Per i amb vosaltres! (Marató Castelló (06.XII.2015))

Sí, sí i sí!!

No m’agrada començar pel final, però estic tant content que no em puc contenir. Però anem a pams!

Tot va començar fa temps. Em rondava pel cap tornar a fer una nova Marató. Tenia clar que la tercera hauria de ser fora de Barcelona (on havia fet les dues primeres). Com li deia al meu amic Fede, volia tenir una nova chincheta en un altre lloc.

Vaig rumiar un temps on fer-la. Sevilla em semblava una bona opció (barata, plana, en bona epoca (sobretot per entrenar) i mai hem estat per aquelles terres), però pel camí es va creuar Castelló. Tenia els mateixos pros que l’altra, i a més a més, queia en el pont de la Puríssima, i la meva dona tenia família a Burriana (uns 20’ al costat de Castelló), per tant, ja teniem campament base.

El primer va ser fer-me una prova d’esforç, i un cop els resultats van ser òptims, ja ningú em va poder aturar en aquesta aventura. Vaig apuntar-me. Vaig ser un dels primers 500 corredors que ja tenien clar l’objectiu de l’any.

A partir d’aquí, van passar 14 setmanes d’entrenament. Organitzant el planning, per poder conciliar l’entrenament i la vida familiar (quina paciència que tenen l’Esther i l’Ona). “Enganyant” als companys de Los Martes i al JRDi69, perquè m’acompanyessin en les sèries, tirades llargues, mitja marató de prova, i aquells entrenaments “agradables” a les 5h de la matinada dels dijous. Us dec una part de la medalla i ho sabeu.

Amb el treball fet, i amb bones sensacions, el dissabte per fi baixem a Castelló. Les dues últimes setmanes han estat molt llargues. Tots els dies tenia un mal diferent, però eren els nervis (suposo).

Arribem a migdia a Castelló i passem per la Pèrgola a buscar el pitrall, la samarreta i la bossa d’obsequis. La fira és petita, i a part de la foto amb el recorregut no ens entretenim massa temps, encara que saludem al pare d’una alumna que l’Esther va tenir fa amys. Casualitats de la vida.

L'inici i final d'aquesta aventura

Un cop a Burriana, ens retrobem amb la família. Ja tenen el dinar preparat. Avui carregaré hidrats de carboni amb una molt bona paella.

Tarda de mig relax, i intentar no pensar massa, encara que els cosins de l’Esther em fan preguntes sobre la marató, i jo no em puc estar de contestar. Crec que es nota massa que estic il·lusionat, molt il·lusionat.

Abans de sopar, em disposo a preparar-me les coses per l’endemà. Abans de posar el pitrall a la samarreta, agafo el retolador i com no podia ser d’una altra manera, em disposo a posar els noms de totes les persones que m’han ajudat en aquest repte. Unes amb la seva presència, i d’altres amb els seus ànims, però tots importants, i per tant, tots vindran amb mi en aquesta aventura, encara només hi posaré jo les cames, jaja!! Com diu la crònica, aquesta marató la faré per i amb vosaltres.

 

Qui no es trobi a la llista, que no s'enfadi. Al meu cap esteu tots!!

Després de sopar un plat de macarrons amb tomàquet, cap al llit. Són les 22:30h. No em costa molt agafar la son, i dormo bé fins a les 3:30h. Suposo que els nervis comencen a fer de les seves, i sobretot, no vull fer tard.

Per fi arriben les 6h del matí, i m’aixeco.

Començo a preparar-me l’esmorzar. Com sempre, un té, un plàtan, torrades, i avui com és un dia especial, li afegeixo una poma, unes panses i unes nous.

Les típiques visites al bany per buidar, els últims whatsapps als companys de Los Martes (agraint-los el seu suport i ànims) i comença el ritual de vestir-se. Primer posar-se vaselina en aquells punts més delicats, i després posar-se la roba de batalla.

L’Esther i la seva mare, també ja s’han aixecat. Elles i l’Ona seran les meves fans d’avui.

A les 7h aixequem a l’Ona. La vestim i a les 7:30h sortim cap a Castelló.

En 25’ arribem i aparquem en un pàrquing gratuït que hi ha aprop de la sortida. És una mica lluny de l’arribada, però és el millor que hem trobat.

