Cursa Sant Antoni (20.01.2013) (Des de fora)

Acostumat a fer les cròniques des de les vivències viscudes dins del transcurs d’una cursa (com a corredor), aquesta l’escric des de fora, sent un animador (del nostre company FEDE) i dels milers de corredors i corredores que un diumenge pel matí decideixen provar les seves forces.

Tot comença el diumenge 20 de Gener de 2013 a les 07:55h. El Fede i el Marc em passen a recollir per casa. Les nostres “nenes” (Isa, Alexia, Esther i Ona) s’han quedat a casa dormint (el temps deia que plouria, cosa que no va passar).

Anem fent la xerrada i a les 08:30h aparquem el cotxe a la cantonada entre els carrers Compte de Borrell i Parlament. 

D’aquí ens anem cap a la sortida, no cal anar a buscar el pitrall donat que el Fede (l’únic de LOS MARTES que farà aquesta cursa) ja el va agafar ahir.

A l’arribar a la zona de la sortida fem unes fotos als cotxes de la MORITZ, i mentre el Fede comença a preparar-se per fer l’escalfament, el Marc i Jo busquem algun lloc per fer un petit esmorzar (que ens doni força pel nostre desgast de seguiment). Al final trobem un petit bar al costat del Mercat de Sant Antoni i hi estem una estona fins que queda poc menys de 10 minuts perquè comenci la Cursa.

El planning preparat disposa de 6 punts on podem veure al Fede i animar-lo en la seva lluita per baixar dels 42’ (fita que el portaria a tenir un dinar gratuït, a pagar pel Jose Rosa). Aquest 6 punts inclouen la sortida, l’arribada i quatre punts intermitjos (1km, 2,5km, 4,5km i 8,5km). Sembla molt però només hem de pujar i baixar el c/Compte Borrell.

A les 9:30h es fa el tret de sortida i veiem com surten de ràpids els primers corredors. Posem el crono en marxa i com veiem que serà impossible veure al Fede, ens anem cap al primer punt (km 1). Fins aquí hem d’anar una mica ràpid ja que hem d’aconseguir creuar a l’altra vorera abans que arribin els primers corredors. En aquest tram, el Marc que està molt descansat fa un sprint i en treu uns metres (m’ha guanyat la primera mini cursa).  Hem anat tan ràpids que hem d’esperar una estona perquè arribin els primers classificats. 
Passats els primers, anem mirant amb ulls ben grossos si trobem el Fede. Al cap d’un moment, veiem un corredor que ens aixeca la mà, és el Fede, que ja està a prop del primer km. Fa cara de portar un ritme fort i pel resultat del meu crono sembla que va molt millor de temps que el que li tocava.

Com ja l’hem vist passar, ens anem cap al km 2,5 (només hem de pujar un carrer, així que anem caminant tranquil•lament). 
El km 2,5 es troba a la Gran Via de les Corts Catalanes. Aquí veiem passar els primers i després busquem al Fede, però no hi ha manera de veure’l. Sembla mentida que sigui tan difícil poder trobar algú, però el Marc i Jo no vam ser capaços de veure’l passar.  Creiem que ha passat i quan venen els pitralls blancs decidim anar cap al km 4,5. 

Aquí hem de baixar 4 carrers i trotem una mica. Quan arribem els primers ja han passat i comencen a arribar els corredors amb pitrall vermell (bons però no els d’elit). Com no hem vist al Fede en el km 2,5, decidim estar més atents i no tancar els ulls. 
Els corredors i corredores van passant i ni rastre del Fede, ni del Jose Rosa. Sí que anem veient gent d’Olesa, la Conxa, ..., però comencen a arribar els primers pitralls blancs (els últims que van sortir) i no tenim ni rastre del Fede. Esperem una mica més, però tampoc tenim sort. Aquí comencem a tenir els nostres dubtes si li ha passat alguna cosa, si ha plegat, o si bé no hem aconseguit veure’l. Com creiem que segur que no l’hem vist, decidim pujar un altre cop cap a la Gran Via, per veure el pas dels corredors i corredores pel km 8,5.

Quan anem pel c/Sepulveda, veiem com arriba el primer classificat a l’arribada, mare meva quin ritme porta!!!!

Aquí vam posar els 10 sentits, els 4 ulls i una mica més per trobar al Fede. Sobre els 31’ del meu crono veiem passar al Jose Rosa (tampoc l’havíem vist abans). Porta cara de patiment però porta un molt bon temps.
Al pocs minuts, veiem al Fede, porta cara de cansat (no esperàvem menys) però està sobre el km 8,5 i pel crono (l’he posat molt abans de la seva sortida) diu que porta 35’ (va en temps de fer per sota dels 42’ !!!!!!). L’animem, el cridem i ens quedem més tranquils al veure que està patint però no li ha passat res.

Com ja estem una mica cansats de pujar i baixar el c/Compte Borrell, decidim caminar un parell de carrers per la Gran Via, mentre veiem altres corredors i baixar pel c/Calàbria fins l’encreuament amb el c/Floridablanca (lloc on es troba l’arribada).

