5 Cims, 6 Herois

Ja fa 1 any que la Sandra va realitzar la primera edició de la Cinc Cims, i uns quants mesos que ens va engrescar a tots per fer junts la segona edició. Aquesta edició seria molt especial, primera cursa dels 6 corredors sèniors del Club Los Martes, el 40è aniversari de la Sandra, el debut de tots en curses de muntanya, …

Així que sense pensar-ho molt ens vam apuntar. El Jordi (Míster de plannings d’entrenament) ens va planificar els kilòmetres, sèries i altres dades que ens portarien cap a la nostra glòria (fer la cursa).

Durant aquests mesos abans de la cursa, tothom va fer el que va poder. Tots vam fer entrenaments durs en la muntanya, ens vam aixecar ben d’hora (dies a les 5h, dies a les 7:30), i després de quasi 350 kilòmetres a les cames ja estàvem situats tots 6 (Fede, Jordi, Sandra, Sergi, Xavi Moreno i jo) en la línia de sortida.

L'Objectiu

La nit abans havia plogut i semblava que el recorregut es trobaria ple de bassals i fang, però d’això es tracta  en una cursa de muntanya, no?

L’objectiu estava molt clar, arribar. Cadascú faria la cursa en el temps que les cames i les forces (Jordi, Sandra i Sergi havien estat o estaven malalts) ens deixessin, però tots amb moltes ganes de després de 26,6km i 1325m de desnivell, tornar a veure la línia d’arribada.

 

Que feliços i frescos estavem!!!

A les 9h, comencem a córrer, els primers metres són una forta pujada per asfalt que posen les cames ja en alerta. De cop i volta, ens canvien la direcció del recorregut que havíem fet durant els entrenaments. Al principi, m’agrada més. És més pla, però ràpidament torna a haver-hi una nova pujada. D’aquí ja enfilem cap a la part alta de Corbera de Llobregat i entrem en la zona del Pessebre Vivent. L’equip ja s’ha dispersat. Jordi i Fede marxen pel davant, Jo al mig i Xavi M., Sandra i Sergi una mica més enrere.

Deixem el Pessebre i fem un tram d’una petita baixada que ens porta cap a la zona del rierol. Arribem a baix i ens trobem unes escales de fusta i aquí hi ha el primer coll d’ampolla. Som molts corredors i el terra rellisca, i millor prendre-s’ho amb calma.

Continuem per aquesta zona més humida, creuem el rierol i arribem al camí on comença la pujada al 1er. Cim (Creu d’Aragall).

 

Vistes de Corbera de Llobregat

Vaig molt bé, i començo a avançar molts corredors. Miro el meu crono, no vull passar-me i pagar-ho més tard, però em diu que no vaig massa ràpid. Trobo molta gent caminant, cosa que em deixa sorprès (jo pensava que la gent s’ho preparava  més). A mitja pujada agafo una bona “llebre”. Un corredor de Corredors.cat anomenat “La Wija” porta un ritme similar i vaig darrera seu durant molts metres, fins que veig que comença a baixar el ritme i jo continuo amb bones sensacions, per tant, el deixo i segueixo pujant.

Els metres i kilòmetres van passant, i el fet d’haver fet dues vegades abans aquest Cim, fa que conegui millor les seves “sorpreses”. Així que sense voler em trobo a l’últim tram d’aquesta primera pujada. És una pujada que s’ha de fer caminant, amb trams amb pedres, fang i cordes per poder ajudar-nos a pujar. Anem en fila d’1 i després d’uns 500m arribo al primer Cim. Ja tenim el primer.

 

Ja tenim 1 dels 5 cims

Segon Cim fet

M’aturo a l’avituallament, i sorpresa!! Veig al meu germà (Jordi). Em diu que no va, que l’otitis i l’antibiòtic l’estant aixafant molt. La veritat és que està molt blanc i no fa molt bona cara. Parlem uns segons i li dic que continuo cap al segon Cim. Ell es queda a recuperar una mica més.

Comencem a baixar, primer per asfalt, després per un camí estret de terra (millor dit fang), que ens porta a la carretera. Passem aquesta zona i ens queden tres rampetes que serveixen per comprovar si t’has passat en el primer Cim.

Ho passo bé, sense parar, cosa que significa que el ritme portat fins ara és l’adequat. Ben aviat, una voluntària ens diu que ja hem arribat al Segon Cim (La Roca Foradada) i que ara tenim un tram de baixada. Ja tenim 2 de 5.