Caminant xino-xano, arribem a la sortida. Són les 08:05h. És d’hora, la sortida és a les 9h, però he quedat amb els companys de corredors.cat a les 08:15h per fer-nos la foto.

Baixo amb les meves fans fins on es troben les furgonetes que portaran les nostres bosses fins a l’arribada.

M’acomiado d’elles (elles han de baixar fins a on està el kilòmetre 3). Aquí les emocions comencen a sortir. Sobretot quan li dono els petons a les meves nenes. Em desitgen sort i torno a pujar cap a dalt.

Quan estic a prop de la línia de sortida, veig a l’Esquimal (un company de corredors), i més tard a dos més (els nervis fan que no recordi els noms, ho sento).

Són les 8:30h i no apareix ningú més. Li faig un truc al JRDi69 (el company de corredors amb el que vaig fer la Mitja de l’Anoia). Em diu que està a punt d’arribar. Nosaltres decidim baixar al guardaroba i deixar les bosses.

Ja no hi ha marxa enrere. Tot està preparat. Últimes converses, i presentacions de nous companys (ToniVLC, Carsobe, ...) i cap a la línia de sortida.

Un cop al calaix de sortida. Últims desitjos de sort (o com deia Sosaku Runner pel twitter: “Els maratonians no necessiten sort, necessiten Justícia”) als companys correcats que tinc al costat, i comencen els nervis. La cama dreta es balluga tota sola, no la puc parar.

La sortida es fa uns minuts més tard del previst, però això em permet veure al Tio del megafono (Alberto Barrantes) amb la seva vestimenta rosa i el seu repte #MiRetoAECC (Associació Espanyola contra el càncer) i amb el qual he col·laborat, per tant, és com si fes la marató dues vegades.

Començo a notar la bufeta plena, i no crec que es buidi sola. No puc sortir i decideixo que ja pararé més endavant.

Explosió de confeti, i la posterior traca, i ja estem en camí.

Els primers metres són molt estrets. Per un costat van els corredors de la cursa de 10km, i per l’altra els maratonians.

Vaig fent, sense preocupar-me molt, però tampoc vull perdre molt de temps en aquest tram.

El pas pel primer kilòmetre em marca un temps de 5’21”, per tant, anem molt bé.

La veritat és que el recorregut a l’inici fa baixada, i entre això i que les cames estan fortes, els ritmes són més ràpids del que havia previst.

Abans del kilòmetre 2, m’avanca el JRDi69. Li comento que hauré de parar per descarregar aigues menors, i ell em diu que no em vol veure més fins al final. Li dic el mateix, fet que provocaria que tots dos hem assolit els nostres objectius.

Continuo bé, mirant el paisatge i escoltant els punts d’animació. Però quan el rellotge marca el kilòmetre 3, ja només tinc ulls per buscar la manopla blava que porta l’Esther i que m’indicarà on estan. Uns pocs metres més i ja la veig (que bé va el sistema, jaja!!)

Saludo a les meves fans i continuo.

Comencen els avituallaments i decideixo anar alternant, un d’aigua, un de beguda isotònica.

Al passar de nou per la línia de sortida, veig els lavabos, i apreto una mica per poder descarregar. Un cop aliviat d’aquesta càrrega, torno a posar-me al camí i a continuar el seguiment de línia verda.

El camí fa lleugera pujada, però em trobo força bé.

Girem i cap avall de nou. Vaig controlant el ritme, no vull cremar-me ara i pagar-ho més tard.

Vaig escoltant la conversa que porten dos corredors darrera meu. No és que vulgui tafanejar el que diuen, però en aquesta zona no hi ha massa gent, i vaig entretingut.

Com aquell que no vol, comencem a entrar de nou al centre de la ciutat, i ja començo a reconèixer el tram per on estan les meves fans.

Torno a mirar cap endavant, i allà està la manopla blava. L’Esther la mou de banda a banda, i quan la veig jo aixeco la meva i faig el mateix. Ara només estan l’Esther i l’Ona, i li xoco la mà a la petitona.

Pas pel kilòmetre 11

Agafo aquesta força i marxo. Ara bé el tram més dur, no pel recorregut ni els kilòmetres, sino perquè no les tornaré a veure fins al kilòmetre 31.

