hem aconseguit fer un bon grup. Fent matinar als Moriana’s brothers, i incorporant al Carles, la Chus, l’Efrain i el Xavier. Total, que el que l'any passat vam córrer 3, aquest any ho farem 7 (més dos petitons).

Com sempre abans d'un “gran” repte, han passat 8 setmanes de llargues tirades, matinar, …, però per fi arriba el dia D, de la cursa.

Hem quedat aviat, a les 7:30h a Olesa de Montserrat.

A poc a poc, ens juntem tots i ens anem per la zona de la sortida. Hi ha nervis, però es van calmat, parlant amb amics i coneguts.

Sembla que farà molta calor. Sent l'hora que és, el termòmetre ja marca 16,9°C.

Unes fotos, últims ànims (el Fede i l’Efrain han d'esperar-se encara 1 hora per a la seva sortida) i sortim.

Per culpa del Xavi Pommard, l'haurem de fer l'any que ve!

Sortim bastant conservadors, i això fa que portem al Jordi i al Sergio només uns metres davant.

Anem pujant suaument. El ritme és còmode i anem passant a diversos corredors.

A poc a poc, el Jordi i el Sergio se'ns van escapant, però és normal.

En Xavier, fa temps que l’hem deixat de veure. Va bastant pel davant.

En arribar al primer punt difícil (corriol cap al Cim del Roure) ens trobem un tap. Primer, aturats del tot i després pujant caminant, però molt lent.

No ens posem nerviosos i seguim el cuc de color que hem format els corredors.

Al final arribem al punt més alt i comencem a córrer.

Ja en la pista forestal que porta al Puigventós, per un camí més ample, anem pujant a ritme suau fins a trobar la marca de la baixada que ens tornarà al traçat de l'any anterior.

Avui aquesta baixada està millor que altres dies, i sense molts problemes arribem al corriol del Pla.

Tinc la idea d'aprofitar que hem caminat més de l'esperat, per pujar part d'aquest corriol corrent, però és impossible. Els corredors tornen a caminar, i seguim darrere d'ells.

Arribem a dalt, i li pregunto a la Sandra si es veu amb ganes de córrer fins als peus del Puigcendrós. Em diu que sí, i així ho fem. Necessitem moure una mica les cames.

Arribem al Puigcendrós i solament començar tornem a caminar. Tota la pujada (uns 400-500m) la fem així. Una vegada a dalt, amb cura (baixada difícil), baixem cap al Mirador de la Papelussa.

A partir d'aquí, ens queden uns 2-3 quilòmetres de baixada, on intentem no passar-nos amb el ritme, però córrer una mica més ràpid.

Abans del gir en direcció a Monistrol, trobem el primer avituallament. La Sandra agafa aigua i taronja i continuem amb aquesta zona de perfil agraït.

Pel camí, es deixen anar els cordons de la sabatilla dreta dues vegades. Per fi aconsegueixo fer un bon nus i atrapo de nou a la Sandra.

Baixant per la zona d'escales, i abans d'un punt on estaven els ADF (Agents Forestals) avisant de perill, em rellisco i per sort, consegueixo no caure del tot i evitar-me el cop.

S'acaba lo bo (baixada), i comencem a pujar a Sant Salvador. És un tram d'1,4 quilòmetres amb una pendent mitjana del 14%.

Em prenc el primer gel, i una estona corrent i molt més caminant, anem pujant i ja escoltem a uns gaiteros tocant música a la part alta de l'Ermita.

Pas per Sant Salvador de les Espases

Agafem aigua, i a baixar de nou.

A meitat de la baixada, i per no anar darrere de la noia que porto davant, intento sortir-me de la zona i rellisco de nou. Aquesta vegada no hi ha tanta sort, però em rasco una mica a la zona alta de la cama dreta. Cada cop tinc més clar que necessito un canvi de pneumàtics de muntaya, per si algú ho llegeix i vol fer una aportació, jaja!!

Puc córrer i no li dono més importància.

Ara ve la part que més se m'ennuega, però avui la pujo bastant bé. Intento tirar de la Sandra per fer aquesta zona corrent i avançar a la noia que porta davant. Al final ho aconseguim i ens anem a la zona de les crestes.

Hem aconseguit posar-nos darrere d'una nova noia. La meva idea és no perdre-la de vista i veure si la Sandra pot seguir-la.

Anem fent la zona, amb truc inclòs (el truc és que abans de la segona cresta, si deixes espai al que portes davant i et deixes en la baixada, aconsegueixes pujar amb més facilitat aquesta cresta).

Al final arribem al Pla (quilòmetre 15 aproximadament). Agafem aigua i isotònic i una mica de menjar. La Sandra comença a fer cara de cansada.

Tot i això, portem uns 12’ més que el dia que vam fer l’entrenament oficial.

Intento convèncer-la per fer tot el que puguem corrent (a ritme molt suau), però en les pujades més fortes tornem a caminar. Em quedo al seu costat, intentant animar-la.

Vaig controlant, però la noia que portem per davant se'ns escapa.