Quan arribem, el crono de l’arribada marca 40:25, i comencem a mirar cap a l’horitzó per veure si veiem la silueta del Fede. Quan el rellotge del crono oficial marca 41:32 comencem a veure al Fede, el cridem, apreta més les dents i entra a meta amb un temps oficial de 41:56 (objectiu aconseguit, perquè ha sortit alguns segons més tard que els primers, per tant, haurà baixat dels 42’).

Al final, temps real 41:31 objectiu SUPERAT!!!!!!!!!!!!!!!

A l’arribada, el Fede està molt cansat, no para quiet, ens demana aigua, i sembla que ha patit molt. El Marc diu que ja no vindrà a veure’l córrer mai més. No és fins passat uns 10-15 minuts quan comença a ser el Fede de sempre. Un cop feta un volta a l’illa de pisos dels c/Calàbria i c/Viladomat, ha recuperat les forces, la respiració i fa millor cara.

Un cop recuperat, vam recollir cerveses MORITZ, massatge, vam parlar amb la Conxa (la “hermana”) i vam anar cap al cotxe. A l’arribar al cotxe, algun mal parit l’havia forçat i s’havia endut les motxilles del Fede i del Marc, quina mala llet. Va ser una mala passada.

Només em queda felicitar al FEDE pel seu temps i el seu rècord personal, però cal controlar els límits al qual posem els nostres cossos. 

Ens veiem a la crònica de la Mitja de Terrassa, aquesta un altre cop des de dins com a corredors (que m’agrada més).

Ens veiem,

Xavi Crespo (El Míster)

A romper el reloj en San Antoni 2013

Después del intento de bajar de los 42’ en los 10 Km de Bombers 2012, hoy 20 de Enero de 2013,  

LO HE CONSEGUIDO !!!.

Objetivo Conseguido

Debido a las previsiones del tiempo (amenazaban lluvias), Esther, Ona, Isa y Alexia, se han quedado en casa. Anabel, Júlia, Jordi y Núa durmiendo, y Sandra lo de madrugar, ya sabéis …, pero, han venido a acompañarme Xavi (El Mister) y Marc (La Bala). Les estoy muy agradecido.

Son las 7:00 de la mañana, suena el despertador, y empieza el asalto, voy a buscar a Marc a su casa, estaba listo a la hora indicada como siempre y después vamos a buscar a Xavi, también puntual como siempre.

Nos vamos hacia Barcelona y llegamos sin problemas, aparcamos en la esquina de las calles Parlament y Compte Borrell. Pensamos “¡que suerte un buen aparcamiento!!!!!!”.

No llueve, hace un día perfecto para correr, vamos hacia la zona de “Sortida” y mientras yo caliento, Marc y Xavi se meten en un bar a desayunar.

Mientras caliento veo a mi compañero de trabajo, José Rosa, y calentamos un rato juntos, pasamos un momento a ver a Xavi y a Marc, y de camino hacemos un “pipi-kk” cada uno.

José Rosa y yo seguimos haciendo ejercicios de calentamiento y nos colocamos cada uno en nuestro cajón de salida correspondiente, yo me pongo en el 3er cajón, y a las 9:30 empieza la carrera.

En los 2 primeros kilómetros se hace difícil correr, ya que hay mucha gente, el ritmo es bueno pero con las dificultades añadidas de ir esquivando corredores, miro el Garmin, y veo algo extraño (ritmo a 1 min. 32 seg.), se ha vuelto loco el reloj, y, decido ir mirando el tiempo en cada Km. marcado en el suelo.

Van pasando los kilómetros y voy bien de tiempo, pero, cada vez más jodido del cuerpo, ya contaba con ello. Cuando paso por el Km. 5, el tiempo por mi reloj, es de 19’39”. Me anima mucho ver el tiempo hecho, hasta ese km.

Llega el Km. 6 y empieza la subida al Paralelo, pero muy bien, ya que la subo entre 4,10 y 4.12 el Km. (dentro del ritmo que debo llevar para conseguir el objetivo)

A partir del Km. 7,5 aproximadamente, empieza el sufrimiento de verdad, empiezo a encontrarme un poco pasado de vueltas, pero tiro de cabeza y voy sufriendo cada vez más. Corro pegado a otro corredor que lleva el ritmo que me interesa, y sólo estoy pensando en todo momento que no se me vaya la cabeza, ya que, después de la cursa de Bombers, aunque no lo parezca, intento escuchar a mi cuerpo.

Pregunto en voz alta ¿CÚANTO FALTA?, pero nadie contesta, lo estoy pasando mal, en ese momento paso por el Km. 9, “joder todavía me falta un km, me muero”, menos mal que tengo el factor cabeza y aprieto los dientes, incluso paso al corredor que me hacía de liebre. Veo los arcos de globos, y pienso donde está la alfombra, en el primero, en el segundo…, no puedo más, pero con dos coj…, paso la meta y el reloj marca 41’ 58”.  