Un recorregut d’anades i tornades, et permet anar veient els altres companys. Puc veure en Hansi, l’Esquimal (que en el kilòmetre 13 em fa un gest que més tard vaig comprendre, el bessò que li feia mal, li estava fent la guitza), al ToniVLC (que anava molt fresc), i algú més.

  

Per aquesta zona, m’he buscant uns primers companys de kilòmetres. Són dos nois i una noia del UAC Castelló. Pels comentaris que porten, volen fer-la amb el mateix temps que jo, per tant, m’uneixo amb ells, però ràpidament els deixo. Sembla que la noia esta patint problemes als cuadriceps.

Jo continuo i abans d’agafar el camí cap el Graó de Castelló (uns 8 kilòmetres entre l’anada i la tornada), escolto cridar: “Ànims correcat”. Em giro, no sé qui és, però m’ha agradat i m’ha donat ànims. Una mica més endavant, agafo uns nous companys de cursa. Són dos homes del Club d’amics del Clot de Burriana. Porten un ritme molt semblant al meu, i vaig còmode. Poc a poc ens anem juntant varis corredors i fem el nostre “mogollón”.

Per primera vegada, veig a unes noies i nois amb patins que et posen reflex si ho demanes. És una bona idea de l’organització, i que molta gent utilitza. Jo per sort, encara no, però qui sap el que passarà més endavant.

Tot continua igual, fins que abans de la mitja marató es desmunta, i em quedo amb 3 nous companys. 2 d’ells són amics, i van molt contents. Un va fent conya de tot el que veu, i fins i tot, ens diu si volem alguna “droga” (golosina, gel). Em giro i li dic que més que unes “rules” vull les rodes de la noia de l’spray. Riem i continuem fent.

Aquí conec al meu àngel de la guarda. Encara no sé com es diu, però és un corredor de Castelló que ens avisa que aquest tram (del kilòmetre 21 al 25) fa pujada, i que encara que baixem el ritme, després a l’entrada a la ciutat, torna a haver baixada i ho podrem recuperar.

M’agafo a ell, i anem fent els kilòmetres a ritme de 5’15”-5’20”.

Quan estem a punt d’arribar a Castelló, els altres dos companys marxen. Van més ràpids.

Començo a parlar amb el corredor que m’està fent de guia. Ell em va comentant cada tram del perfil (ara baixa, ara puja). I mica en mica, anem fent-nos més “amics”. Ell em comenta que és la seva primera marató, i jo que vinc de Barcelona i és la meva tercera. Parlem dels motius que ens han portat fins aquí. Tot va sobre rodes.

Pel pas del kilòmetre 28 (a la rotonda), agafo al Carsobe. Va sense els auriculars posats, mala senyal. Intento animar-lo a que no s’aturi i que acosegueixi arribar fins al final.

Una mica més endavant em trobo a un altre nou correcat (ratadesant). Va caminant. Li pregunto si està bé, però el veig bastant fotut, (després he vist que no va arribar. Ànims company i a per la propera).

Passem per l’avituallament on es troben els amics d’equip (MIM) del meu nou company, i ell s’anima. El deixo uns metres, no vull malgastar forces. Finalment aconsegueixo agafar-lo, i ara ja sé com es diu. Es diu Vicente.

Anar a còrrer sol i fer un amic. Això té la marató

Abans del kilòmetre 30 aconsegueixo veure al JRDi69. No vull apretar, però cada cop estem més aprop, i finalment l’agafo. Li pregunto com va i em diu que està patint molt dels quàdriceps. Ell em pregunta com vaig, i jo li dic que bé. Que he trobat el meu àngel de la guarda, i que anem perfectament. Li dono ànims i ens emplacem a trobar-nos a l’arribada.

Jo he agafat forces noves, només em queda un kilòmetre i tornaré a veure les meves fans. A punt d’arribar al kilòmetre 31 torno a veure la manopla blava. Quina alegria!! M’obro una mica i em vaig a buscar-les per xocar de nou la maneta amb l’Ona. Això dóna més força que qualsevol gel energètic. Les saludo i els hi dic que les torno a veure en 4 kilòmetres.