En la forta baixada, li dic que es deixi portar, i així no carregarem els quàdriceps.

En girar ja veiem Sant Pere i la Creu de Saba, els nostres dos nous reptes.

El vent en aquesta zona és calent i molesta.

Arribem corrent fins als peus de la pujada a Sant Pere. A mig camí, tornem a posar-nos a caminar (però en aquesta zona és normal).

En comptes de pujar per la pista, ens desvien per un nou corriol que ens deixa a 100 metres de l'Ermita. Agafem isotònic i un altre corriol ens porta a una nova pista.

Aquí parlo amb un corredor que va fer amb nosaltres l'entrenament oficial. Li explico que ara ens ve una “sorpresa” d'uns 100-200 metres de pujada difícil (desnivell considerable, grans salts). Obliga a forçar els quàdriceps, i amb els quilòmetres que portem, les cames ho notaran.

Han posat unes cordes per ajudar-nos, però les cames es ressenteixen i alguns corredors comencen a patir rampes.

Amb dificultat arribem a dalt i ens anem cap a la Creu de Saba.

Aquí ja no em veig amb ganes d'estrènyer més a la Sandra. Va una mica tocada i prefereixo que no se m'enfonsi. Anem pujant caminant, i vaig passant i deixant-me passar per un noi que va patint rampes.

A mig camí, ens trobem a un avi “molt simpàtic”, que ens diu que com pugem caminant! Li contesto que portem 20 quilòmetres, però hagués preferit que no hagués dit res. Hi ha gent que està més maca amb la boca tancada. La Chus em comenta que a ella també li va “animar” molt.

A poc a poc, els metres de pujada van passant i arribem al punt més alt de la cursa, la Creu de Saba (596m).

En aquest punt, els dos voluntaris li diuen a la Sandra que va setena. Si la sisena és la noia que portàvem davant, que semblava més jove que la Sandra, vol dir que pot quedar 1ª de categoria.

Comencem a baixar. Li dic a la Sandra que vigili, i a poc a poc ens anem apropant al Puigventós (últim avituallament).

Aquí la Sandra s'hidrata bastant i menja alguna cosa (maduixes, taronja). Va una mica justeta i decidim fer caminant el turó de la Gronya.

A mig camí, i per distreure el cap, aconsegueixo agafar un espàrrec, jaja!!

Quan arribo a dalt, intento parar-me a esperar a la Sandra, però noto que el quàdriceps de la cama dreta se'm va a pujar. Decideixo començar a baixar a poc a poc, per evitar rampes i que tampoc se'm quedi molt darrere la Sandra.

Amb cura, perquè la baixada és tècnica, les cames ja estan justetes, i qualsevol mal gest ens pot fer caure. Fem aquesta baixada que ens porta a la pista que vam fer al principi.

Una vegada a baix, li comento a la Sandra que hem de fer-ho tot corrent sense apretar. Em diu que ho intentarà, i així ho fem.

Abans d'agafar el Camí del Samper, em giro i no veig més noies darrere nostre, per tant, no hem d’anar més ràpid.

Baixant pel camí del Samper

Fem aquesta zona i després de veure al David de blogmaldito (gràcies per les fotos!, a veure si un dia ens veiem tranquil·lament!) girem cap a l’última pujada. Són uns 300 metres, però a hores d'ara sembla un port especial d'alta muntanya.

Passat aquest tram, com podem, ja baixem per la zona de vinyes. D'allí a la riera i després de passar per sota de la Verge de Santa Oliva, ja només ens queda baixar i a gaudir.

Començo a aixecar el braç, per dir-li a Sandra que ja ho tenim. Em giro i la veig somrient, i això m'agrada.

Agafem l'últim carrer, i ja veiem a la nostra claca. Els saludo, agafo de la mà a l’Ona i ens anem cap a la meta. La Sandra agafa a l’Àfrica, i entrem els 4 agafats de les mans.

Ens abracem i ens anem a buscar a la resta de l'equip.

Trobem al Fede, que fa molt bona cara. Ha fet la cursa curta (12 quilòmetres), després d'un any sense fer curses. Va sortir junt amb el fruiter més conegut d’Olesa, l’Efrain. Es van “aguantar” 1,5 kilòmetres, i l’Efrain va sortir disparat. El Fede va anant controlant les seves pulsacions, y al final ha fet 1:14:01 (posició 55). L’Efrain ha fet 1:08:58 (posició 30). T’hem entrenat bé, company?

Després veig al Jordi, ha fet 3:29:59. Ha caigut en el avituallament de Puigventós (una caiguda una mica còmica) i porta una marca al braç i a la cama dreta.

El Sergio ha sofert, com tots, però ho ha fet en 3:26:37.

El Xavi Pommard està en forma i ho ha demostrat, amb un gran temps: 3:15:29.

Més tard, veig al Carles (3:45:25). Està molt content.

Finalment arriba la Chus. Ha aconseguit acabar-la en 4:24:07, patint dos avituallaments sense aigua (Sant Pere i Puigventós)!!