Esto huele a comida de gratis

Xavi y Marc estaban allí, pero yo no sé donde estaba yo. No me quedaban ni fuerzas, ni neuronas que me dejaran pensar mucho, me acuerdo que le pedí agua a Xavi, y me desesperaba porque no me la ponía en la boca, yo no podía levantar las manos para coger la botella, pero después de un paseo ya empecé a recuperarme.

Récord superado y apuesta ganada, hasta otra.

Pdta. Lo peor fue la vuelta al coche, que lo abrieron y nos quitaron todo, entre otras cosas, las Nimbus 14 que me habían traído los reyes, y al Marc sus Adidas y sus Cascos de los reyes magos.

Que todo sea eso y lo podamos contar.

FEDE  (El “Promesas” cumplidas)

42,195 km. El repte de la Marató de Barcelona

Bon dia,

Us deixo l'article que el passat dissabte sortia al magazine "Més Esport" del Periodico de Catalunya.

Es perquè us aneu ambientant.

Ens veiem,

Xavi Crespo (El Míster)

Cursa Muntanya "Cinc Cims" (13.01.2013)

 Todo empieza hace 2 o 3 meses cuando sale la 1º cursa de montaña de Corbera  “Cinc Cims”.  Parece muy dura (26,6 km y 1325m de desnivel) pero es mi pueblo. No me acabo de decidir y cuando me decido, inscripciones cerradas. Me lo quito de la cabeza, no pasa nada (otro año será), y comienzo a a centrarme en el próximo objetivo de Los Martes, la MARATÓN de BARCELONA 2013. 

El viernes antes de la carrera me ofrecen un dorsal, no puedo decir que no!!!. Aunque no he entrenado para hacer montaña y menos una cursa tan dura, me hace mucha ilusión correr en Corbera y acepto el reto. 

Domingo 7 de la mañana, suena el despertador, a levantarse, ha llegado el día, no hace muy buen tiempo, durante la noche ha llovido, pero tengo muchas ganas, seguro que va bien! 

A las 8, caminando, a menos de 5 minutos estoy en el pabellón para coger el dorsal, que lujo, nunca me había pasado. Además es la primera carrera que voy sola, aunque estoy convencida me encontraré alguien conocido, y así es! 

A las 9, empieza puntual la carrera, y solo empezar ya salimos en subida, que duro!!! A por el “La Creu d’Aragall (545m)” (1º Cim). A solo 1 km de la salida está mi madre animando... 

Esperando el metro

Cuando llegamos al 1º camino de montaña, hay que bajar como unas escaleras con troncos y atravesar un riachuelo, allí se hace un tapón, he de esperar un rato...ya 

empiezo a ver que el rollo de las carreras de montaña es otro... 

A continuación todo subida hasta el 1º Cim, cuando es pista a ritmo bajo se aguanta corriendo, pero para llegar a la cima, es un camino muy estrecho con mucha pendiente y piedras, incluso hay que ayudarse con las manos, allí vamos caminando uno tras otro...1º objetivo conseguido, llevamos unos 8 km muy duros, y no se como vamos a aguantar hasta el final, madre mía donde me he metido, pero tanto los corredores, como la organización, como las personas que están mirando no paran de animar, y el recorrido es espectacular, esto es lo que te hace tirar! Además a la que empiezas en llano o bajada hacia el siguiente cim se recupera muy bien.  

Llegada al 1º Cim "La Creu de l'Aragall"

Al 2º Cim (Roca Foradada (582m)) llegamos en poco rato y no es tan duro, casi no bajamos y es poca subida, a por el 3º...

El 3º Cim (El Forrellac (628m)) lo encaro muy bien, en la bajada he recuperado mucho. Para llegar arriba, otra hay que vez caminar por un camino estrecho y pedregoso, que chulo, 3º objetivo conseguido!!! Cada vez queda menos.

Otra vez a bajar y a por el 4º Cim (Puig d’Agulles (652m)), subida muy dura, pero por pista y con cemento, aquí he de caminar solo la pendiente final que es muy fuerte. Empieza el tramo final, una trialera de bajada espectacular, me pongo detrás de un chico que baja muy bien, y me animo a seguirlo, bajamos rápido, adelantamos a 3 chicas, muy divertido, pero hay que ir con cuidado, de hecho al final me caigo, no me hago daño, pero me coge un principio de rampa en los gemelos, en seguida se me pasa y me recupero.

Llegamos a La Ermita de Sant Ponç, allí están unos amigos, Cris y Ramon, animando, que ilusión, me dan ánimos para hacer el último Cim, y la verdad que se agradece... 

Bajada antes del último objetivo y está Oscar con la bici animando, que bien! me avisa que voy entre las 10 primeras chicas, y me da 4 consejos para la última subida...a por ella, solo quedan unos 7-8 km, pero para mi los más duros, me habían avisado, pero es mucho más de lo que me esperaba, hasta llegar arriba se me hace muy duro, y he de combinar correr y caminar, además cuando parece que ya está, una pendiente muy fuerte con unas piedras enormes...pero como ya es el final saco fuerzas para seguir, además la gente anima tanto...así que conseguido el último Cim (Puig Montmany (494m))...allí me coge la chica que había adelantado al final de la trialera.  

