dimecres, 7 de desembre de 2016

Cursa de FONT-PINEDA

Després de la cursa de Sant Andreu de la Barca, l’últim que volia fer era tornar a mirar el rellotge per veure si anava a 4´10” o a 4´15” el kilòmetre. Intentar rebaixar aquella barrera de 43 minuts en els 10 kilòmetres va fer que durant varies setmanes sigues un esclau del GPS i necessitava desintoxicar-me.

El lloc escollit per fer-ho seria a Font-Pineda, una trail de 14 Km. que els germans Moriana m’havien parlat molt bé. Aquest cop els únics representants de “Los Martes” seriem la Chus i jo, per la baixa d’última hora del Jaume, per l’operació del seu fill.

Aquesta circumstancia no s’havia produït des de feia molt temps, d’ençà les primeres curses que vam començar a córrer junts, ara fa ja cinc anys, i ho volíem aprofitar per fer-la junts de principi a fi. A més el dia coincidia amb el nostre aniversari i ho feia encara més especial. I així ho vam fer.

En aquesta aventura també ens hi acompanya una amiga de la Chus, la Thais. Quedem amb ella a les 8:30 del matí a la rotonda del Povill per anar amb els cotxes cap a Font-pineda. El dia no pinta gaire bé, hi han núvols i la pluja amenaça de caure en qualsevol moment. Triguem poc més de 20 minuts en plantar-nos al poble, per sort trobem aparcament ven de pressa. Només baixar-nos del cotxe ens creuem amb el Victor Díaz, també d’Olesa i un bon trailero (va quedar 7 de la seva categoria). Ens dirigim cap al punt de recollida dels dorsals i allà ens fem les típiques fotos i selfies de record. Un  cop deixem les motxilles en el guarda-roba, els nervis de la cursa comencen a aparèixer. Per rebaixar tensió fem un petit escalfament tot esperant el moment de la sortida.


Mica en mica els corredors es van apropant al lloc de sortida, aquest és un dels moments que més m’agraden com a corredor popular, és una experiència que no es pot explicar, s’ha de viure, les mirades de concentració, les últimes abraçades, l’olor de reflex, els ànims del públic, es respira energia, i entre tot això, de sobte, sents els tret de sortida.

La Chus, la Thais i jo sortim sense pressa deixant-nos portar pels que tenim davant. Els primers 300 metres són ràpids per camins d’asfalt, es nota que les forces estan intactes. Deixem els carrers de Font-pineda i passem a camins de terra on ens trobem amb el primer mur, uns 20-30 metres de terreny relliscós i fangós. Allà és on ens trobem amb els nostres fans, el Sergi, la Sandra i el Nil. Jo m’acosto per saludar-los i xocar-los la mà, que menys després de matinar i aguantar fred i pluja per vindre a veure’ns (un 10 per ells).

Seguim la nostra cursa i ens endinsem en camins i corriols la mar de divertits, no molt exigents en desnivell però bastant tècnics per estar concentrats amb els cinc sentits. Així anem tirant fins el kilòmetre 4. A partir d’aquí ens trobem amb els típics taps de tota trail i no es per menys, ja que per poder seguir hem de grimpar amb peus i mans. Aquí la Chus està com a peix en l'aigua, jo no tant. La Thais va una mica més endarrerida però va aguantant el tipus.

Seguim pel camí de cabres i tornem a parar-nos, aquest cop en un gran bassal d’aigua. Veiem que la gent pren dues opcions, una ficar-se dins del bassal (no és gaire bona idea mullar-se les bambes quan encara et queden 10 kilòmetres), i l’altre fer de Tarzan agafant-se a una de les branques d’un arbre. Escollim la segona opció.
  
Salvem l’obstacle i seguim avançant fins el primer avituallament fixat en el kilòmetre 7. Aigua i fruita ens reposen l’energia gastada. Aquí ens re-agrupem tots tres, ara toca un llarg descens fins el kilòmetre 10. Hem de vigilar molt a on posem el peu, el terreny esta molt relliscós i les roques i branques mullades et poden fer una mala passada.

Amb molt de compte aconseguim fer el descens sense parar mal i arribem al segon i últim avituallament. Agafem un altre cop energies i enfilem l’últim tram de la cursa.

En aquest punt la Chus ja comença a notar el cansament però la Chus és molta Chus i es va donant ànims per no aturar-se i seguir corrent, és una campiona. La Thais ens ha avançat i va uns metres per davant.

L’organització ens ha preparat una sorpresa final amb un últim kilòmetre molt i molt dur. Aquí ja és “salvase quien pueda". Superem la pujada final com podem i comencem a escoltar la música que ens espera a la línia d’arribada. La recompensa al nostre esforç ja és més aprop.

Deixem la terra, la pedra i el fang per agafar el carrer que ens porta a la meta. Jo vaig xocant la mà a tothom, inclús a la policia local i protecció civil. Aquí tornem a veure els nostres fans que ens han esperat per veure’ns arribar (més xocada de mans). I per fi la gloria, entrem junts, cansats però satisfets de la experiència. Hem fet un sub 2h, que en marató seria record del mon, per mi i la Chus també ho ha sigut un record.


La festa continua amb una paellada popular, cervesa fresca i xocolata calenta. Cursa molt recomanable pel perfil, nº de inscripcions (màxim 350 corredors) i el tiberi final. Un gran dia. L’any que ve tornarem.