Comencem una nova temporada i què millor que
fer-ho amb una cursa gratuïta, curta i de muntanya.
Feia temps que tenia ganes de fer aquesta
cursa, però sempre arribava tard a les inscripcions.
Aquest any vaig estar atent i ens vam poder
apuntar amb temps. Un cop fet aquest pas, només quedava esperar a que arribés
el dia 01 de setembre.
Com el dissabte abans de la cursa baixava a
Viladecans, vaig passar a buscar els pitralls amb l’Esther i l’Ona. D’aquesta
manera, diumenge no caldria matinar. També va servir per veure que no hi havia
massa lloc per aparcar i el millor seria que algú ens apropés en cotxe i ens
anés a buscar quan acabéssim. Encara que després vaig pensar que un cop a dalt
podríem baixar pel camí que porta a Viladecans i faríem una cursa + un
entrenament, allargant així la distància de la cursa (només eren 5,5 km ).
Vaig enviar un whatsapp al Jordi, únic
acompanyat de l’equip Los Martes en aquesta cursa, (Fede estava a Linares,
Sandra estava perduda per algun lloc d’Europa i Xavi Moreno va dir que aniria
caminant, però finalment no va poder anar) perquè vingués el diumenge cap a
casa dels meus sogres i explicar-li el recorregut a fer.
A les 8:30h, el Jordi va arribar a Viladecans.
Puja a deixar la bossa, a prendre un cafè i anar al lavabo (no es pot queixar,
guarda-roba, avituallament i lavabo per ell sol). En aquell moment, comprovem que porta un
banyador del seu sogre, perquè s’havia deixat el pantaló de córrer a Olesa i
havia dormit a Badalona (es considera el segon pitjor vestit de córrer després
dels leggins del Fede a Behobia).
A les 9h, el meu sogre ens deixa en el camí
que dóna accés a la pista d’atletisme on comenta la cursa.
Activem els postres Garmins i comencem a
escalfar a ritme lent donant voltes a la pista d’atletisme.
Quan queden uns 10 minuts per començar, per
megafonia ens dicen que tenen una mala notícia. Primer penso que no poden
suspendre la cursa, fa bon dia, no plou n’hi ha plogut els dies anteriors, però
ràpidament ens dicen que sortirem amb 10 minuts de retard, Ufff!!!!!!
Sortida |
Tornem a escalfar, estirem i ens anem cap a la
línia de sortida. Amb pocs segons, iniciem la cursa i ens encaminen cap al
nostre repte d’avui, arribar a Sant Ramon.
Els primers metres són complicats, hi som
quasi 400 corredors i hem sortit força enrere, així que hem d’anar avançant
gent com podem. Tampoc volem gastar masses energies que després faran falta.
Primera pujadeta |
Només surtir de la pista d’atletisme, baixem.
Però es tracta d’un petit descans perquè seguidament ve una pujada per un
corriol on anem tots a fila de 2. És molt difícil passar a la gent i fins que
no arribo a la part de dalt no em trobo una mica alliberat del tap inicial. Tot
el recorregut fins a la pujada és molt trencames, que si ara un pujada, que si
ara una baixada, anem fent però no vull que les cames ho acabin pagant en la
pujada gran, així que vaig controlant que el ritme sigui bastant assequible.
Poc abans del començament del camí de Sant
Ramon (pujada) trobem un cartell que ens indica que falten 3km per arribar a
dalt. Ha estat força bo conèixer la distància que ens faltava per poder saber
si les forces estaven bé i que el cap pogués treure les últimes forces.
Arribem a les primeres rampes i ja ens trobem
als caminants que circulen molt ordenats pel costat dret de la pujada. He trobat a
faltar animació per part dels caminants. Només escoltava els comentaris de:
“Quin ritme porten”, “Jo no podria fer-ho”, …
A l’alçada de la Font de Golbes trobem
l’avituallament líquid. Agafo una ampolla d’aigua (que s’agraeix, donat que fa
força caloreta) i anem xino-xano cap a dalt. Aquest primer tram té una lleugera
pendent que encara les cames suporten.
El camí cada cop té més pendent, o això li
sembla a les meves cames. En cada gir saps que queda menys, però no arriba mai
el cartell de 2km cap a l’arribada. Aquí la selecció natural ja està feta i els
corredors que porto al voltant anem tos més o menys a ritme similar.
Quan falten 1,5km i després d’un d’aquests
girs de 180º haig de caminar 4 passes, les cames estan força cansades.
Ràpidament, torno a córrer (a ritme més
lent), però passat el cartell d’últim kilòmetre arriba la pendent més forta
(23%) i torno a fer 4 passes. No vull parar, sé que es perd més temps caminant
que corrent a ritme fluix, i el més
ràpid posible li dic al meu cap i a les meves cames que hem de tornar a córrer
i acabar la cursa dignament.
A falta de 200 metres es fa la
separació entre corredors i caminants. Això fa que els corredors no anem pel
camí i hem de fer una última (i no prevista) pujada que ens deixa morts.
Només creuar l’arribada veig al meu germà
(Jordi). Recuperem (jo, ell ja es troba recuperat) les forces i anem a buscar
una mica de beguda, síndria i poma.
Al final, Jordi ha fet 28:50 (63º) i jo 30:46
(111º) d’un total de 353 corredors arribats a dalt.
Objectiu aconseguit |
Feta la cursa, l’ensenyo al Jordi les vistes
des d’aquí dalt i marxem pel camí de Viladecans cap a casa dels meus sogres. És
baixada i ens serveix per relaxar una mica les cames. Això ha fet que hem
realitzat 4 kilòmetres més.
Ara a surtir uns quants dies més i el pròxim
15 de setembre ens veiem al Cross de l’Ametlla de Merola (Fede, Jordi, Marc i
Jo).
Hola companys, FELICIDADES por el esfuerzo, que pena que no llegué a tiempo para hacer la subida a San Ramón , pero creo que me sentaron mejor las tapitas de Linares, a la próxima, si Los Martes repite la cursa, intento estar.
ResponEliminaMe encantan las bragas que lleva Jordi, así cualquiera sube hasta ahí arriba. el tiempo que habéis hecho, la verdad que está muy bien, yo ya hice el ensayo general con vosotros, y, la verdad que "la cursa llana, como que no".
Felicidades Bothers otra vez.
El Promesas
Fede