Disfruntando de la montaña

A por la bajada, otra vez trialera, me vuelvo a caer, pero me levanto rápido y a seguir! Ya solo quedan 4 km. Llego al pueblo y la meta está después de una subida de unos de 400 metros, aunque es poca pendiente, a estas alturas todo sube, se hace muy dura, pero hay tanta gente animándote ..y ya la meta, allí están Sonia, África, mi Madre, Oscar, Ramon y Cris, que emoción, conseguido el objetivo, acabada la 1º cursa de montaña y muy satisfecha! 

Al final 8º de las chicas y la 171 de 323, en 3:10:34

Otra carrera más para el historial de LOS MARTES! 

A la llegada a parte de bebida y fruta, hay caldo, un bocadillo de butifarra y masajes, un 10 a la carrera, por el recorrido, la organización y todo, hay que repetirla! De regalo una camiseta de manga larga muy chula.

Las cursas de montaña son otro rollo, pero me ha encantado no será la última...

Canicross Vinyes del Penedés (23.12.2012)

Diumenge 06:30 (aprofitant que la Júlia s’acabava de llevar), un altre cop en marxa per anar a una cursa. Aquest cop és el debut de l’equip a un Canicross. Esmorzem una mica, revisem que portem tot el material (cartilla del veterinari, arnés i cinturó per córrer amb la Nua...) i ens posem en marxa a les 07h15 destí de Vilafranca.

A les 08h00 arribem i només baixar-me del cotxe ja presento que la cursa m’agradarà. Espai ample on aparcar, un pavelló on deixar la bossa, recollir el xip, massatges, dutxes...  El matí és fred ( 4 graus) però quan surti el sol segur que farà calor, així que decideixo dur pantaló i màniga curta (s’ha de lluir la samarreta de LOS MARTES).

Passem el control veterinari, em prenc un cafè en companyia de l’Anabel, la Júlia, el Manolo i la Pili (pares de l’Anabel) i em vaig a la zona d’escalfament.

A les 09h15 ens criden per posar-nos a la sortida i fer la xerrada prèvia amb indicacions importants, indicacions que amb tants lladrucs de gos no aconsegueixo escoltar. Puntualment a les 09h30 es dóna peu a la sortida.

Sortim bé, però als 200 metres dos gossos es diuen quatre paraules i la Nua decideix aturar-se en sec. Passats uns segons de caos, seguim el ritme. Acabem el primer km amb un més que digne 4’ 48”.

Però tot just començar el segon km arriba la primera sorpresa. De sobte, apareix un corriol que ens marca el camí, la gent camina i no ens queda més remei que caminar ràpid uns 200 metres fins que veiem la possibilitat d’avançar un parell de gossos en un tros més ample. En 700 metres hem pujat un desnivell de 70 metres (10% de desnivell!!). Els darrers metres del segon km comencem a baixar per un corriol que durarà fins el km 2,5.

Els primers metres del corriol de baixada són una mica tècnics i ens veiem superats per 3 parelles que van amb més confiança. Acabem el km 2 en 6’45”.

Un cop acabada la baixada arriba la segona sorpresa. Una malla ens ajuda a superar un fort desnivell  que la Nua supera amb més facilitat que jo i el segueix una pujada constant  per corriol i camins del km 2,5 fins el km 3,2. Un altre cop 700m amb un 10% de desnivell.  El km 3 ens surt a 8’05”.

Al km 3,5 tenim avituallament (humà i caní), que desestimem ja que anem lents però bé, hem hagut de fer un parell d’aturades ja que les meves cames no estan habituades a tant corriol i la Nua no està habituada a tant gos junt.

El km 4 és un tobogan constant amb baixades i pujades per sender  fàcil de córrer i que ens porten al punt més alt de la cursa.  Els fem en uns més que dignes 5’48”.

El km 5 és un km de recuperació, amb alguna pujada però en tendència de baixada per uns camins  que fan oblidar que en pocs kilòmetres hi ha milers de cotxes. Aprofitem el km per gaudir del paisatge i recuperar les cames. Fem  5’55”.

El km 6 ens espera la darrera sorpresa, quan ja creiem que només quedava baixada apareix un camí amb escales que ens acaben de trencar les cames, passem per una espècie de cova amb una Verge i gaudim d’unes boniques vistes que ja ens permeten veure que per fi, només queda baixada. Km 6 en 6’35”.

Comencem la recta final  amb una baixada còmoda que ens apropa a la meta, a 600 metres de l’arribada veiem al Manolo que s’ha apropat a fer-nos unes fotos i seguim corrent fins la meta, fem aquest km a 5’47” i encarem els metres finals amb un sprint que ens permeten entrar a meta amb millor dignitat que temps.  Els últims metres (esperonats pels aplaudiments del públic) els fem a 4’33 per acabar en 44’51”. A mi em surten 7,23km tot i que la distància oficial és de 7,85.

Cursa molt recomanable, ben organitzada i molt divertida per fer una cursa de Muntanya (amb o sense gos) dura però curta. Hi ha la versió més llarga de 13,5 km. A més a més amb botifarrada!!