Pas pel kilòmetre 31. Quina alegria!!

Elles s’han de desplaçar uns 400 metres, per tant, van amb temps suficient.

Torno al costat del meu “amic” i anem fent kilòmetres. Els passos kilomètrics són exactes (5’15”-5’20”). Vicente em comenta que ell també ha tingut sort de trobar-me. Els seus companys, que havien

 de fer la marató amb ell amb l’objectiu de 3h45’, s’han quedat enrera, i ara tots dos ens anem ajudant.

Com el que no vol la cosa, arribem al kilòmetre 35. Aquí vaig pletòric. No vull emocionar-me, però al veure a la family, apreto i mentre xoco la maneta de l’Ona, li dic a la meva dona que vagin a la meta i que em vagi reservant una d’aquelles rodonetes que donen al finalitzar la carrera.

Avui sembla que el Sr del Mazo ha agafat pont

Després de les emocions, torno al ritme. Vicente em diu que gaudeixi del tram més bónic. És semblant a l’Avigunda del Portal de l’Àngel de la Marató de Barcelona (a més a més, en el mateix kilòmetre, el 36). Hi ha un munt de gent, i això et fa trempar.

De sobte, torno a escoltar el meu nom. Em giro, i son les meves fans que voluntariament s’han presentat en el kilòmetre 36,5. L’alegria és màxima. No m’ho esperava, i estic flipant.

Faig el possible per controlar tantes emocions, i no pujar el ritme. Ho vaig aconseguint, i poc abans del kilòmetre 38 veig que el meu àngel de la guarda està patint. Intento animar-lo i no deixar-lo, però es queda.

Queden 4 kilòmetres, i els lluitaré tot sol.

Pel camí trobo a l’Esquimal. Està aturat. Ara entenc el gest que em va fer en el kilòmetre 13. Intento que s’agafi a mi, però als 300 metres em diu que no pot amb aquest ritme. Li dic que agafi un ritme que li vagi bé, però que sobretot arribi, li falta molt poc, i ara el més important és arribar.

Continuo al mateix ritme, però pel kilòmetre 39 i pico, el múscul que hi ha a la part davantera de la tibia, es comença a queixar. Però avui el cap està fort, i li diu que avui no es pararà. Així que, primer penso en veure alguns d’aquells patinadors amb reflex, i després començo a recordar aquelles imatges que he guardat de tota l’epoca d’entrenaments. Aquella cursa amb el Carles a Sant Andreu (amb la seva millor marca en 10 kms i l’abraçada que ens vam fer quan vam acabar), aquells entrenos a les 5h del matí dels dijous i les seves maleïdes pujades (quina ràbia que em fot aquell carrer, jaja!!), aquella rebuda amb aplaudiments que em va fer la familia francesa de l’Esther (em van fer sentir tot un campió), aquells entrenos de series amb la Sandra, i aquells entrenos on el Fede ha fet més del que ha pogut per deixar-me preparat, i tota la paciència que l’Esther i l’Ona han tingut en aquestes 14 setmanes d’entrenament. Per tot això, el cap li diu a les cames que no pot i no pararan.

Amb aquesta afirmació, el mal desapareix i arribo al kilòmetre 41. I tot canvia. Torna a haver molta gent. Estan expectants, i començo a aixecar els braços perquè comenci a animar, i ho aconsegueixo. I cada crit, cada aplaudiment, em fa volar.

A falta de mig kilòmetre per arribar al 42, em trobo aquell dos corredors que em vam acompanyar entre els kilòmetres 21 a 23. L’amic va una mica tocat, però l’altra va força bé. Al passar pel seu costat, li dic si encara li sobra alguna “rula”. Es gira i ràpidament em reconeix. Em felicita. Tots dos estem contents, molt contents.

Un gir, i enfilo la última lleugera pujada. Començo a escoltar els crits de: Campions, Campions!!.

No paro de saludar a tothom que ens anima.

Un nou gir, i ja busco, per última vegada, la manopla blava. I allà estan. Les 3 meves fans. Saludo i veig com l’Ona porta la samarreta de Los Martes. Li agafo de la mà i ens anem a volar ens els últims 195 metres.

Un home de l’organització em demana que anem pel costat de la dreta, i així ho fem.