Objectiu aconseguit!

Efrain, l'any vinent la guanyès!

Quan recuperem unes quantes forces, sobretot líquid, comento amb l’Ona i l’Esther com ha anat la cursa de les nenes. Em diuen que l’Elena (filla del Carles i la Chus) ha guanyat la seva cursa (1ª classificada) i que l’Ona s’ho ha passat genial.

L'organització no ha deixat entrar als pares i ha posat a uns nois de la cursa per controlar als nens. Em sembla una molt bona idea!

Surten les primeres classificacions i la Sandra ha quedat desena, però la quarta de les veteranes. Com les altres 3 primeres veteranes han quedat entre les cinc primeres, la Sandra és la 1ª de la seva categoria. Així que tornarà a pujar al podi, i per a nosaltres és un orgull.

La nostra crack!

Al final, hem quedat en segona posició per equips mixts. Que grans som! No tenim premi, però estic orgullós de vosaltres, amics.

Orgull de pare!

Una dutxa ràpida i a celebrar-ho tots junts en un agradable menjar que hem regat amb cervesa i xopets de orujo. Avui ens ho hem guanyats tots.

Un bon tiberi!

Ara a buscar nous reptes i sobretot a buscar celebrar-ho tots junts. Que guanyar no guanyarem, però el que tenim clar és que ens agrada celebrar-ho i gaudir d'això.

Dues coses més:

-          Esperem que el noi que ha patit la parada cardíaca es recuperi el més aviat possible.

-          Tot i que hi ha coses a millorar, com sempre en la vida, compteu que Los Martes hi serem a la 3ª edició, encara que crec que anirem a la curta, jaja!!

No puc acabar aquesta crònica sense agraïr als organitzadors, voluntaris, patrocinadors, ... la seva implicació i que ens fan aquesta festa que tant ens agrada.

PD: Anàlisis de les impressions que hem recollit d’aquesta edició.

COSES A MILLORAR

-          Va faltar aigua en els dos últims avituallaments pels últims. No sé si per culpa de la calor, el fet que a l’omplir el got amb garrafes es perdia aigua, però és una cosa greu a corregir.

-          El tap del corriol al Cim del Roure. No guanyarem, però tothom lluita pel seu objectiu i és important que cadascú agafi el ritme que vulgui, no el que li marquin.

-          Que tots els participants de la Mini TEO tinguin medalla. Es poden fer premis als primers classificats, però no m’agraden les curses de petits amb premis pels primers. Si que és veritat que tenien un diploma de participació, però tots sabem que quan dones una medalla a un/a nen/a, és el/la nen/a més feliç del món.

-          L’entrenament oficial de la cursa llarga, ho faria en dues parts i dos dies. Crec que fer-la sencera és massa, i es fa massa llarg. Encara que cal dir que aquest any estava millor organitzat que l’any anterior (grups, ...).

-          Crec que una cursa d’aquesta dificultat ( i aquest any més que l’anterior) es mereix un reconeixement. Com fan altres curses (Cinc Cims, ...) no estaria malament un medalla o un record.

-          Si la idea és la no utilització de gots als avituallaments, per la propera edició es podria donar com obsequi de la cursa, i no la típica samarreta que ja tenim prous.

PUNTS FORTS

-          La idea de posar controladors (nois de la organització) per ajudar als petits, i treure als pares, mares, avis, i demés que només fem que estorbar.

-          El posar un telèfon de contacte i d’emergència en el pitrall.

-          Que les medalles dels mini TEO fossin un tros de fusta. M’agrada.

-          Els premis originals de les classificacions (setrilleres, caixa fruita, pernil, ...)

Que ningú es prengui aquesta valoració malament, és el nostre punt de vista, buscant fer d’aquesta Trail, la millor del món.

Cinc Cims (“No perdáis nunca la ilusión”)

Nos hacemos grandes y vamos perdiendo la ilusión de muchas cosas, y sobretodo de los Reyes Magos. Y ahora ya os puedo decir que sí que existen, o al menos el mío preferido. Se llama Carles. No tiene barba, ni pelo. No viene de Oriente, ni está gordito, más bien digamos que está bastante delgado, pero tiene un gran corazón.

Ahora os explicaré porqué es mi Rey Mago.

Estoy en casa después de la Maratón de Castellón. Estoy en época de “descanso”, e iré al Cinc Cims a hacer fotos a los compañeros que la harán. Y me llega un whatsapp de Carles diciéndome que está fastidiado por una puñetera lesión. No puede correr, y me dice que le haría mucha ilusión que la hiciera yo por él. Le digo que me lo pensaré, pero no tardo ni 24 horas en decirle que sí, y así tengo mi primer regalo de Reyes. ¡Muchas gracias!

Unos cuantos entrenamientos por montaña, y llega el día de la Cinc Cims.

Vamos unos cuantos amigos de Los Martes: Sergi, Sandra, Jordi y yo. También viene la mujer de Carles (Chus). Sergi y Jordi irán a bajar de las 3h, y si pueden batir el récord de Fede (2h53’51”). Yo iré con Sandra (a ver si bajamos de las 3h10’, su MMP) y Chus quiere llegar antes de las 4h30’ que da la organización para acabarla.

