dijous, 23 d’abril de 2015

Mai sabràs si ets capaç, si no ho intentes! (Trail Ermites Olesa)

Aquest era el lema de la cursa, i la frase de motivació que em va portar a no pensar molt i apuntar-me a la cursa de 25km.

Pel camí han caigut moltes tirades llargues pels camins que havíem de fer. Algunes acompanyat i d’altres (bastants) en solitari.

Però un cop feta la part més difícil (com sempre l’entrenament d’un nou objectiu), el diumenge 19 d’Abril tocava gaudir de la festa.

Per això, a les 6:30h ja estic en peu. He dormit molt be, i tinc moltes ganes d’enfrontar-me al primer gran repte de l’any.

Esmorzo, i em disposo a vestir-me amb “l’equip de treball” d’avui.

A les 7:30h ja tinc al Fede esperant-me. No està del tot recuperat de la maleïda fascitis, però no se la vol perdre. Farà la cursa curta (11km) amb el pitrall que em va tocar al programa Ultrasports de RAC1.

Passem a buscar al Jordi que estava fent el seu cafetó de rigor, i marxem cap a la Plaça de l’Ajuntament.

Pel camí veig al Carles Casals (el meu carnisser de confiança, jaja!!). Ens saludem, parlem dos minuts i ens desitgem sort.

Un cop a les portes de l’Ajuntament ja es comença olorar a festa, a festa grossa. Moltes de les cares són conegudes. Companys d’altres equips, d’altres curses, amics de l’Escola, companys del bàsquet del Jordi, … És el bo de córrer a casa.

Em trobo amb el Wolves, un Company de corredors.cat amb qui ja vam coincidir el dia de l’entrenament oficial.


Mentre fem temps per treure’ns la roba que portem per protegir-nos de la mica de fred que fa, arriben més companys de corredors, i finalment, ens fem la foto d’equip.

També em faig la foto amb els meus companys de los Martes (el Fede i el Jordi).


Escalfem poca estona. El Jordi va al WC, i això fa que ens posem a les últimes posicions de la sortida, encara que no és una cursa multitudinària, i per tant, no hi ha molta diferència entre els primers i els últims.

A les 8:30h, sortim i comencem a córrer. Ens acomiadem del nostre company Fede. Ell amb els altres participants de la cursa d’11 kilòmetres, sortiran a les 9h.

La tàctica està molt estudiada. Hem d’anar a ritme suau fins arribar al Pla del Fideuer (kilòmetre 14) i d’allà al final anar fent (és la part del recorregut que hem fet més cops).

Seguim estrictament el que tenim pensat. Anem a un ritme proper a 6’/km i anem passant a varis corredors. Fent la primera rampa del c/Ample i abans de passar per sota del portal on està la patrona d’Olesa (Santa Oliva), hi ha un dron que recull imatges del nostre pas. També veig al Wolves que s’ha desplaçat fins aquí per fer-nos fotos.

Deixem la part d’asfalt (un cop passat el Pavelló Salvador Boada) i comença ja el recorregut per terra. Les rampes encara no són massa fortes, però mica en mica el perfil de la cursa comença a pujar i ja veiem els primers corredors que han de començar a caminar.

Nosaltres (el Jordi i jo) anem fent. Aquest tram està molt estudiat, molt trepitjat. Cada cop hi ha més corredors caminant, i no parem d’avançar a gent. Passat el tram asfaltat d’aquesta zona, les rampes es van suavitzant. Dos girs més i ja tenim fet el primer tram de pujada dura.

Un cop el recorregut és més pla, recuperem les cames i continuem a un ritme molt suau.

En pocs minuts arribem a la drecera del pla. Aquí faig una mirada cap enrere i veig tota la cua de corredors que van dibuixant un cuc multicolor que s’amaga pel mig de les oliveres.

Aquí fem trams caminant i trams corrent. És un corriol on hem d’anar en fila d’un, i tampoc volem gastar més forces de les necessàries.

Uns 400 metres després trobem la primera voluntària que ens indica el camí a seguir. Tornem a posar-nos a córrer en direcció al Pla del Fideuer, encara que abans d’arribar el Xavi Pommard ens anima i ens dóna forces per fer la ascensió al Puig Cendrós.

És una pujada forta d’uns 300 metres que fem caminant a ritme ràpid. Un cop a dalt, trobem el primer premi de la cursa. Aquest cim ens deixa fer una ullada de 360º de tota la serralada que tenim a Olesa. Una de les millors vistes de Montserrat i el nostre proper objectiu, l’Ermita de Sant Salvador de les Espasses.

Respirem, agafem aire fresc, i fem una baixada força tècnica que ens portarà al Mirador de la Papelussa (primer avituallament). No podem anar molt ràpid, és un camí que s’ha obert per la cursa i amb l’aigua que ha caigut a primera hora del matí, podem caure.

Sense patir cap caiguda, arribem a l’avituallament. Bevem i mengem una mica (només portem 7 kilòmetres) i continuem per la part de baixada que ens deixarà a peus de l’Ermita.