Una experiència molt agradable córrer amb la Nua envoltats de tants gossos i amants de la muntanya. Segur que repetirem, espero que amb millor resultat, jejejeje!!!

Ah!! I moltes gràcies a tots els fans (Anabel, Júlia, Pili, Manolo, Esther, Xavi i Ona) per venir a animar-nos va ser molt bonic sentir els vostres ànims a l’arribada.

Us poso el perfil que m’ha donat el Garmin.

Una abraçada a tots i feliç entrada d’any!

Nua i Jordi

Mitja Vilanova (16.XII.2012)

7h del matí, i el despertador fa el seu estimat “sorollet”. M’estiro i quasi em dóna una rampa al bessó dret, comencem bé. Aquesta cama porta tota la setmana fent-me la punyeta.

Després d’esmorzar, comprovo que avui no tinc massa ganes de córrer, però això em passa a vegades i després resulten ser els millors dies. Tot i això, la Mitja d’avui té molts motius que la fan especial:

1.- És la primera cursa on participem els 5 components de LOS MARTES (Fede, Sandra, Jordi, Xavi M. i Xavi C.).

2.- És l’estrena “mundial” de la nostra samarreta.

3.- Personalment, vull provar de trencar la barrera de l’hora i tres quarts.

A les 08:15 en punt, el Fede ja m’està esperant dins del seu cotxe a que baixi. Marxem cap a Vilanova, donat que el Jordi va amb el Robert i la Lorena, i la Sandra i el Xavi M. vindran junts des de Corbera.

Passada una hora, arribem al pàrquing del costat de les pistes d’atletisme (centre neuràlgic de la Mitja). Als pocs minuts, arriben el Jordi, el Robert i la Lorena. Els esperem i anem tots junts a recollir els pitrals. La Sandra i el Xavi M. s’han perdut una mica, però finalment troben ell lloc i ens ajuntem tots a la pista d’atletisme, davant del guarda-roba.

Escollim la roba que portarem (sembla que avui farà un bon dia), ens posem els pitrals i deixem les bosses al guarda-roba (ostres!!! M’he deixat les ulleres de sol a la bossa, anem malament!!!).

Ens fem les primeres fotos, encara tenim totes les forces, després ja veurem.

Comencem l’escalfament i comencen els preparatius de la cursa. En principi l’idea és fer la Mitja en una hora i tres quarts, encara que el Xavi M. vol intentar fer menys (ve de fer una bona marca a Behobia i ho pot fer). Jo, he aconseguit dues bones llebres (el Jordi & el Fede) i ho intentaré. La Sandra, en principi diu que intentarà seguir-nos, però jo crec que ho aconseguirà sobrada.

La Mitja comença puntualment a les 10h i ens posem a córrer. Ben aviat, perdem de vista al Xavi M. que se’n va cap endavant (ja l’anirem veient, donat que aquesta Mitja té molts llocs d’anada i tornada que et deixen anar saludant (si tens forces) als corredors que coneixes).

Els primers kilòmetres són forca plans, només hi ha una pujadeta (pujada que és repeteix al km 20), i després fa bastant baixada fins arribar a la platja.  El ritme és força bo (molt ràpid segons el Jordi) per l’objectiu fixat (4:48 – 4:50 el kilòmetre).

Entre el km 4 i el km 5, veiem a la Lorena i ens fa la 1a foto de l’equip (quasi bé tots, només faltava el Xavi M.) amb la nova samarreta. La veritat és que fa molta patxoca, ara ja semblem un equip professional, i per l’any vinent uns pantalons de color vermell fort com les mànigues.

Que feliços estem amb la nova samarreta

Els kilòmetres van passant i aproximadament sobre el km 6, la Sandra es queda uns metres més enrere. Això no es cap problema per ella. La Sandra disposa d’un ritme i el porta constant fins al final, cosa que altres no podem dir.

Els kilòmetres 8 i 9 transcorren per la zona del club nàutic, on podem veure uns grans llots aparcats. No és una zona molt maca però veure aquests vaixells fa que estiguis una estoneta entretingut. En aquest punt, tornem a veure al Xavi M. Va un kilòmetre per davant nostre, però la seva cara comença a reflectir cansament (a vegades això no vol dir res, però sembla que no va fi).

En aquesta mateixa zona, començo a notar molèsties al turmell dret, i veig que serà molt difícil poder aconseguir l’objectiu de baixar de l’1:45:00.

Sortint d’aquesta zona veiem com ve el Robert, el saludem i ens anem cap al Passeig Marítim (jo crec que és la zona més avorrida) i després cap als kilòmetres més complicats.

Tot anava bé, fins arribar al kilòmetre 13 (sí, el 13!!!), el dolor del turmell es fa més fort i decideixo parar. Li dic al Jordi que em deixi i intenti fer un bon temps. Ell marxa i li diu al Fede que vaig malament. Immediatament, el Fede s’atura i diu que farà que arribi (com sempre el meu fidel escuder). Començo a córrer a ritme més fluix, però als pocs metres torno a parar. Sobre el kilòmetre 14, la Sandra ens avança i el Fede m’anima a seguir-la, però el meu cap no està per la feina i el turmell cada cop fa més mal (o això em sembla).