A parte de esto, tenemos todos nuestros animadores (Carles, Joan, Elena, Anabel, Júlia, Fede, Esther, Ona, padres de Carles, padres de Chus, Nil, madre de Sandra y Óscar). Un buen grupo.

Todo el grupo

En la recogida de dorsales nos encontramos a Xavi Moreno (hace mucho que no lo vemos). También vemos al primo de Isa (Sergio) y otros corredores de Olesa y cercanías.

Nos vamos animando y después de unas cuantas vueltas a la pista deportiva, nos ponemos en la línea de salida. Este año hay 3 cajones de salida. Jordi y Segi se ponen al final del primero. Sandra y yo en medio del segundo, y Chus en el tercero.

A las 10h sale el primer grupo. Y cinco minutos más tarde, Sandra y yo comenzamos nuestra carrera.

Solo salir miramos a los lados y conseguimos ver la manopla azul de Esther. Saludamos a los animadores y hacia abajo.

Comenzar en bajada es muy bueno, pero cuando se acaba comienza una subida fuerte y larga. Aquí la gente ya comienza a caminar. No sé si es estrategia o falta de preparación, pero ya me sorprendió la primera vez y hoy también.

Voy un poco por delante de Sandra, y a media subida me aparto un poco para esperarla. Antes del final de la subida vemos a Nil y a la madre de Sandra. Los saludamos, y seguimos.

El camino nos lleva a la zona del Pesebre viviente. Pasamos por el medio del Pesebre y vemos a un señora con unos cascabeles. No para de moverlos y animarnos.

Paso por el Pesebre Viviente de Corbera

Comenzamos a bajar hacia el río, y ya encontramos un poco de tapón. No vamos muy parados, pero no la bajamos todo lo rápido que lo habíamos hecho en el entrenamiento.

En la zona del río no encontramos caravana, pero vamos en fila de uno.

Se acaba esta zona y comienza la subida hacia la Creu d’Aragall (primera cima).

Vamos haciendo, y vamos avanzando a bastantes corredores y corredoras. A veces me voy aparatando para no dejar muy detrás a Sandra.

Los kilómetros van pasando y a un ritmo similar al día que hicimos el entreno llegamos al primer avituallamiento. Le digo a Sandra si quiere que coja algo, pero me dice que no, y cogemos un camino estrecho (para mí nuevo).

Sandra me dice que aquí es donde el año pasado estuvo parada durante 5 minutos, por el tapón que se hizo. Hoy no hay tanto tapón, pero hemos estado parados un buen rato (creo que en todo este tramo y la última subida a la Creu hemos “perdido” unos dos minutos).

Al subir caminando, se hace más cómodo que otras veces. No entiendo tampoco aquellos corredores que les entran las prisas, y que por avanzar dos posiciones pueden provocar que se hagan daño ellos y otros.

Después de este “paseo” ya escuchamos los gritos de la gente que hay en la Creu. Una mirada rápida a todas las vistas, sobretodo a la montaña de Montserrat, un poco de agua y bebida isotónica, y hacia abajo.

Hace viento, y si paramos mucho podemos coger frío.

Este tramo es de bajada, por lo tanto, recuperamos las piernas hasta la carretera. Allí volvemos a subir un poco para ir a coger el camino de la segunda cima.

Justo antes de la subida volvemos a ver a Nil i la madre de Sandra. Los saludamos y marchamos.

El primer tramo de esta nueva subida es bastante pronunciado, y Sandra y yo lo hacemos caminando. Intentamos caminar rápido (a 9’/km), pero vale más eso que perder fuerzas que necesitaremos más adelante.

Cuando ya pasamos esta zona, volvemos a correr.

Sin casi darnos cuenta ya estamos en el segundo pico.

Volvemos a coger una parte bastante plana, aunque con sus toboganes. Aquí me escapo un poco de Sandra para ir al lavabo. Entre el sprint para cogerle unos metros, y el sprint para cogerla después, me he hecho un buen “calentón”.

De nuevo cruzamos la carretera, y comenzamos un nuevo camino estrecho que nos llevará al segundo avituallamiento y a los pies de la tercera cima.

Aquí el Sol calienta y no hace viento. Se está muy bien.

En este punto nos tomamos el gel energético. Bebemos un poco de agua, y sin perder más tiempo vamos hacia arriba.

Hacemos un buen tramo corriendo, pero en el último tramo Sandra y yo comenzamos a caminar.

Pisamos la alfombra de control y por un sendero subimos al camino que nos llevará a los pies del Forrellac.

Llegamos al caminillo que nos llevará a la nueva cima, y aquí volvemos a caminar. Como llego unos cuantos segundos antes que Sandra, puedo pararme a disfrutar de las vistas. El viento, que aquí se nota más, ha dejado un cielo limpio y unas vistas espectaculares. Se ve todo, es impresionante.