Intento recuperar, i a bon ritme arribo a la segona zona de creuament amb la carretera. Aprofito per arrossegar els peus a l’asfalt i alliberar part del fang que porto enganxat a les bamves, però serveix de poc i ràpidament en el nou tram de terra es tornen a omplir de fang.

El camí és força plàcid i fa baixada.

Abans d’agafar la pujada cap al 3r. Cim (Forrellac) trobo el nou avituallament. Agafo una mica de beguda isotònica, aigua i plàtan (hi havia fins i tot coca de sucre, però vaig pensar que seria massa atrevit, i vaig optar pel que sempre menjo abans i durant les curses). Després d’uns segons de descans, continuo cap a dalt.

Les primeres rampes es fan molt dures després de tants metres de baixada, però aconsegueixo arribar corrent fins a l’últim tram que porta cap al tercer Cim. Aquí tothom (quasi tothom) torna a caminar. Xino-xano anem pujant i arribem al 3r Cim (ja tenim 3 de 5). Aquí uns voluntaris van apuntant en una llibreta els nostres números de pitrall.

 

Tres de cinc, ja hem passat l'ecuador

D’aquí al 4t. Cim hi ha poc més d’un kilòmetre, així que fem una petita però tècnica baixada i ja estem als peus d’un nou cim.

Aquí veig que un altre corredor mira el recorregut en el seu pitrall. Li comento que ara bé el quart cim i que té una forat pujada. Em diu que ja ho coneix i em pregunta quants kilòmetres portem. Li dic que portem 14,83km, i deixem de parlar perquè el camí i la pujada ja no ens deixa estar per més xerrameques.

Faig tot el que puc corrent, però com ja vam fer el dia de l’entrenament, quan les cames comencen a sentir-se carregades, paro i camino fins arribar a dalt (millor no gastar més forces de les necessàries que encara queda l’últim cim).

Arribem a dalt de l’observatori (Puig d’Agulles) i ens tornen a apuntar el pitrall. D’aquí fins a Sant Ponç (ermita romànica) hi ha 4 kilòmetres de baixada molt complexa. Començo a baixar i ràpidament passo a un  corredor que no baixa massa bé. Més endavant un altre corredor em deixa passar i així vaig fent. Aquests dos corredors m’avançaran en la pujada al cinquè cim, és el que hi ha. Alguns baixem be, altres pugen millor.

  

LOS MARTES al complert al 4t. Cim

A  mig camí un dels corredors que porto davant meu, cau. L’ajuden a aixecar-se i continuem. La veritat  és que la baixada està millor què m’havia imaginat, veient com estava la resta del recorregut.

Arribem a les primeres rampes que ens portaran cap a Sant Ponç i tornem a arrossegar els peus per la zona de graves. Cal alleugerar el fang acumulat en els bamves.

Just abans d’arribar a Sant Ponç veig al Ramon. Em fa molta il·lusió. Portem quasi 10km sense veure ningú conegut i m’apropo per picar-li la mà.

Saltem unes pedres, fem una pujadeta i arribem a l’avituallament de Sant Ponç. Aquí les cames ja comencen a estar carregades, sobretot els quàdriceps. Bec, menjo, estiro i cap als 3 kilòmetres de pujada que faltaven per arribar al 5è. Cim.

 

Comença a notar-se el cansanci

Sortint de Sant Ponç comença una petita baixada que ens porta cap a una pista força ample i bastant planera. Tot va bé, fins que als pocs metres toca girar cap a la dreta i començar l’última gran pujada (3km aproximadament). És un corriol estret amb pedres i esglaons que fa que ràpidament les cames, més ben dit, els quàdriceps, comencen a fer figues i presenten els primers símptomes de sobrecàrrega i hi ha perill de rampes.

Com afluixo el ritme, deixo passar a un corredor que va darrera meu, que als pocs metres desapareix. Quan arribo a dalt, i el camí es fa més pla començo a córrer, vaigs lent, les cames pateixen i costa molt aguantar el ritme. Així quan arriba la propera pujada torno a caminar. Penso que potser m’he passat en els primers kilòmetres, però quan aixeco la vista veig que quasi tots els que porto per davant i pel darrera meu també estan caminant, cosa que em fa veure que no sóc jo, sinó el terreny i els kilòmetres que fan que tothom pateixi.

Pateixo, patim, i fins i tot, avanço alguns corredors pujant caminant. Així i després de molt temps (no sé quan perquè el rellotge s’ha apagat) escoltem veus de voluntaris que diuen que ja estem arribant al 5è. Cim (PuigMontmany). Ens avisen que ja només queden 4 kilòmetres i quasi tots de baixada, encara que perillosa (tècnica i amb fang).

 

PuigMontmany ha estat molt dur!!!