Els metres passen, lentament (per mi), i la Sandra cada cop esta més lluny, fins que la deixem de veure.

En el tram d’anada i tornada a Cubelles, veiem al Xavi M. i, a pocs metres, al Jordi (quin ritme porta el tio, sort que no entrena massa, està fet un brau). També veiem a la Sandra. Ella xino-xano va fent.

D’aquí al final, la història és la mateixa, el Fede animant-me (em diu que si paro m’agafarà en braços, i més d’una vegada vaig pensar que si ho feia li agrairia molt), i jo dient que no puc córrer, que no vull fer la Marató, que és una merda aixecar-se ben d’hora per fer bons entrenaments i cagar-la d’aquesta manera en les Mitges (tu siempre negativo!!!).

A trams corrent (molt poc a poc), i a més trams caminant arribem al final (què lluny estava això). Un cop arribat, m’entren dues rampes, una a cada cama, per rematar-ho.

En la cua de recollida d’obsequis, menjar i beguda, veiem al Xavi M. i la Sandra. Busquem al Jordi que ve descalç i com una rosa.

Els resultats finals han estat:

Com a reflexions de la Mitja cal dir:

Jordi. Està molt fi, entrena poc però el seu físic li permet fer uns temps que estan lluny de la resta. Només dir que va ser capaç d’avançar a 81 persones en els últims 5 kms i a un ritme mig de 4’09” el km.

Sandra. És la constant de tota fòrmula. Ella posa un ritme i que li vagin posant kilòmetres, per això és la nostra campiona.

Fede. Què dir del Fede, ell sempre allà fent d’ajuda per superar les meves penes esportives. Només puc tenir paraules d’agraïment.

Xavi M. Xavi, aquesta Mitja no era el dia dels “Xavis”, vas començar molt fort i crec que podries haver fet un gran temps, però si el teu cos ja començava a trobar-se malament, en una cursa de mitja distància ho acabes pagant. Tranquil que la propera tornaràs als teus temps.

Xavi C. Tinc clar que el turmell em feia mal, però el cap tampoc va estar a l’alçada. Possiblement vaig sortir massa ràpid i les expectatives eren massa optimistes. La vida tracta d’això, equivocar-se i buscar la solució per millorar, i això tractaré de fer en la propera.

Després de recuperar-nos, a lluir la samarreta 

Ara toca marcar-se nous reptes pel 2013.

Fede. Vol intentar fer el rècord personal dels 10km a la cursa de Sant Antoni, i crec que ho aconseguirà. No podré fer-te de llebre, no aguantaria el teu ritme, però si les meves obligacions m’ho permeten, baixaré a animar-te perquè ho puguis aconseguir. Ànims.

Jordi. L’objectiu del Jordi és compartit amb la Nua (la primera gossa de LOS MARTES) i encara que havia de ser pel 2013, s’intentarà al dia 23/12/12 al I Canicross Vinyes del Penedès (Vilafranca). 

Sandra i Xavi M. Suposo que el vostre gran repte per l’any 2013, serà fer i acabar la Marató de Barcelona (17.03.13).

Xavi C. Després de pensar-ho durant varis dies, tinc clar que no vull deixar de córrer Mitges i que tinc moltes ganes de tornar a viure l’arribada de la MaratóPer això, vull ressorgir de les meves cendres i quina millor manera que córrer la Mitjà de Terrassa (27.01.13), però a ritme més còmode i oblidar-me momentàniament del repte de baixar de 1:45:00. Si surt bé, m’apuntaré a la Marató de Barcelona.

Si no ens veiem, que passeu unes Bones Festes Nadalenques i una Bona entrada d’Any Nou.

Que el 2013 ens doni moltes forces per continuar fer créixer aquest equip, i el més important, que puguem compartir tantes coses bones que ens dóna aquest esport, i sobretot, de l’amistat que hi ha.

PD: Vigileu amb els torrons, caves i demès.

Una forta abraçada i Visca LOS MARTES.

El Míster.

 

 

Cursa del Pont de Vilomara (04.11.12)

Ja hi tornem a ser aquí!! Aquesta vegada sense aixecar-nos tan d’hora (cursa ideal per la Sandra, ja!ja!). La cursa no començava fins a les 11h. i només teníem 30 minuts de trajecte.

És una cursa que tothom ens havia parlat molt bé i el recorregut semblava molt bonic, combinant asfalt, terra, gespa, ...

S'havia de veure Montserrat de fons

Per diversos motius, no vam poder comptar amb la col·laboració del nostre particular Club de Fans. Això, va fer que la 1ª foto li haguéssim de demanar a algú que ens la fes.

Com vam arribar amb temps suficient (a les 09:30h ja estàvem al Pont de Vilomara) vam anar tranquil·lament a buscar els pitralls, obsequis (dessuadora, buff i guants) i preparar-nos per la cursa. Quan dic preparar-nos, vull dir decidir quina roba portarem (pantalons llargs o curts?, samarreta d’interior o no?, màniga curta o llarga?, ....). Al final cadascú va agafar la roba que creia més convenient pel dia que feia i vam deixar les bosses en el guardaroba.