Llega Sandra, y continuamos por una bajada corta pero bastante peligrosa.

Gracias a NacióMuntanya por estas fotos tan chulas

Y como el que no quiere la cosa, llegamos a bajo y ya estamos a los pies del cuarto pico. Comenzamos a subir (el objetivo es correr hasta la parte asfaltada) pero el viento de cara hace que bastante antes nos pongamos a caminar. Le digo a Sandra que se coloque detrás de mí, y así el viento no le afectará tanto. Subimos caminando pero a un buen ritmo. Y por fin, aunque se hace largo, llegamos a la bola, punto característico del Pic d’Agulles.

¡Ya tenemos 4 cimas hechas!

Inicio de bajada peligrosa y después la riera. Aquí de nuevo nos encontramos a aquella señora que llevaba los cascabeles. Me ha hecho gracia encontrarla de nuevo.

Hay mucha piedra suelta, y sin saber cómo me tropiezo con una, y casi me salgo del camino. Por suerte, puedo aguantarme en pie, pero me he hecho un pequeño tirón en el brazo izquierdo. Me hace un poco de daño, pero rápidamente se me pasa.

Vamos bajando y cuando ya estamos cerca del final, escucho un grito de Sandra. Se ha vuelto a torcer el tobillo. ¡Ostras, no! En el entreno ya le había pasado, y hoy iba pensando que lo haríamos sin ningún contratiempo.

Paramos unos segundos, dejamos pasar a unos corredores, y comenzamos a correr para comprobar que sólo ha sido un “susto”. Parece que así es, y sin forzar llegamos al final de esta larga bajada, y ya cogemos la subida que nos llevará a Sant Ponç.

Hacemos tramos corriendo y tramos caminando y antes de girar hacia la ermita, volvemos a ver a la madre de Sandra y a Nil. Chocamos manitas y hacia el avituallamiento.

Nos hidratamos, comemos un trozo de coca, y hacia abajo.

Bajando, llevo delante un chico con unas five fingers (zapatillas minimalistas). No me puedo creer que sean cómodas. Yo voy con las bambas normales y tengo los talones destrozados de las piedras. Pero cojo la táctica de ir pisando donde lo hace él.

Así, entretenidos, llegamos a la pista que nos llevará a la quinta cima.

No tardamos mucho.

El primer tramo es un sendero estrecho. El chico que llevamos delante nos dice si queremos pasar, pero ya vamos bien detrás suyo.

Cuando llegamos al final, nos encontramos a un sacerdote, que nos da su bendición. Creo que nos hará falta para poder llegar arriba del PuigMontmany.

Acabada esta zona y con el recorrido más plano, comenzamos a correr de nuevo. Lo hacemos así hasta que llega la primera gran subida, y comenzamos a caminar. El ritmo no es muy lento, y vamos avanzando a algunos corredores. Un rato caminando, y otro rato corriendo, según el perfil, llegamos al último tramo complicado. Con ganas de llegar a la cima, comenzamos a escuchar los gritos que ya lo tenemos. Ya estamos en la quinta cima, ya sólo queda la bajada.

Y la comenzamos. La primera parte pasa rápida y llegamos al avituallamiento. Agua, líquido naranja y hacia abajo, que hace bajada.

Pasamos un par de subiditas, por el lado del golf, y cada vez estamos más cerca de volver al pueblo.

Seguimos las instrucciones de los voluntarios que nos van indicando el recorrido, y por fin llegamos al Passeig dels arbres. Comienza con un tramo corto pero con una subida que parece el sexto pico.

Las piernas se comienzan a cargar y me parece que no avanzo.

A medio camino, me encuentro a David (blogmaldito) haciendo fotos y animando. Nos saludamos y continuo hacia mi objetivo. Ya veo la llegada, la batukada, y por el camino veo a mi Rey (Carles), y al resto del grupo de animadores. Cojo a Ona y entramos juntos. Detrás de mí llega Sandra con Nil.

¡Animando! ¡Así Joan!

Sorpresa al recibir una medalla, no lo sabía, y me gusta este tipo de reconocimiento, sobretodo en estas carreras con más dificultad.

Al final hemos hecho unos segundos menos de las 3h10’, por lo tanto, objetivo conseguido y muy buenas sensaciones.

Caminando voy a por la butifarra, la bebida y a pasar por las manos de los masajistas. Aquí me encuentro con Jordi. A hecho 2h59’03”, objetivo conseguido.

Más tarde encuentro a Sergi, ha hecho 2h53’35”. Está enfadado, porque ha tenido algunas rampas y no ha podido hacerlo todo lo rápido que quería, pero con los días se dará cuenta del magnífico resultado que ha hecho. Además, ha conseguido el record de Los Martes en esta carrera.

Llegadas, éxitos, objetivos conseguidos

Marcho hacia la ducha, y sorpresa. No hay agua caliente. No está helada, pero está fría. Dicen que va bien para destensionar los músculos, pero prefiero el agua caliente. ¡Suerte que hoy no hace mucho frío!

