Després de la marató i
dues curses llargues de muntanya, on no he anat al límit, em vénen ganes de
provar-me de nou en una cursa de 10 kilòmetres. Les cames estan fortes, però és
una incògnita veure si estaran ràpides també.
Busco entre els meus
plans d’entrenament i trobo un de 4 setmanes y amb dos entrenaments setmanals
de sèries. “Enganyo” a la Sandra, el Carles i el Jordi a què m’acompanyin algun
dia, i començo a fer-les.
Les primeres
impressions són rares. Les sèries surten bé, però tinc la sensació que corro
com un ànec (serà que m’estic acostumant als ritmes lents de rodatge, ja,ja!)
Tot va bé, fins a
falta d’una setmana. Un dissabte de prova, on la primera sèrie de 3000m surt en
els temps buscats, però la segona es queda amb només 500m. Les cames es queixen
i no vull forçar. A partir d’aquí, comencen els dubtes, els dolors aquells que
surten abans d’un nou repte.
Els dies passen, i
arriba el cap de setmana.
El dissabte passem a
buscar els pitralls, dic passem, perquè l’Ona també correrà. Rebo molts
missatges dels meus companys de fatigues, animant-te per l’endemà. Com
s’agraeixen aquests suports!
El diumenge, a matinar.
A les 6:30h en peu. Esmorzar i a les 7:30h ja estem tota la família al cotxe
direcció a Cornellà (què faria jo sense els meus fans).
Pel camí rebo la
trucada del Fede, que ve de fotògraf-animador. Què gran ets, company!
Aparquem a poc més de
50m de la sortida i arribada. Esperem 5’ i ja arriba el Fede.
Com encara és aviat,
anem a fer un cafè i passar pel bany per segona vegada.
Em canvio, m’acomiado
dels meus fans, i començo a escalfar (avui és necessari).
Pel camí, començo a
trobar-me alguns correcats coneguts (Pinelli, Jordi, ...). Parlo amb ells, i em
quedo fent l’escalfament amb el Jordi.
Fet l’escalfament,
últims ànims de la meva família i amic, i ens anem a la línia de sortida.
Intento posar-me entre les llebres de 40’ i 45’- Esperem, i ens informen que
degut a que encara no està l’ambulància, es retardarà la sortida uns 15’. Ja
tinc excusa, ja,ja!
Parlo amb l’Esther,
l’Ona i el Fede, i torno a escalfar uns minuts amb el Jordi.
Aquesta vegada, només
em dóna temps d’acomadiar-me del Jordi, i vaig a la sortida. Intento repetir el
mateix, i en aquesta zona, em trobo al Manu, al Dani i el Miquel. El Miquel vol
anar aprop de la llebre de 40’, el Manu i el Dani diuen que aniran a ritme de
42’, per tant, m’apunto amb ells.
Ara sí, amb 15’ de
retard, sortim.
Els dos primers girs
són perillosos. No és que siguem molts, però ens agrupem tots per agafar la
traçada més curta, i hi ha perill de caure.
Passat aquest tram, em
poso darrere del Manu. Aquí ja anem més còmodes, i passem el primer kilòmetre
segons el que tenim pensat (4’12”). Crec que ja tinc llebre, però em dura poc.
Ràpidament el Manu es posa a tirar, i em dono compte que anem a 4’/km, cosa que
no m’anirà bé per arribar als 10 kilòmetres amb aquest ritme. Decideixo
deixar-lo, i és quan es posa al meu costat el Dani. Ell porta un ritme més
semblant al meu, per tant, anem fent passos junts. A vegades ell per davant, i
d’altres vegades, jo.
Girem, i agafem el
camí de tornada a la sortida.
Per ara els ritmes són
una mica millor del que esperava, i encara tinc bones sensacions. Fins i tot
puc parlar amb el Dani, i amb un altre
corredor que portem al costat, que també vol baixar de 42’.
Anem fent els tres
junts, i així arribem a la primera volta. Miro el rellotge i veig que he fet
els cinc primers kilòmetres en 20’43” (17” més ràpids que l’objectiu marcat).
