Mitja de l’Anoia (Igualada)

Un cop vaig tenir clar que faria la Marató de Castelló, vaig posar-me a buscar una Mitja on poder veure com les cames anaven agafant la forma i assimilaven la càrrega de kilòmetres.

Després de buscar (i molt) i analitzar els diferents pros i contres de totes les possibles ofertes (poques), vaig acabar de decidir-me per la Mitja de l’Anoia.

En principi era un repte en solitari. El Jordi estava de mig “vacances” (després dels 10km de Sant Andreu), la Sandra estudiant, el Sergi fent el golfo (no ho sé segur, però segur que si, jaja!!) i el Fede de cap de setmana amb la família. 

Però finalment vaig aconseguir que un company de corredors.cat, en JRDi69 (Jordi), s’animés i la féssim junts. Vam intercanviar números de telèfons i vam quedar a Igualada el dissabte a la tarda.

En principi tot era diferent. Era una cursa de tarda (cosa que no em preocupava molt, perquè era la mateixa hora que entrenem els dimarts), en un recorregut nou (no l’havia fet mai), i amb nova companyia.

A les 17h vam sortir de casa dels meus pares (després de dinar un bon plat de macarrons), i en mitja hora ja estàvem a Igualada. Tot molt bé. Senyalització des de la sortida de l’autovia, i un ampli pàrquing al costat de l’Estadi Atlètic (a prop de la sortida i arribada).

L’Esther, l’Ona i jo agafem les coses i marxem a recollir el pitrall i samarreta.

Hem arribat molt d’hora i ens han donat temps de veure com la Marta (companya de feina de la meva dona) guanyava la marxa de 5 kilòmetres.

Vam fer temps, fins que a les 18:15 decideixo anar a canviar-me. Anava canviat de casa dels pares, però tot em feia pensar que faria més fred i amb la roba que portava passaria molta calor.

Canvi de roba, crema escalfadora (vaig aixecar-me al matí amb les cames molt carregades) i llest per començar l’aventura.

Vaig cap a la zona on han instal·lat un inflable per la canalla, on l’Ona s’ho està passant pipa.

Just en aquell moment rebo la trucada del Jordi i quedem a l’entrada de l’Estadi.

M’acomiado de les meves fans fins a dintre d’una hora i quaranta-dos minuts (aquesta és la idea).

Deixo la bossa al guardaroba, i veig al Miguel i el Jaume. El Miguel li farà de guia al Jaume, com quasi sempre (són un tàndem meravellós). Els hi comento que he quedat amb el Jordi, però que no sé qui és (encara no ens coneixem personalment). Em diuen que l’han vist, i en pocs segons ens trobem tots quatre.

Comencem a escalfar i a xerrar d’aquesta cursa, de la Behobia, de la Marató de Castelló, i a escoltar els savis consells del Miguel.

Un cop escalfats, ens posem a la zona de sortida. No sabem on posar-nos. No hi ha molta gent, però com també hi ha una cursa de 5 kilòmetres i una de 10, tampoc volem posar-nos massa endavant.

El pare del Jordi ens fa una foto, i sortim.

Escolto a les meves fans cridar el meu nom, però no les veig. Estic liat en posar-me ràpidament al ritme que em toca avui, 4’50”.

No ens costa molt.

Els primers 3 kilòmetres els fem força bé. Controlant el ritme, tot i que una mica més ràpids (perfil en lleugera baixada).

Tornem a passar per la línia de sortida, i enfilem una bona baixadeta. Per ara, tot bé.

Anem xerrant, poques paraules, amb el Jordi, i vigilant de no animar-nos massa.

Abans del kilòmetre 4 arriba la primera pujadeta. No hi ha massa desnivell, però es nota. El Jordi es queda una mica, però jo afluixo, no vull passar-me de valent.

Arribem a la zona de la Rambla d’Igualada i aquí sí que hi ha molta gent. Ens animen i fem un kilòmetre bastant ràpid (4’35”). Amb el Jordi comentem que això serà molt important a la segona volta (kilòmetre 15), per si no anem molt bé.

Sortim d’aquí i tornem a agafar el nostre ritme.

Just en el kilòmetre 5 trobem un voluntari entregat. Està donant aigües en mig del camí, amb una ampolla d’aigua a cada mà. No para de cridar i animar-nos. Quin crack!! El Jordi i jo el bategem com el “banderillero”.

Fem una volta i tornem pel camí que hem fet.

Aquí provem la primera pujadeta dura. Ara és passat el kilòmetre 6, però després serà sobre el kilòmetre 17, i farà mal.

L’aconseguim passar (s’ha fet curta) i continuem.

Agafem el passeig i anem passant corredors, com gairebé bé tota la cursa.  Aprofito per xocar manetes amb els nens que hi ha al carrer animant-nos, com m’agrada!!

Aquí notem que no a tothom li agrada això. Ja veiem una conductora escridassant a un agent de protecció civil, perquè no pot passar. Més endavant, escoltem un avi que li diu a la seva dona: “Estos son todos catalanes”. Amb el Jordi, comentem la jugada, i li faig veure que a Behobia això no passa, i per això, crec que és la millor cursa que he corregut mai.