No volem baixar massa ràpids, però sense cap esforç ens posem a ritmes de 4’30”. 

Recordo que aquí vam riure una estona quan el Jordi em va dir que la Júlia (la meva neboda) li havia dit que si que volia entrar amb ell a l’arribada i que si li posarien una corbata (una medalla), jaja!!

La baixada forta s’acaba i un caminet amb tobogans ens deixa a l’inici de la pujada més forta del recorregut. És una zona d’1,5 kilòmetres on pugem uns 150m de desnivell. Anem combinant trams de córrer amb trams de caminar, encara que hi ha més d’aquests segons.

L’Ermita es veu, però sembla que el camí no s’acabarà mai.

A punt d’arribar a dalt, un corredor s’atura. S’ha donat un cop al genoll. Li preguntem si es troba bé, i li diem que dintre de l’Ermita hi ha una aixeta amb aigua per si vol netejar-se la rascada que porta. Ens diu que esta bé, i continuem amb la nostra lluita.

Estem a pocs metres i ja escoltem les veus d’ànims d’un grup d’excursionistes que estan fent un entrepà. Passem pel mig i rebem els seus aplaudiments, que s’agraeixen molt.


Agafem el corriol que ens baixarà d’aquest cim i que ens deixarà a l’inici del Coll de Bram. Tot i això, abans hem de patir una altra baixada dificultosa (de fet en alguna corba m’he sortit del traçat) i una altra pujada d’aquelles que et fa parar i començar a caminar.

Un nou voluntari ens indica el camí (que es troba senyalitzat amb cinta vermella i blanca). El Coll comença en baixada, però després es comença a complicar, millor dit, comença a picar cap a dalt. El Jordi es marxa uns metres, però vaig darrera d’un altre corredor i tampoc em veig amb forces de passar-lo.

Acabem el Coll i arribem al segon avituallament. Hi ha un tot terreny dels Forestals d’Esparreguera, i quatre voluntaris (dels quals dos d’ells, són dos nenes de 6 o 8 anys que ens han indicat el camí i ens han omplert els gots de beguda isotònica, quina implicació, BRAVO!!).


Tornem a beure i menjar una mica de fruita, i ens anem cap a la zona de les crestes. La primera d’elles és molt dura, o no em recordava. Després passem una segona i una tercera, on deixo uns metres al corredor que porto davant per poder agafar embranzida en la baixada i així poder fer la pujada sense massa esforç.

Una nova baixada amb una mica de perill, però ben senyalitzada i amb un nou voluntari, i ja encarem el camí cap al Pla del Fideuer.

Ens apropem i ja escoltem els ànims dels voluntaris. Trepitgem la catifa (kilòmetre 14) que s’ha disposat en aquesta zona, i seguim.

La pista forestal comença a baixar, però és un miratge. Ràpidament trobem un nou voluntari, i una nova catifa, que ens indica un nou camí de pujada. És una zona de tobogans, on el primer és dur, però el segon no té nom. S’ajunten tres rampes que et deixen mig mort, tot i que la fem caminant.

Passat aquest tram i sabent que ens queda la zona de baixada més forta, decidim posar-nos a córrer de nou, i arribem.

La baixada és per pista, però amb molta pendent, cosa que també castiga les cames.

El camí s’acaba i ja veiem els dos propers cims (els últims). La pujada a Sant Pere de Sacama sempre m’ha semblat dura, però ara és massa. El Jordi està patint una mica, i no tardem en posar-nos a caminar de nou. Sembla que mai s’acaba, però per sort trobem una cinta i una fletxa verda que ens indica el camí del trencall que ens portarà a peus de la nova Ermita.

Aquesta part és nova, no l’havíem fet mai i ens sorprèn. És així, perquè és un tram planet i en baixada. El Jordi no es refia, i no para de dir que no tardarem en tenir una nova pujadeta, i així és. Trobem la pujada i anem caminant fins a veure l’Ermita de Sant Pere de Sacama. Baixem per la pista i per un nou corriol que ens deixa a l’inici de l’última ascensió.

Com no volem patir, ho farem com hem fet la resta de la cursa, guardant forces pel final. Així que ens posem a caminar ràpidament, i mica en mica, el recorregut i el perfil ens fan perdre frescor i ritme.  Tant ens afecta que en un gir, ens parem uns segons per relaxar cames, agafar aire i de pas veure les vistes.

Deixem passar una corredora i el Jordi i jo continuem cap al cim. El Jordi s’escapa, però millor és anar cadascú al seu ritme i esperar-nos a dalt.

Els metres passen, els minuts també, i per fi arribem a dalt. El Jordi ja té preparat el mòbil per fer-nos la foto de rigor, i cap a baix.


Ja s’ha acabat tota la pujada. Estem al kilòmetre 18,3. Comencem a baixar per un corriol amb forces desnivells, que fan que no puguis descansar. Començo a notar un mal a la part davantera de la cama esquerra. No li vull fer cas, i patint (però poc) arribem a l’avituallament del Puigventós.