El descanso del guerrero

Al salir, recibo la noticia que Chus ya ha llegado. A hecho 3h56’. ¡Que bien!

Las autenticas campeonas

Una vez todos duchados, nos vamos al restaurant Sant Telm, donde Sandra nos ha organizado un pica-pica y hemos podido pasar un buen rato. Nos lo hemos ganado todos, los corredores y los animadores.

Ahora a descargar piernas, y pensar en nuevos objetivos.

¡Nunca tenemos que perder la ilusión!

PD: Si podéis, haced esta carrera una vez en la vida. ¡Vale mucho la pena!

Para muestra podéis ver este video. Salimos todos, jaja, parece el video promocional de Los Martes, ¡jaja!

https://youtu.be/r3jmqTEJTo8

Cinc Cims (“No perdeu mai l’il·lusió”)

Ens fem grans i anem perdent l’il·lusió de moltes coses, i sobretot dels Reis Mags. I ara ja us puc dir que sí que existeixen, o al menys el meu preferit. Es diu Carles. No té barba, ni cabell. No ve de l’Orient, ni està grassonet, més bé diguem que és bastant prim, però té un gran cor.

Ara us explicaré perquè és el meu Rei Mag.

Estic a casa després de la Marató de Castelló. Estic en època de “descans”, i aniré a la Cinc Cims a fer fotos als companys que la faran. I m’arriba un whatsapp del Carles dient que està fotut per una punyetera lesió. No pot córrer, i em diu que li faria molta il·lusió que ho fes jo per ell. Li dic que m’ho pensaré, però no trigo ni 24 hores en dir-li que sí, i així tinc el meu primer regal de Reis. Moltes gràcies!!

Uns quants entrenaments per muntanya, i arriba el dia de la Cinc Cims.

Anem uns quants amics de Los Martes: el Sergi, la Sandra, el Jordi i jo. També ve la dona del Carles (la Chus). El Sergi i el Jordi aniran a baixar de les 3h, i si poden aconseguir baixar el rècord que té el Fede en aquesta prova (2h53’51”). Jo aniré amb la Sandra (a veure si baixem de les 3h10’, la seva MMP) i la Chus vol arribar abans de les 4h30’, temps màxim que dóna l’organització per acabar-la.

A part d’això, tenim tota la claca (el Carles, el Joan, l’Elena, l’Anabel, la Júlia, el Fede, l’Esther, l’Ona, els pares del Carles, els pares de la Chus, el Nil, la mare de la Sandra i l’Òscar). Una bona colla.

Tota la colla

En la recollida de pitralls ens trobem al Xavi Moreno (fa molt que no el veiem). També veiem al cosí de l’Isa (Sergio) i d’altres corredors d’Olesa i dels voltants.

Ens anem animant i després d’unes quantes voltes a la pista esportiva, ens posem a la línia de sortida. Aquest any hi ha 3 calaixos de sortida. El Jordi i el Sergi es posen al final del primer. La Sandra i jo al mig del segon, i la Chus en el tercer.

A les 10h surt el primer grup. I cinc minuts més tard, la Sandra i jo comencem la nostra cursa.

Només sortir mirem als costat i aconseguim veure la manopla blava de l’Esther. Saludem a la claca i cap avall.

Començar de baixada és molt bo, però quan s’acaba comença una pujada forta i llarga. Aquí la gent ja comença a caminar. No sé si és estratègia o falta de preparació, però ja em va sobtar la primera vegada i avui també.

Vaig una mica davant de la Sandra, i a mitja pujada m’aparto una mica per esperar-la. Abans del final de la pujada veiem al Nil i la mare de la Sandra. Els saludem, i continuem.

El camí ens porta cap a la zona del Pessebre vivent. Passem pel mig del Pessebre i veiem a una senyora amb uns cascavells. No para de moure’ls i animar-nos.

 

Pas pel Pessebre Vivent de Corbera

Comencem a baixar cap al riu, i ja trobem una mica de tap. No anem molt parats, però no la baixem tant ràpid com ho havíem fet en l’entrenament.

En la zona del riu no trobem embús, però anem en fila d’un.

S’acaba aquesta zona i comença la pujada cap a la Creu d’Aragall (primer cim).

Anem fent, i anem avançant a bastants corredors i corredores. A vegades haig d’apartar-me per no deixar massa enrere a la Sandra.

Els kilòmetres van passant i a un ritme similar al dia que vam fer l’entrenament arribem al primer avituallament. Li dic a la Sandra si vol que agafi alguna cosa, però em diu que no, i enfilem un camí estret (per mi nou).

La Sandra em diu que aquí es on l’any passat va parar-se durant 5 minuts, pel tap que es va fer. Avui no ha estat tant, però hem estat parats una bona estona (crec que en tot aquest recorregut i l’última pujada a la Creu hem “perdut” uns dos minuts.

Al pujar caminant, s’ha fet més còmode que altres vegades. No entenc tampoc aquells corredors que els hi entren les presses, i que per avançar dos posicions poden provocar que es facin mal ells i els altres.