Però nosaltres deixem de banda els comentaris i situacions penoses, i ens trobem la propera pujadeta. Aquesta és més forta, llarga i dura. Ara és al kilòmetre 8, però després serà al kilòmetre 19, i llavors sí que farà mal.

La passem, però les cames l’han notat.

Recuperem i ja estem ficats en un nou tram de pujades i baixades. Són curtes. Semblen un tobogan. Xoquem manetes de nou, i sense voler ja passem pel kilòmetre 9. Anem molt bé, controlant i amb bones sensacions.

Agafem aigua, i comença una petita baixada (camí per on hem entrat amb el cotxe). Aprofitem per menjar-nos el gel i beure aigua.

Al final del carrer hi ha la banda de música. Tornem a tindre un plus de motivació. Com m’agrada això!

Passem el pont, i al final ens trobem de nou al pare del Jordi que ens diu que només ens queda una altra volta.

Uns voluntaris ens indiquen el camí a seguir pels que fem la mitja. Els dels 10000 metres ja entren a l’Estadi. Nosaltres trigarem una estoneta més.

Fem el pas del kilòmetre 10, i comencem a fer uns 3 kilòmetres per la zona més “lletja” del recorregut. És una zona amb alguna casa, molt despoblada, i que només hi té en les cantonades els voluntaris que ens indiquen el camí.

Aquí em comenta el Jordi que sort que l’hem fet junts, perquè donat que no hi ha molta gent animant i som pocs corredors, et pots passar gran part de la mitja sol.

El ritme el continuem portant molt bé, la mitja va uns 4” per sota de l’objectiu, i ja portem més de la meitat de la cursa feta.

A partir del kilòmetre 13, repetim el traçat que ja havíem fet en la primera volta.

Anem parlant, fet que demostra que anem molt còmodes, o això sembla.

Tenim ganes d’arribar a la Rambla i sentir l’escalfor de la gent. I per sort ho aconseguim. Hi ha molta gent i ens aplaudeixen, i nosaltres a ells. I ens animem tant que fem el kilòmetre 15 a ritme de 4’30”. Espectacular!!

Quan ja tenim les emocions calmades, ens retrobem amb el “banderillero”. És genial, no deixa de cridar, animar. Als que pugem i als que baixen. Gent així es mereix el cel.

Passem, i el Jordi em comenta que va justet de forces. Em comenta que si em veig bé, tiri. Jo li dic que ell faci lo mateix, però no em vull animar massa.

Quan arribem a la pujadeta del kilòmetre 17, la pujo millor que la primera vegada. Veig que el Jordi es queda. Tal i com havíem quedat, em concentro en el ritme i continuo cap endavant.

Cada corredor que tinc davant, l’agafo. Tot i que no vull passar-me, quan passo un corredor les cames em porten al següent.

El tram del passeig es fa llarg. Està bastant fosc i no arriba mai la segona (i temuda) pujadeta.

Finalment, arribo a aquest punt i patint (aquí sí, una mica) passo el punt més difícil.

Faig els tobogans, i ja comença el perfil més còmode.

Començo a escoltar la banda de música, i això m’anima.

Quan passo pel seu costat, els aplaudeixo. Ells no ho saben, però ens ajuden molt, i cal agrair-los.

Animat i amb l’arribada tant a prop, agafo un ritme ràpid.

Pas pel pont i cap a dintre de l’Estadi. Només entrar escolto la veu de l’Ona, cridant: “Papaaaa!!”.

Em giro, però no la veig. No porto les ulleres i està massa lluny.

Porto un corredor davant i intento seguir-lo, però la volta s’està fent llarga.

Enfilo la recta final i ja veig a l’Esther i l’Ona en un costat esperant-me per entrar junts.

L’agafo de la mà i entrem junts. Veig el rellotge i no m’ho crec. He parat el crono en 1h40’05”. Espectacular! Genial! Contentíssim!  He baixat en 2’ el meu objectiu per avui, i he fet 21,097km a uns 45” més ràpids que el ritme que vull portar a la Marató de Castelló (5’30”).

Recullo la medalla (ja tinc 6, com l’Ona, jaja!!), la bossa d’obsequis i el val per la beguda i entrepà de botifarra.

Em retrobo amb l’Esther, i li faig un gran petó.

Al poc veig arribar al Jordi. Al final ha fet 1h40’54”. El crido, li presento a la meva família i xerrem una mica. Continuarem explicant-nos les nostres batalletes al fòrum de la Marató de Castelló de la web de corredors.cat, i el 06 de Desembre a Castelló.

Agafo l’entrepà i el repartim entre els tres. Vaig a buscar la bossa i a dutxar-me.

Un cop net i polit, marxem a sopar al restaurant “Oro di Napoli”. Hem sopat molt bé, molt bona pizza.

Ha estat una bona tarda, d’aquelles que surts reforçat en el teu objectiu, sobretot quan ja portes 8 setmanes d’entrenament.

Ara a per les 6 setmanes que em manquen, i que el dia 06 de Desembre, sigui un bon dia.

Xavi