L’Ona em diu: “Papa ho has fet molt bé!!” Està super emocionada, i jo més.

Intento escoltar tot el que em diu l’Ona, però també venen al cap tants records, tantes emocions, que quasi ploro.

Uns metres més, i sí, ja hem acabat. L’Ona, Los Martes, tots vosaltres i jo ho hem aconseguit. No sé el temps que he fet, només sé que l’he fet tota sencera sense parar, he corregut tota la marató. Tinc una felicitat enorme. Una ullada al crono i no m’ho crec. He fet 3h46’16”. És impressionant. He baixat 23’ la MMP. El meu pla A era acabar-la, el pla B era baixar de les 4h, el Pla C era fer 3h52’, però baixar d’aquí no ho creia. S’havia fet Justícia!!.

Objectiu aconseguit. Felicitat plena

Encara que el dolor de cames es nota, em giro. Vull veure si el meu “amic” Vicente arriba. Primer crec que és un corredor que arriba uns segons més tard, però no és ell.

Continuo cap endavant. No el trobo. Em posen la tovallola (quin detall, sembla una tonteria, però s’agraeix molt), em treuen el xip, i per fi, em posem la pulsera de “finisher” i la medalla. Si aquella medalla que li havia dit a l’Esther que em reservés al kilòmetre 35.

Anem avançant. Dono el chip a la causa solidària. Com em va dir el Sherpa, si aconsegueixes MMP ho fas, sino no. Doncs com ho he aconseguit, el donem.

És més, just passar aquest tram veig al Sherpa i puc parlar amb ell una estona.

Agafo un got de beguda recuperadora. Faig un glop, però em senta fatal. El llenço.

Ja he vist a l’Esther i la seva mare, però estan darrera les tanques.

Espero a que les massatgistes facin màgia amb les seves mans a les meves cames, i que pugui caminar una mica millor, sobretot per la tarda i al dia següent.

Mentre estic aquí, veig al JRDi69, a l’Esquimal i al Carsobe. Tots 3 han acabat, i això també em fa content. No trobo el meu “amic” Vicente. M’hagués agradat trobar-lo i donar-li les gràcies per tot el tram que vam fer junts (després vaig poder veure que havia arribat, i em vaig posar content. Enhorabona).

Mica en mica, anem avançant i arribem a la part del tiberi. Agafo un tros de pizza, però no tinc gana. L’Ona sí, per tant, se la menja ella.

A la caseta de l’Amstel, veig al JRDi69, i agafo una cervesa amb llimona, i fem un brindis. Ho hem aconseguit, i s’ha de celebrar!

Ja sortim de la zona tancada, i finalment puc fer-li un petó ben gros a la meva dona. Està força contenta, m’ha vist amb bona cara tota la marató, i això l’ha deixat més tranquil·la. També rebo la felicitació de la meva sogra.

Abans d’entrar a la Pèrgola, torno a veure al pare d’aquella alumna de l’Esther. Ens felicitem tots dos.

Recullo la meva bossa, i em canvio de roba. Just en aquell moment, em truca el meu amic Fede. Li dic que ha anat tot molt bé, que estic molt content, i que el dimarts ja quedarem per explicar totes les experiències viscudes.

Un cop fora, queda el més difícil. Fer el 1,2 kilòmetres que hi ha fins al cotxe. No vaig malament, encara que agraeixo seure en el cotxe.

Arribem a Burriana, pujo les escales (força bé) i començo a ensenyar la meva medalla.

Una bona fideua, banyada amb cava, per celebrar-ho tot.

La tarda és monotemàtica. És el que hi ha, jaja!!

Com ja he comentat. Només em queda donar les gràcies a tots els que heu col·laborat en aquest objectiu. Encara que us sembli que no heu fet res, tots heu sigut importants.

Donar les gràcies a la família de l’Esther. Com sempre, m’he sentit com a casa.

Per tot això, per i amb vosaltres, ho tornarem ha intentar. D’això no dubteu.

PD: Després de buscar la manera de contactar amb el Vicente, vaig enviar un email al seu equip MIM (maratóimitja) i avui he rebut un email seu amb una foto. Ara la felicitat és complerta. I després que em preguntin perquè corro i faig aquestes bogeries.

Xavi