Vam tenir temps perquè el Jordi i el Fede s’emprovessin les talles de la nova samarreta del Club LOS MARTES, que es troba en fase de fabricació.

A les 10:30h (aproximadament), ens vam trobar amb el Robert i la Lorena (la seva dona i fan nº1). Els vam acompanyar a deixar la bossa, i sort que ho vam fer, perquè en aquells moments va caure un bon xàfec. Va ser el primer moment que vam pensar “més que suar, avui ens mullarem”.

El Robert va deixar la seva bossa i la pluja va parar, de moment.

Al sortir de la Sala Polivalent (espècie de petit poliesportiu on estava totes les instal·lacions de la cursa, recollida dorsals, guardaroba, dutxes, wc, ...), vam començar a fer un petit escalfament d’uns 10’. Per fer-ho vam aprofitar el primer tram de la cursa (km 1 i 2). Sembla mentida, però aquests 10’ et deixen les cames a punt per poder començar una cursa amb força.

Després de l’escalfament, ens vam dirigir cap a la sortida. Aquesta estava dividida en 3 calaixos (groc (èlit), verd (ritme mitjà) i blanc (ritme lent)). La veritat és que no hi havia massa gent, i per tant, ens vam poder col·locar allà on volíem sense molts problemes.

L’idea era fer la cursa a ritme molt tranquil (Jo no portava una bona setmana, anava molt cansat, el Fede tenia una fascitis plantar i el Jordi, entre el treball i la Júlia, no podia entrenar tot el que volia). Si a tot això li sumàvem que el recorregut tenia en la seva segona part un parell de pujades fortes, ens ho havíem de planificar força bé. I així ho vam fer, ens vam proposar fer els cinc primers kilòmetres a un ritme de 5’/km, fer la pujada al ritme que poguéssim i deixar forces per córrer més ràpid (si es podia) al final. Feta la planificació i reflexions d’inici de cursa, no quedava una altra que esperar que es fessin les 11h del matí i començar a córrer.

La pluja, finament, començava a caure sobre els nostres caps i tornava aquell pensament que avui més que suar ens mullaríem. A les 11h en punt, es va sentir el tret de sortida i en pocs segons ja trepitjàvem la catifa de sortida (avui sí hi havia catifa de sortida; després de dues curses sense ella tornàvem a tenir-la).

Els dos primers kilòmetres ja eren coneguts per nosaltres, feia pocs minuts els havíem fet mentre escalfàvem. Era un recorregut d’anada i tornada asfaltat que es feia per un únic carrer del poble del Pont de Vilomara. El recorregut era amb una lleugera baixada quan anàvem cap al 1km i de lleugera pujada quan tornàvem al voltant del 2km. El Fede, com sempre, comença a anar uns metres per endavant i al pas pel km 1 veiem que l’hem fet per sota de l’objectiu fixat fa uns minuts (4’40”/km), però anem molt còmodes i anem parlant.

En aquesta zona, just després del km 1 ja vam veure el ritme dels primers classificats (mare de déu quin ritme porten), i vam veure al Reyes Estevez (Renoi!, si que és alt aquest paio. Jo pensava que era més baix).

Al km 2 més o menys, tot continuava igual. Bon ritme, bones sensacions i amb el Fede uns metres per endavant. El Jordi i jo anàvem una mica més enrere, però no volíem anar més fort per guardar forces per la temible pujada del km 6,5.

Abans d’arribar al km 3, a prop de la sortida, vam veure a la Lorena (la fotògrafa d’aquesta cursa). La vam saludar i ens va fer la 1ª de les fotografies de la cursa. Aquest tram discorre pel mig del poble i es dirigeix cap a la carretera d’entrada al poble. És un tram molt agraït (quasi bé tot de baixada), i per tant, el ritme és baix. Això feia que fins aquest punt, el ritme de cursa era millor del previst abans de l’inici de la cursa.

Els metres anaven passant i ens dirigíem cap a la benzinera del poble. Un cop arribem a aquest punt, vam girar i ens vam encaminar cap a la part més bonica del recorregut.

La foto no reflecteix el bon ritme i sensacions

A prop del km 4, vam entrar a la part del circuit que transcorria per un camí de terra i herba. Es tractava d’un camí que bordejava el riu Llobregat. A mig camí entre el km 4 i el 5, ens vam trobar la part del circuit que més em va agradar. Vam creuar pel mig el Pont Medieval del poble de Vilomara. Va ser una sensació molt maca, poder trepitjar un empedrat. Quan ho estàvem fent, vaig recordar les ganes de fer algun dia la Marató de Roma i trepitjar els adoquins de la ciutat que va veure córrer descalç al gran “BIKILA”.

Vista del Pont Medieval

Un cop passat el Pont, la pluja continuava caient finament i el ritme i sensacions seguien sent molt bons (i pensar que en el cotxe dèiem de parar a esmorzar i anar a buscar rovellons). En el tram d’herba es notava molt l’humitat i també la suavitat de les nostres petjades sobre el gruix d’herba aixafada.

