EL DIABLE ESTÀ DE PART MEVA

Porto 3 setmanes sense córrer, estava molt cansat i el cos m’havia demanat hores de son, però com que el diable és així, rebo una notícia al twitter que diu “Els guanyadors de les inscripcions per córrer @diabladafcm són: @jdabe10 i @crespofern79...” Per un moment no ho processo fins que me n’adono que si, que diumenge correré La Diablada, gràcies al sorteig de Revista Marathon ( http://revistamarathon.magix.net/website ).

Així que canvi de xip i tot i que tinc clar que no estic per fer cap gran marca, una cursa és una cursa i sempre acabes donant un punt més del que penses. Li explico al meu germà i quedem dissabte a les 07.30h per fer un suau rodatge de 7,5km per no anar amb les cames tan desentrenades. Les sensacions són estranyes.

Per fi diumenge, en peu a les 07h00 i un cop ho tenim tot preparat, marxem l’Anabel, la Júlia i Jo cap a Barcelona. Arribem amb temps suficient per prendrem el meu cafè de rigor i un cop hem feta la foto amb la Júlia a la sortida em disposo a escalfar.

L’escalfament és curt i les cames semblen pesades. A la línia de sortida ens hem d’esperar una mica i el Sol comença a fer acte de presència, farà calor!

Ens posem en marxa i ràpidament trobo el meu camí, es nota que no som molts i es pot córrer bé des del primer moment. El km1 és molt favorable, fa baixada i amb ombra. La gent està animada, tot i que alguns comenten que millor guardar forces.

Anem a l'Infern!!!

Arribats al Passeig Maragall ja no fa baixada i al ser un tros molt pla em permet agafar una velocitat de creuer suau durant tot el km 2 en que em sento còmode. Mantinc aquest ritme i sensacions al llarg del km 3, en aquest km acabem el Passeig Maragall i enfilem el c/ Tajo on tot i que encara es planer ja es comença a intuir que venen uns kilòmetres durs a continuació.

Iniciem el km 4 amb una primera pujada (C/ Lisboa) que fa que alguns comencin a patir abans d’hora, es una rampa curta (no més de 150 metres), però intensa; a més a més quan acaba el camí continua fent pujada i les cames han de recuperar mentre pugen. Jo vaig al meu ritme i em sento cada cop millor, començo a pensar que parar 3 setmanes ha estat una gran decisió. A més a més vaig rere un noi que sembla conèixer bé el circuit i em serveix de Llebre, així no hauré de pensar gaire en el ritme.

El km 4 és pràcticament tot en pujada i ve seguit d’un km 5 que continua pujant durant aproximadament 500 – 600 metres. Certament no és un desnivell exagerat (50 metres de desnivell en 1,5 km), però la calor apreta i es nota que portem estona pujant. És en aquest punt on es comença a veure que aquells que han sortit forts patiran més del compte, a més a més fa estona que no trobem espais amb grans ombres on amagar-nos del Sol.

A meitats del km 5, quasi arribem a la Ronda de Dalt, mentre enfilem una petita baixa que ens porta còmodament fins al control de chip ubicat al vell mig de la cursa, miro el rellotge i veig que marca 23:00. No tenia cap objectiu concret, així que ho dono com a vàlid i em proposo seguir igual, vaig prou be i se que a aquest ritme no tindré problemes per acabar.

El km 6 es suau, però per mi molt emotiu ja que just a l’arribar al km 6 passem per davant de la casa i l’escola (CEIP Taxonera) on vaig viure els 8 primers anys de la meva vida (buff! Quins records). Perdo uns segons mirant que malgrat fa molts anys, encara es conserva la mateixa porteria i sóc capaç de recordar tantes i tantes tardes jugant al carrer, just davant de l’Escola.

El km 7 enfila c/Dante avall i ens permet recuperar les cames durant 500 metres ja que just al punt quilomètric 7,5 girem per agafar la Rambla del Carmel i un altre cop tenim 500 metres de suau però constant pujada, on les cames em fan saber que comencen a anar cansades. Però ja tant se val, queden menys de 3 km i el més difícil ja està fet.

El km 8 es planer i aprofito per gaudir del camí i recordar que fa molts anys l’Anabel hi havia treballat en aquesta zona i jo m’havia fet un fart de venir-la a buscar. En aquest km porto una noia 10 metres davant que li diuen que va la segona, se la veu cansada, però segur que la notícia l’ha motivat molt.

Ja només queden 2 km però la cursa ens té preparada una petita sorpresa en forma de rampa al km 8,2. És una rampa molt curta però intensa i inesperada a parts iguals. Per sort, 200 metres endavant hi ha un voluntari que ens diu que s’ha acabat les pujades i que ja ens podem deixar anar.

Acabo el 9 km amb forces i enfilo els darrers 1000 metres amb satisfacció, al llevar-me no m’hauria imaginat tenir tant bones sensacions. Mantinc el ritme i penso en a veure si puc creuar la meta amb la Júlia als braços. Al tombar a la Ronda del Guinardó, ja veig la meta, però ens fan passar al camp de futbol a donar una volta. A mitja volta el rellotge em marca que ja hem fet 10 km, i encara em quedaran uns 100 – 120 per la línia d’arribada.

Enfilo els últims metres buscant l’Anabel i la Júlia però no les veig, així que entro a meta marcant un temps de 46:15. Podríem dir que pràcticament he doblat els dos parcials i el millor de tot que he tingut bones sensacions i he gaudit al llarg de tota la cursa.

Recupero la meva bossa, em prenc l’aigua i l’Isotònic i vaig a la recerca de les meves dones. Les veig venir, avui les he guanyat Jo i no m’han vist entrar, la Júlia em rep com si fos el campió i això a mi ja em val.

Cursa feta

Per acabar, vull tornar a agrair a Revista Marathon pel sorteig i el dorsal. Evidentment agrair a la Júlia i l’Anabel que m’acompanyessin (sou la meva energia). M’agradaria afegir que ha estat una cursa molt ben organitzada, amb un circuit entretingut que fuig de buscar marques, però que fa gaudir, i sobretot especial i emotiva, són molts els records que m’han vingut al cap mentre la corria.

Ara la propera, a casa, a Olesa de Montserrat, LA CURSA DEL FOC, curiós no? Surto de l’Infern i me’n vaig al Foc, fins aviat Diablada!