Després d’aquesta “passejada” ja escoltem els crits de la gent que hi ha a la Creu. Una mirada ràpida a totes les vistes, sobretot de la muntanya de Montserrat, una mica d’aigua i beguda isotonica, i cap avall.

Fa vent, i si parem massa podem agafar fred.

Aquest tram és de baixada, per tant, recuperem les cames fins a la carretera. Allà tornem a pujar una mica per anar a agafar el camí del segon cim.

Just abans de la pujadeta tornem a veure al Nil i a la mare de la Sandra. Els saludem i marxem.

El primer tram d’aquesta nova pujadeta és força pronunciat, i la Sandra i jo el fem caminant. Intentem caminar ràpid (a 9’/km), però val més això que perdre forces que necessitarem més endavant.

Quan ja passem aquesta zona, tornem a córrer.

Sense gairebé adornar-nos ja estem al segon cim.

Tornem a agafar una part bastant planera, encara que amb els seus tobogans. Aquí m’escapo una mica de la Sandra per anar al lavabo. Entre l’sprint per agafar-li uns metres i l’sprint per agafar-la després, m’he fet un bon “calentón”.

De nou creuem la carretera, i enfilem un nou camí estret que ens portarà al segon avituallament i als peus del tercer cim.

Aquí el Sol escalfa i no hi ha vent. S’està de conya.

En aquest punt ens prenem el gel energètic. Bebem una mica d’aigua, i sense perdre massa temps cap a dalt.

Fem un bon tram corrent, però en l’últim tram la Sandra i jo comencem a caminar.

Trepitgem la catifa de control i per un corriol enfilem el camí que ens portarà als peus del Forrellac.

Arribem al caminet que porta al cim, i aquí tornem a caminar. Com arribo uns quants segons abans que la Sandra, puc aturar-me a gaudir de les vistes. El vent, que aquí si que es nota més, ha deixat un cel net i unes vistes espectaculars. Es veu tot, és impressionant.

Arriba la Sandra, i continuem per una baixada curta però bastant perillosa.

Molt bones fotos de Naciómuntanya. Gràcies!

I com aquell que no vol, arribem a baix i ja estem a peus del quart cim. Comencem a pujar (l’objectiu és córrer fins a la part asfaltada) però el vent de cara fa que bastant abans ens posem a caminar. Li dic a la Sandra que es posi darrera meu, i així el vent no l’afectarà tant. Pugem caminant però a un bon ritme. I per fi, encara que es fa llarg, arribem a la bola, punt característic del Pic d’Agulles.

Ja en tenim 4 cims fets!

Inici de baixada perillós i després la riera. Aquí de nou ens trobem a aquella senyora que anava amb els picarols. M’ha fet gracia trobar-la de nou.

Hi ha molta pedra solta, i sense saber com ensopego amb una, i casi em surto del camí. Per sort, puc aguantar-me en peu, però m’he fet una estrabada en el braç esquerre. Em fa una mica de mal, però ràpidament es passa.

Anem baixant i quan ja estem a prop del final, escolto un crit de la Sandra. S’ha fet una rebrincada al turmell. Ostres, no!! En l’entreno ja li havia passat, i avui anava pensant que ho fariem sense cap entrebanc.

Parem uns segons, deixem passar a uns corredors, i comencem a córrer per comprovar que només ha estat un ensurt. Sembla que així és, i sense forçar arribem al final d’aquesta llarga baixada, i ja agafem la pujada que ens portarà a Sant Ponç.

Fem trams corrent i trams caminant i abans de girar cap a l’ermita, tornem a veure a la mare del Sandra i al Nil. Xoquem manetes i cap a l’avituallament.

Ens hidratem, mengem un tros de coca, i cap avall.

Baixant, porto davant un noi amb unes five fingers (sabatilles minimalistes). No em puc creure que sigui còmode. Jo vaig amb les vambes normals i tinc els talons destrossats de les pedres. Però agafo la tàctica d’anar trepitjant per on ho fa ell.

Així, entretinguts, arribem a la pista que ens portarà cap al cinquè cim.

No tardem massa.

El primer tram és un corriol estret. El noi que portem davant em diu si volem passar, però ja anem bé darrera seu.

Quan arribem al final, ens trobem a un capellà, que ens dóna la seva benedicció. Crec que ens farà falta per arribar a dalt del PuigMontmany.

Acabada aquesta zona i amb el recorregut més pla, comencem a córrer de nou. Ho fem així fins que arriba la primera gran pujada, i comencem a caminar. El ritme no és molt lent, i anem avançant a alguns corredors. Una estona caminant, i una altra corrent, segons el perfil, arribem a l’últim tram complicat. Amb ganes d’arribar a dalt, comencem a escoltar els crits que ja ho tenim. Ja estem al cinquè cim, ja només queda la baixada.

I la comencem. La primera part passa ràpidament i arribem a l’avituallament. Aigua, líquid taronja i cap avall, que fa baixada.

Passem un parell de pujadetes, pel costat del golf, i cada cop estem més a prop de tornar al poble.