Vaig baixant i en un revolt em trobo un fotògraf que em fa una foto i un “susto”. Les cames comencen a recuperar-se i arribo al penúltim avituallament. Només arribar em donen un got de beguda isotònica, però jo demano l’ascensor. Em diuen que no hi ha, així que agafo el got, me’l bec i marxo cap a l’arribada.

Anem millorant, i també vigilant no caure. Cada cop queda més menys per l’objectiu.

Baixant m’ajudo en una pedra i noto un petit tall a la mà. Veig que no és massa cosa i continuo endavant, això ara no em pararà.

Quan falten uns 2 kilòmetres, un voluntari ens va dient quina posició portem (això és implicació i ganes de fer les coses amb dedicació). Em diu que vaig el 188 (quasi ho clava, vaig arribar el 184). El meu cap i les meves cames ràpidament agafen més forces. Vaig per sobre de la meitat de corredors inscrits (500 participants).

Anem baixant i ens trobem un altre voluntari que no para de cridar que som els millors, que som uns herois, i torno a agafar forces.

Així que en poc temps, arribo a baix i començo el tram que ens portarà cap al Passeig dels arbres i l’arribada al nostre objectiu.

Aquí, coses de la vida, torno a portar davant al corredor de corredors.cat “La Wija”, qui m’ho anava a dir.

Això es animar

La pujadeta em pot, camino, però uns nois i noies que estan fent un vermut en la terrassa d’un dels bars del Passeig comencen a animar-me i a cridar el meu nom. Gràcies a això,i per no fer-los un lleig, torno a córrer.

A mig camí uns voluntaris em tornen a animar, i més endavant els tamborilers de Mais-Ki-Samba han fet un passadís amb els seus tambors. Passo pel mig i l’emoció comença a créixer, tant que fins i tot no veig,  ni sento, a l’Esther , a l’Ona i a l’Isa com em criden. Al final escolto el meu nom, em giro i veig a l’Ona a punt de plorar. Pobreta!, porta més de 3 hores esperant al seu pare per fer els últims metres junts i ara me l’anava a deixar. L’agafo i creuem junts la desitjada línia d’arribada. Objectiu aconseguit!!!

Un cop arribat trobo al Fede, s’ha caigut i porta les malles trencades, però ha fet un “súper” temps (2h53’). Jo he fet 3h04’. Ens abracem, estem molt contents i satisfets.

Recupero i als pocs minuts (4’ aproximadament) veig entrar al Jordi amb la Júlia en braços. Porta millor cara que l’última vegada que ens hem vist.

Sucessivament, cada 4 minuts arriben els altres companys. Així, el Xavi Moreno fa 3h12’, i la Sandra fa 3h16’.

L’arribada de la Sandra també ha estat especial. L’Òscar i la seva germana l’han escoltat amb una pancarta que posava 40’s (avui feia 40 anys) i ha entrat a meta amb l’Àfrica (la seva neboda).

Per últim, una mica més tard, degut al refredat de l’última setmana, entra el Sergi amb el Nil (3h35’).

 

Tornem a recuperar les nostres millors cares, perquè serà?

Un cop acabada la cursa, beure, menjar l’entrepà de botifarra i fer-nos el massatge. Què dir dels massatgistes. Tenen unes mans màgiques, i en poc més de 10 minuts et deixen mig arreglats.

Ens dutxem i anem cap a la Festa d’Aniversari de la Sandra. Com estem de boixos els corredors!!! No trobem una forma millor de celebrar un aniversari que fer 26 km i més de 3 hores de cursa.

Vull acabar aquesta crònica donant les gràcies als nostres animadors. Avui han hagut de matinar per poder compartir amb nosaltres l’esforç i la felicitat d’aconseguir els nostres objectius. També vull felicitant als organitzadors per aquesta dura, però magnífica cursa. Per l’implicació dels voluntaris (fins i tot una dóna quan ja marxavem cap al cotxe ens ha dit: ”Fins l’any vinent!!!”), per la generositat (avituallaments esplèndids i fins i tot a l’arribada li han donat un got d’aigua a l’Ona) i pel magnífic recorregut (encara que avui no l’hem gaudit tant com els dies d’entrenament).

No tinc clar si l’any vinent la faré, la cursa és molt dura i s’ha de preparar molt bé. Però a poc que pugui i si la resta de companys ho tornen a fer, allà hi serem. Moltes felicitats a tots, organitzadors, animadors i sobretot a tots els finishers.

 

L'equip ja de festa. Merescudes.
Moltes Felicitats Sandra!!!!

El Míster (Xavi Crespo)