Tornem a agafar queviures, i intento estirar una mica (quin gran error!!). Ens queden només 4 kilòmetres de baixada, la més còmode de tot el circuit. Però impressionantment no és així. Només sortir d’aquí els quàdriceps de les dues cames es posen com dues pedres, tant que fins i tot li demano al Jordi que s’aturi per poder estirar. Em comenta que agafi aigua de la camelback i me la tiri per sobre de les cames. Li faig cas. Amb això i un kilòmetre en 10 minuts, sembla que el dolor se’n va i podem començar a córrer de nou. No podrem apretar, i això en fastigueja molt.

Ens han avançat uns 4 o 5 corredors, però vaig millorant.

Arribem al camí del Samper (el meu lloc preferit del recorregut), i començo a notar de nou un petit dolor. No deixo que vagi a més i torno a llençar-me aigua a sobre.

No puc gaudir d’aquesta zona, com m’hagués agradat, però aconseguim arribar al trencall que ens porta a l’últim engany que ens guardava el recorregut. És un tram de 200m en petita pujada que no m’atreveixo a fer corrent, i al fer-lo caminant, fa que 3 o 4 corredors ens passin per davant.

El segon tram de 100m de pujada, el faig corrent i ja ens anem cap a Olesa.

Ens queda el dubte si al final s’ha modificat o no el recorregut (hi havia un tema de permisos del propietari dels camps), però finalment no s’ha canviat.

Girem a l’esquerra i poc després veiem que el noi que portem davant es va tot recte. El cridem per dir-li que giri, que el camí va cap a la dreta. Ens escolta i rectifica.

Passem entre mig d’oliveres, ametllers i vinyes, i ja encarem el tram de la riera. 

Un últim escull per arribar a sota de Santa Oliva i ja baixem el carrer Ample.

Aquí comença a canviar-nos la cara, es dibuixa un somriure i el cos comença a emocionar-se. Ja només penso en les meves nenes, i el Jordi (suposo) que amb les seves. Hem patit, però ara sí que sabem que hem estat capaços!!

Passem per la Plaça de les fonts i ja veiem la recta d’arribada. A mig camí ja escoltem els crits de les nostres fans. El Jordi i jo xoquem les mans, hem fet un bon treball!!

Creuem el carrer i davant la Casa de Cultura, el Jordi agafa en braços a la Júlia i jo agafo de la mà a l’Ona.

Anem cridant i pujant els braços. A mig camí veig a l’Esther que ens està gravant. La saludem. L’Ona no para de dir-me coses. Trepitgem la catifa vermella de l’arribada (com m’agraden aquest tipus d’arribades), i després la catifa del xip. Hem aturat el temps en un meritori 3h:10:27 (Jordi) i 3h:10:30 (jo).


Paro i em noto molt cansat, les cames tornen a estar dures, però no patiu el somriure de la cara i la satisfacció personal  són més grans i forts. Ha estat dur, és una cursa dura, però espero que duri molts anys.

Ens retrobem amb el Fede. Tot i el mal de peu ha aconseguit finalitzar la cursa d’11 kilòmetres amb un molt bon temps (1h04’55”). Enhorabona company!!


Agrair als organitzadors el recorregut (feia 22 anys que no pujava a la Creu de Saba), les ganes, ..., en definitiva, la gran idea. Olesa s’ho mereixia i ho necessitava.

Als voluntaris la implicació, ànims i consells.

Al Wolves les fotos de l’entrada amb l’Ona, no tenen preu.

A l’Esther i l'Ona per deixar-me practicar aquest esport (sacrificant moltes hores de la meva companyia)

Al Fede, el meu fidel escuder que sempre està allà per ajudar-me a entrenar i assolir els meus objectius.

I sobretot al Jordi (el meu germà) que em va “enganyar” (em vaig deixar bastant) i m’ha acompanyat en aquest nou repte. Ens hem ajudat mutuament, però (com sempre) al tram final ha sigut ell qui m’ha donat ànims per poder acabar.

Ara a descansar una setmaneta, a recuperar i gaudir fins l’estiu de més curses, però sense cap objectiu exigent. El proper gran repte serà la Marató de Castelló (06/12/15).

Ah!! L’any vinent estarem a la línia de sortida, encara que crec que potser faig la curta, jaja!!

2 comentaris:

  1. Bona nit!!!
    Quina Gran cursa!! estic d'acord amb tot el que dius menys en una cosa!! Jo l'any vinent repeteixo distància segur! Vaig gaudir com un nen, tot i que com be dius sóc un home diesel, peteixo al mig de la cursa i acabo a tope!
    Estratègia, de menys a més!!
    M'ho vaig passar genial compartint aquesta cursa amb tu!
    Llastima no et podré acompanyar a Castellò.
    Fins aviat

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tema de repetir no és perquè no m'agradi, sinó perquè crec que s'han de preparar bé i no em veig fent això cada any (vull altres reptes). De totes maneres, la versió curta sempre està allà.
      L'estratègia va ser genial, llàstima de les meves cames, ho haguéssim petat.
      No t'equivoquis, a Castelló tot l'equip de Los Martes estareu en mi, encara que no i esteu físicament.

      Elimina