Cursa del Pont de Vilomara (04.11.12)

Ja hi tornem a ser aquí!! Aquesta vegada sense aixecar-nos tan d’hora (cursa ideal per la Sandra, ja!ja!). La cursa no començava fins a les 11h. i només teníem 30 minuts de trajecte.

És una cursa que tothom ens havia parlat molt bé i el recorregut semblava molt bonic, combinant asfalt, terra, gespa, ...

S'havia de veure Montserrat de fons

Per diversos motius, no vam poder comptar amb la col·laboració del nostre particular Club de Fans. Això, va fer que la 1ª foto li haguéssim de demanar a algú que ens la fes.

Com vam arribar amb temps suficient (a les 09:30h ja estàvem al Pont de Vilomara) vam anar tranquil·lament a buscar els pitralls, obsequis (dessuadora, buff i guants) i preparar-nos per la cursa. Quan dic preparar-nos, vull dir decidir quina roba portarem (pantalons llargs o curts?, samarreta d’interior o no?, màniga curta o llarga?, ....). Al final cadascú va agafar la roba que creia més convenient pel dia que feia i vam deixar les bosses en el guardaroba.

Vam tenir temps perquè el Jordi i el Fede s’emprovessin les talles de la nova samarreta del Club LOS MARTES, que es troba en fase de fabricació.

A les 10:30h (aproximadament), ens vam trobar amb el Robert i la Lorena (la seva dona i fan nº1). Els vam acompanyar a deixar la bossa, i sort que ho vam fer, perquè en aquells moments va caure un bon xàfec. Va ser el primer moment que vam pensar “més que suar, avui ens mullarem”.

El Robert va deixar la seva bossa i la pluja va parar, de moment.

Al sortir de la Sala Polivalent (espècie de petit poliesportiu on estava totes les instal·lacions de la cursa, recollida dorsals, guardaroba, dutxes, wc, ...), vam començar a fer un petit escalfament d’uns 10’. Per fer-ho vam aprofitar el primer tram de la cursa (km 1 i 2). Sembla mentida, però aquests 10’ et deixen les cames a punt per poder començar una cursa amb força.

Després de l’escalfament, ens vam dirigir cap a la sortida. Aquesta estava dividida en 3 calaixos (groc (èlit), verd (ritme mitjà) i blanc (ritme lent)). La veritat és que no hi havia massa gent, i per tant, ens vam poder col·locar allà on volíem sense molts problemes.

L’idea era fer la cursa a ritme molt tranquil (Jo no portava una bona setmana, anava molt cansat, el Fede tenia una fascitis plantar i el Jordi, entre el treball i la Júlia, no podia entrenar tot el que volia). Si a tot això li sumàvem que el recorregut tenia en la seva segona part un parell de pujades fortes, ens ho havíem de planificar força bé. I així ho vam fer, ens vam proposar fer els cinc primers kilòmetres a un ritme de 5’/km, fer la pujada al ritme que poguéssim i deixar forces per córrer més ràpid (si es podia) al final. Feta la planificació i reflexions d’inici de cursa, no quedava una altra que esperar que es fessin les 11h del matí i començar a córrer.

La pluja, finament, començava a caure sobre els nostres caps i tornava aquell pensament que avui més que suar ens mullaríem. A les 11h en punt, es va sentir el tret de sortida i en pocs segons ja trepitjàvem la catifa de sortida (avui sí hi havia catifa de sortida; després de dues curses sense ella tornàvem a tenir-la).

Els dos primers kilòmetres ja eren coneguts per nosaltres, feia pocs minuts els havíem fet mentre escalfàvem. Era un recorregut d’anada i tornada asfaltat que es feia per un únic carrer del poble del Pont de Vilomara. El recorregut era amb una lleugera baixada quan anàvem cap al 1km i de lleugera pujada quan tornàvem al voltant del 2km. El Fede, com sempre, comença a anar uns metres per endavant i al pas pel km 1 veiem que l’hem fet per sota de l’objectiu fixat fa uns minuts (4’40”/km), però anem molt còmodes i anem parlant.

En aquesta zona, just després del km 1 ja vam veure el ritme dels primers classificats (mare de déu quin ritme porten), i vam veure al Reyes Estevez (Renoi!, si que és alt aquest paio. Jo pensava que era més baix).

Al km 2 més o menys, tot continuava igual. Bon ritme, bones sensacions i amb el Fede uns metres per endavant. El Jordi i jo anàvem una mica més enrere, però no volíem anar més fort per guardar forces per la temible pujada del km 6,5.

Abans d’arribar al km 3, a prop de la sortida, vam veure a la Lorena (la fotògrafa d’aquesta cursa). La vam saludar i ens va fer la 1ª de les fotografies de la cursa. Aquest tram discorre pel mig del poble i es dirigeix cap a la carretera d’entrada al poble. És un tram molt agraït (quasi bé tot de baixada), i per tant, el ritme és baix. Això feia que fins aquest punt, el ritme de cursa era millor del previst abans de l’inici de la cursa.

Els metres anaven passant i ens dirigíem cap a la benzinera del poble. Un cop arribem a aquest punt, vam girar i ens vam encaminar cap a la part més bonica del recorregut.

La foto no reflecteix el bon ritme i sensacions

A prop del km 4, vam entrar a la part del circuit que transcorria per un camí de terra i herba. Es tractava d’un camí que bordejava el riu Llobregat. A mig camí entre el km 4 i el 5, ens vam trobar la part del circuit que més em va agradar. Vam creuar pel mig el Pont Medieval del poble de Vilomara. Va ser una sensació molt maca, poder trepitjar un empedrat. Quan ho estàvem fent, vaig recordar les ganes de fer algun dia la Marató de Roma i trepitjar els adoquins de la ciutat que va veure córrer descalç al gran “BIKILA”.