Seguim les instruccions dels voluntaris que ens van indicant el recorregut, i per fi arribem al Passeig dels arbres. Comença amb un tram curt però amb pujada que sembla el sisè cim.

Les cames es comencen a carregar i em sembla que no avanço.

A mig camí, em trobo al David (blogmaldito) fent fotos i animant. Ens saludem i continuo cap a la meva fita. Ja veig l’arribada, la batukada, i pel camí veig al meu Rei (Carles), i a la resta de la claca. Agafo a l’Ona i entrem a meta junts. Darrera meu arriba la Sandra amb el Nil.

 

Animant! Vinga Joan!

Sorpresa de rebre una medalla, no ho sabia, i m’agrada aquest tipus de reconeixement, sobretot en aquestes curses amb més dificultat.

Al final hem fet uns segons menys de les 3h10’, per tant, objectiu aconseguit i molt bones sensacions.

Caminant vaig a per la botifarra, la beguda i a passar per les mans dels massatgistes. Aquí em trobo al Jordi. Ha fet 2h59’03”, objectiu complert.

Més tard trobo al Sergio, ha fet 2h53’35”. Està enfadat, perquè ha tingut algunes rampes i no ho ha pogut fer tot lo ràpid que volia, però amb els dies es donarà compte que és un magnífic resultat. A més a més, ha aconseguit el rècord de Los Martes en aquesta prova.

Arribades, l'èxit, objectius aconseguits

Marxo cap a la dutxa, i sorpresa. No hi ha aigua calenta. No està gelada, però està freda. Diuen que va bé per destensionar els músculs, però prefereixo l’aigua calenta. Sort que avui no feia massa fred!

El descans del guerrer

Al sortir, rebo la notícia que la Chus ja ha arribat. A fet 3h56’. Que bé!

Les veritables campiones

Un cop tots dutxats, cap al restaurant Sant Telm, on la Sandra ens ha organitzat un pica-pica i hem pogut passar una bona estona. Ens ho hem guanyat tots, els corredors i els animadors.

Ara a descarregar cames, i pensar en nous objectius. Mai hem de perdre l’il·lusió!

PD: Si podeu, feu aquesta cursa una vegada en la vostra vida. Val molt la pena!

Per mostra mireu aquest video. Sortim tots Los Martes, jaja!!

https://youtu.be/r3jmqTEJTo8

Cursa de la dona Corbera

Cursa de la Dona Corbera de llobregat

Por segundo año me apunto a la Cursa de la Dona de Corbera, es mi pueblo y es de montaña, no puedo perdérmela! Y Además a las 10 de la mañana, no tendré que madrugar...

Este año la correremos con Esther y Sam, Lara está con las triatlones. Ningún miembro de los Martes (Xavi, Fede, Sergio y Jordi) puede correrla, pero si me acompañan en los entrenos, y eso me va de fábula me ayudan a mejorar, sólo con intentar seguirlos ya es mucho!

El recorrido es muy chulo, lo han cambiado respecto al año pasado, incluso me gusta más, la bajada de Sant Pons es muy divertida, y es un poco más larga, a mi me va mejor!

Salimos, nos ponemos delante de todo, ya sabemos quien van a ser las 2 primeras, pero podemos luchar por 3, 4 y 5 puesto.

El primer km antes de llegar a la montaña salimos a tope, en especial Esther, se junta a las 2 primeras, Sam también está más adelante que yo, y luego ya estoy yo, quinta. No he podido seguirlas, queda aun mucha pendiente y mucha carrera, prefiero apretar en la subida que es mi fuerte

Me encuentro bien, empieza la primera subida, este es mi terreno, es donde me encuentro bien! En este tramo avanzo a Sam, le animo a seguirme, pero se queda un poco atrás, yo sigo con un ritmo bueno

En la subida hacia Sant Pons veo a Esther, pero no la cojo, voy recortando, pero si no la alcanzo en la subida, luego va a ser difícil, ella es más rápida en llano

Llego arriba y Esther sigue delante, me mantiene motivada para no bajar el ritmo

La bajada es muy divertida, me animan que voy cuarta y cerca de la tercera, no bajo el ritmo, se hace dura la carrera, al ser corta es muy explosiva

Llego al pueblo sólo queda 1 km veo a Esther, últimas fuerzas, la meta está aquí mismo. Además llegando a la meta veo a mi madre, a Sergio y Nil, mis fans incondicionales, y me llevo la gran sorpresa y alegría,  veo a Fede, no me había dicho nada! Hago último sprint, entro cuarta de la general, y primera de mi categoría, estoy contenta

En la llegada nos felicitamos con Esther, y en poco llega Sam, quinta, hemos hecho una buena carrera, todas subimos al podio,  es un placer correr con ellas!

Como siempre recibo las felicitaciones del resto de los Martes, Xaxi y Jordi, somos un gran equipo

Subimos al podio y recibimos nuestras copas y regalos. Hemos disfrutado de una buena carrera, en buena compañía y con un buen resultado.

Sandra

Los Martes