Com als kms anteriors, el Fede passa per davant i el Jordi (que va molt suau) i Jo darrera seu. Vam fer el pas per la catifa del 5km en un temps de 22’59” a ritme de 4’36”/km (Genial!!! A veure si no acabem pagant en la segona part).

Un cop passada la meitat de la cursa, tots començàvem a pensar on era la temible pujada de prop d’1km. I no va tardar massa, abans del km 6,5 començàvem les primeres rampes que vam poder passar sense molt problemes. Eren rampes curtes, que ens deixaven temps per recuperar les cames de l’esforç. A l’arribar a les proximitats del km 6,5, va començar la pujada i va incrementar-se la intensitat d’aquella pluja que finament ens havia anat remullat durant 6 kilòmetres. El terreny començava amb una pista de terra que, mica en mica, s’anava convertint en un terreny de pedra (semblant a la ruta de muntanya de Pallejà). El Jordi i jo ens trobàvem bé i vam començar a pujar tranquil·lament, però a bon ritme. A Fede semblava que li costava una mica, però només el teníem uns pocs metres més enrere. Els metres anaven passant molt lentament, però no deixàvem d’avançar corredors i corredores.

El Jordi estava encantat amb aquest terreny, deia que feia olor a bosc, a romaní i herba mullada, però la veritat que el Fede i jo teníem prou amb agafar l’aire i poder continuar la pujada. Les cames començaven a patir, però el que si que és veritat és que aquella zona et donava una sensació d’autèntica llibertat.

Encara que lentament, el Garmin fa el soroll de la setena volta (7km), però la veritat és que el que menys ens preocupava era la mitja actual, i el que volíem veure era el final d’aquella “temible” pujada.

De camí cap a la "temible" pujada 

Ben aviat (això ho dic ara, a la cursa no m’ha semblat tant ràpid) vam arribar a un punt entre el km 7,5 i 8 on el perfil del recorregut deixava de pujar (les cames van cridar: GRACIES!!!!!). El circuit es feia bastant pla i començava una baixada d’aproximadament un kilòmetre en direcció cap al Poble.

Com va succeir a Roda de Ter, a prop del km 8, el Fede va tornar a recuperar les forces perdudes durant la pujada i va passar al capdavant amb la presència al seu costat del Jordi (ni ell, ni les seves cames havien notat l’esforç de la pujada, al contrari, jo crec que se li va fer curta). Jo, en canvi, vaig arribar una mica cansat de la pujada i necessitava recuperar les meves cames. Això feia que anés uns quants metres enrere i no em veia amb cor d’anar a la seva alçada, decidint deixar-los uns metres d’avantatge.

Cap al km 9, ells (el Jordi i el Fede) volen augmentar el ritme de cursa, però jo els hi vaig comentar que no em veia en ganes de fer un sprint, sinó que preferia mantenir el ritme que portàvem, que era força bo.

Ja estàvem de tornada al poble i sobre el km 9,3 ens trobàvem una primera rampeta (camí que ja havíem fet de baixada sobre el km 3). Aquesta rampeta la vam passar força bé, no sé si les cames venien preparades del km de pujada o ja vèiem (o el cap ens deia) que estàvem ben a prop de l’arribada.

Vam enfilar a bon ritme, el carrer que ens portava cap a l’última gran sorpresa de la cursa. Aquesta no va ser altra que una curta rampa de 200 metres, que ens deixava ja encarats a la recta final de la cursa. Aquí les cames van patir de valent, però el fet que quedi tant poc fa que surtin forces de tots els llocs i veure l’arribada calma tots els dolors de les cames.

Vam fer aquests 200 metres i ja teníem davant el cartell de l’arribada. En aquest punt, el Jordi i el Fede anaven unes passes per davant i els vaig fer un crit per agafar-nos de les mans i entrar tots tres junts (havíem patit la cursa junts i era una bona forma de viure els nostres segons de glòria atlètica). Només va faltar poder tenir aquell moment immortalitzat en alguna fotografia, però aquesta vegada no va poder ser.

Al final, va ser un molt bon dia, cursa maca, impressionant recorregut i un meravellós 47’13” (a ritme de 4’43”/km) que ens va fer acabar en les posicions 226 (Fede), 227 (Jordi) i 228 (Xavi) d’un total de 612 corredors. Tal i com venien els ànims en el cotxe (hores abans de l’inici de la cursa) i dels pronòstics d’abans de començar, no es podia demanar més.

Per últim, només vull remarcar un parell de cosetes més:

P La primera d’elles, és que si mirem el recorregut i el seu perfil (on la segona part és on hi ha les pujades), només hem fem 1’15” que en els primers 5km. Els primers 5km els vam fer en un temps de 22’59” (a ritme de 4’36”/km) i els segons 5km els vam fer en un temps de 24’14” (a ritme de 4’51”/km).

P La segona és que crec que tots tres vam sortir amb moltes ganes de tornar-hi, i sobretot, que la propera vegada puguem comptar amb el suport del Club de Fans, amb ells totes les curses es fan molt més fàcils.

Fins la propera,

El Míster