Vista del Pont Medieval

Un cop passat el Pont, la pluja continuava caient finament i el ritme i sensacions seguien sent molt bons (i pensar que en el cotxe dèiem de parar a esmorzar i anar a buscar rovellons). En el tram d’herba es notava molt l’humitat i també la suavitat de les nostres petjades sobre el gruix d’herba aixafada.

Com als kms anteriors, el Fede passa per davant i el Jordi (que va molt suau) i Jo darrera seu. Vam fer el pas per la catifa del 5km en un temps de 22’59” a ritme de 4’36”/km (Genial!!! A veure si no acabem pagant en la segona part).

Un cop passada la meitat de la cursa, tots començàvem a pensar on era la temible pujada de prop d’1km. I no va tardar massa, abans del km 6,5 començàvem les primeres rampes que vam poder passar sense molt problemes. Eren rampes curtes, que ens deixaven temps per recuperar les cames de l’esforç. A l’arribar a les proximitats del km 6,5, va començar la pujada i va incrementar-se la intensitat d’aquella pluja que finament ens havia anat remullat durant 6 kilòmetres. El terreny començava amb una pista de terra que, mica en mica, s’anava convertint en un terreny de pedra (semblant a la ruta de muntanya de Pallejà). El Jordi i jo ens trobàvem bé i vam començar a pujar tranquil·lament, però a bon ritme. A Fede semblava que li costava una mica, però només el teníem uns pocs metres més enrere. Els metres anaven passant molt lentament, però no deixàvem d’avançar corredors i corredores.

El Jordi estava encantat amb aquest terreny, deia que feia olor a bosc, a romaní i herba mullada, però la veritat que el Fede i jo teníem prou amb agafar l’aire i poder continuar la pujada. Les cames començaven a patir, però el que si que és veritat és que aquella zona et donava una sensació d’autèntica llibertat.

Encara que lentament, el Garmin fa el soroll de la setena volta (7km), però la veritat és que el que menys ens preocupava era la mitja actual, i el que volíem veure era el final d’aquella “temible” pujada.

De camí cap a la "temible" pujada 

Ben aviat (això ho dic ara, a la cursa no m’ha semblat tant ràpid) vam arribar a un punt entre el km 7,5 i 8 on el perfil del recorregut deixava de pujar (les cames van cridar: GRACIES!!!!!). El circuit es feia bastant pla i començava una baixada d’aproximadament un kilòmetre en direcció cap al Poble.

Com va succeir a Roda de Ter, a prop del km 8, el Fede va tornar a recuperar les forces perdudes durant la pujada i va passar al capdavant amb la presència al seu costat del Jordi (ni ell, ni les seves cames havien notat l’esforç de la pujada, al contrari, jo crec que se li va fer curta). Jo, en canvi, vaig arribar una mica cansat de la pujada i necessitava recuperar les meves cames. Això feia que anés uns quants metres enrere i no em veia amb cor d’anar a la seva alçada, decidint deixar-los uns metres d’avantatge.

Cap al km 9, ells (el Jordi i el Fede) volen augmentar el ritme de cursa, però jo els hi vaig comentar que no em veia en ganes de fer un sprint, sinó que preferia mantenir el ritme que portàvem, que era força bo.

Ja estàvem de tornada al poble i sobre el km 9,3 ens trobàvem una primera rampeta (camí que ja havíem fet de baixada sobre el km 3). Aquesta rampeta la vam passar força bé, no sé si les cames venien preparades del km de pujada o ja vèiem (o el cap ens deia) que estàvem ben a prop de l’arribada.

Vam enfilar a bon ritme, el carrer que ens portava cap a l’última gran sorpresa de la cursa. Aquesta no va ser altra que una curta rampa de 200 metres, que ens deixava ja encarats a la recta final de la cursa. Aquí les cames van patir de valent, però el fet que quedi tant poc fa que surtin forces de tots els llocs i veure l’arribada calma tots els dolors de les cames.

Vam fer aquests 200 metres i ja teníem davant el cartell de l’arribada. En aquest punt, el Jordi i el Fede anaven unes passes per davant i els vaig fer un crit per agafar-nos de les mans i entrar tots tres junts (havíem patit la cursa junts i era una bona forma de viure els nostres segons de glòria atlètica). Només va faltar poder tenir aquell moment immortalitzat en alguna fotografia, però aquesta vegada no va poder ser.

Al final, va ser un molt bon dia, cursa maca, impressionant recorregut i un meravellós 47’13” (a ritme de 4’43”/km) que ens va fer acabar en les posicions 226 (Fede), 227 (Jordi) i 228 (Xavi) d’un total de 612 corredors. Tal i com venien els ànims en el cotxe (hores abans de l’inici de la cursa) i dels pronòstics d’abans de començar, no es podia demanar més.

Per últim, només vull remarcar un parell de cosetes més:

P La primera d’elles, és que si mirem el recorregut i el seu perfil (on la segona part és on hi ha les pujades), només hem fem 1’15” que en els primers 5km. Els primers 5km els vam fer en un temps de 22’59” (a ritme de 4’36”/km) i els segons 5km els vam fer en un temps de 24’14” (a ritme de 4’51”/km).

P La segona és que crec que tots tres vam sortir amb moltes ganes de tornar-hi, i sobretot, que la propera vegada puguem comptar amb el suport del Club de Fans, amb ells totes les curses es fan molt més fàcils.

Fins la propera,

El Míster