Aquí ja he perdut el
contacte amb els meus dos companys de viatge.
La calor comença a fer-se
sentir, i veig que serà difícil mantenir els ritmes de la primera volta.
No vull desinflar-me i
perdre tot el que he fet fins ara, per tant, busco alguna cosa que em faci
tirar cap endavant, i allà ho veig. Uns metres davant meu tinc al Miquel amb la
seva samarreta blanqui-blava. Decideixo no perdre el contacte i mantenir la
distància amb ell, si ho faig, aconseguiré l’objectiu (és una bona llebre,
jaja!)
I així, amb trossos
amb calor, y altres buscant l’ombra, es passen els kilòmetres. Passen tan
ràpids que quan arribo al punt quilomètric 9, pensava que anava pel 8, i això
em dóna forces per no abandonar, i a donar-ho tot.
S’esborra la resta, i
només veig al Miquel.
Rebo els ànims del
Jofrer i del RubgyMan, i ja agafo la recta final.
Queda poc, i amb una
mirada ràpida al rellotge, veig que ho puc aconseguir.
La meta cada cop està
més aprop, i ben aviat veig al Fede (amb el mòbil en mà per fer-me la foto de
l’arribada), i a l’Ona amb la manopla blava. Vaig a agafar a l’Ona, però el
Fede em diu que tiri (després m’ha explicat, que ningú entrava amb nens, quina
pena!). No afluixo i entro amb un crono de 41’56”. Estic cansat, però molt
content. Tot i els dubtes de la setmana, he aconseguit baixar de 42’.
Espectacular!
Patint! Últim kilòmetre en 3'53" |
Vaig recuperant-me,
poc a poc, i ja puc parlar amb el Fede, l’Esther i l’Ona.
Recollim tots els
queviures (entrepà, dònut, poma, plàtan) i begudes.
A l’arribada també
veig al Nacho Cáceres. El Fede li demana si es pot fer una foto amb mi i l’Ona
(jo sóc molt vergonyós), i ell accedeix immediatament (quin gust dóna el tracte
tan afable que tenen aquests cracks).
Una mica més de
xerrada amb els meus fans, i després amb la colla de correcats que han anat
arribant.
Recuperat del tot, arriba
el torn de l’Ona. Està nerviosa. Està fent un escalfament i estiraments que li
ha ensenyat el Fede, jaja!
Ens esperem, i
finalment, arriba l’última cursa, la dels més petits. L’Ona la vol fer sola, i
la deixo en la sortida, encara que hi ha tanta gent que em quedo darrere i hauré
de córrer darrere seu fins a passar la zona de tanques.
Sortida, i l’Ona surt
disparada (m’ha costat seguir-la!). Porta un bon ritme. A mitja cursa (havia de
fer 600m) la veig cansada. Li vaig dient que camini, però ella segueix corrent.
Tots (han vingut també la Susana, el David i l’Àlex) l’anem animant, i la seva
cara s’omple de felicitat quan veu a l’Esther i al Fede fent-li fotos.
Recta final, apretem
la força extrema (és un secret entre l’Ona i jo, jaja!) i entrem esprintant.
Quina campiona!
Està cansada, però ho
ha fet molt bé (amor de pare).
A poc a poc es va
recuperant, i ja ha recollit la seva bossa per recollir el menjar i beguda,
encara que a ella només li preocupa agafar el seu dònut.
Una mica abans, el
Fede li posa la seva medalla. Se l’ha guanyat.
Ja hem passat una nova
jornada esportiva en família.
Una dutxa, una estona
de parc amb els petits, i a casa dels sogres a celebrar-ho.
Ara, la feina ja està
feta. Les properes curses seran per gaudir, sense la pressió del crono, ni
ritmes. A sensacions, i per divertir-nos.
El que està clar, que
si s’entrena, sí que es pot.
PD. Una agraïment a
l’organització, per fer aquestes curses sense grans fires, ..., però amb un
tracte molt bo pels corredors, i on es busca que passem una bona estona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada