divendres, 15 de gener de 2016

Cinc Cims (“No perdeu mai l’il·lusió”)

Ens fem grans i anem perdent l’il·lusió de moltes coses, i sobretot dels Reis Mags. I ara ja us puc dir que sí que existeixen, o al menys el meu preferit. Es diu Carles. No té barba, ni cabell. No ve de l’Orient, ni està grassonet, més bé diguem que és bastant prim, però té un gran cor.

Ara us explicaré perquè és el meu Rei Mag.

Estic a casa després de la Marató de Castelló. Estic en època de “descans”, i aniré a la Cinc Cims a fer fotos als companys que la faran. I m’arriba un whatsapp del Carles dient que està fotut per una punyetera lesió. No pot córrer, i em diu que li faria molta il·lusió que ho fes jo per ell. Li dic que m’ho pensaré, però no trigo ni 24 hores en dir-li que sí, i així tinc el meu primer regal de Reis. Moltes gràcies!!

Uns quants entrenaments per muntanya, i arriba el dia de la Cinc Cims.

Anem uns quants amics de Los Martes: el Sergi, la Sandra, el Jordi i jo. També ve la dona del Carles (la Chus). El Sergi i el Jordi aniran a baixar de les 3h, i si poden aconseguir baixar el rècord que té el Fede en aquesta prova (2h53’51”). Jo aniré amb la Sandra (a veure si baixem de les 3h10’, la seva MMP) i la Chus vol arribar abans de les 4h30’, temps màxim que dóna l’organització per acabar-la.

A part d’això, tenim tota la claca (el Carles, el Joan, l’Elena, l’Anabel, la Júlia, el Fede, l’Esther, l’Ona, els pares del Carles, els pares de la Chus, el Nil, la mare de la Sandra i l’Òscar). Una bona colla.


Tota la colla

En la recollida de pitralls ens trobem al Xavi Moreno (fa molt que no el veiem). També veiem al cosí de l’Isa (Sergio) i d’altres corredors d’Olesa i dels voltants.

Ens anem animant i després d’unes quantes voltes a la pista esportiva, ens posem a la línia de sortida. Aquest any hi ha 3 calaixos de sortida. El Jordi i el Sergi es posen al final del primer. La Sandra i jo al mig del segon, i la Chus en el tercer.

A les 10h surt el primer grup. I cinc minuts més tard, la Sandra i jo comencem la nostra cursa.

Només sortir mirem als costat i aconseguim veure la manopla blava de l’Esther. Saludem a la claca i cap avall.

Començar de baixada és molt bo, però quan s’acaba comença una pujada forta i llarga. Aquí la gent ja comença a caminar. No sé si és estratègia o falta de preparació, però ja em va sobtar la primera vegada i avui també.

Vaig una mica davant de la Sandra, i a mitja pujada m’aparto una mica per esperar-la. Abans del final de la pujada veiem al Nil i la mare de la Sandra. Els saludem, i continuem.

El camí ens porta cap a la zona del Pessebre vivent. Passem pel mig del Pessebre i veiem a una senyora amb uns cascavells. No para de moure’ls i animar-nos.
 
Pas pel Pessebre Vivent de Corbera

Comencem a baixar cap al riu, i ja trobem una mica de tap. No anem molt parats, però no la baixem tant ràpid com ho havíem fet en l’entrenament.

En la zona del riu no trobem embús, però anem en fila d’un.

S’acaba aquesta zona i comença la pujada cap a la Creu d’Aragall (primer cim).

Anem fent, i anem avançant a bastants corredors i corredores. A vegades haig d’apartar-me per no deixar massa enrere a la Sandra.

Els kilòmetres van passant i a un ritme similar al dia que vam fer l’entrenament arribem al primer avituallament. Li dic a la Sandra si vol que agafi alguna cosa, però em diu que no, i enfilem un camí estret (per mi nou).

La Sandra em diu que aquí es on l’any passat va parar-se durant 5 minuts, pel tap que es va fer. Avui no ha estat tant, però hem estat parats una bona estona (crec que en tot aquest recorregut i l’última pujada a la Creu hem “perdut” uns dos minuts.

Al pujar caminant, s’ha fet més còmode que altres vegades. No entenc tampoc aquells corredors que els hi entren les presses, i que per avançar dos posicions poden provocar que es facin mal ells i els altres.

Després d’aquesta “passejada” ja escoltem els crits de la gent que hi ha a la Creu. Una mirada ràpida a totes les vistes, sobretot de la muntanya de Montserrat, una mica d’aigua i beguda isotonica, i cap avall.

Fa vent, i si parem massa podem agafar fred.

Aquest tram és de baixada, per tant, recuperem les cames fins a la carretera. Allà tornem a pujar una mica per anar a agafar el camí del segon cim.

Just abans de la pujadeta tornem a veure al Nil i a la mare de la Sandra. Els saludem i marxem.

El primer tram d’aquesta nova pujadeta és força pronunciat, i la Sandra i jo el fem caminant. Intentem caminar ràpid (a 9’/km), però val més això que perdre forces que necessitarem més endavant.

Quan ja passem aquesta zona, tornem a córrer.

Sense gairebé adornar-nos ja estem al segon cim.

Tornem a agafar una part bastant planera, encara que amb els seus tobogans. Aquí m’escapo una mica de la Sandra per anar al lavabo. Entre l’sprint per agafar-li uns metres i l’sprint per agafar-la després, m’he fet un bon “calentón”.

De nou creuem la carretera, i enfilem un nou camí estret que ens portarà al segon avituallament i als peus del tercer cim.

Aquí el Sol escalfa i no hi ha vent. S’està de conya.

En aquest punt ens prenem el gel energètic. Bebem una mica d’aigua, i sense perdre massa temps cap a dalt.

Fem un bon tram corrent, però en l’últim tram la Sandra i jo comencem a caminar.

Trepitgem la catifa de control i per un corriol enfilem el camí que ens portarà als peus del Forrellac.

Arribem al caminet que porta al cim, i aquí tornem a caminar. Com arribo uns quants segons abans que la Sandra, puc aturar-me a gaudir de les vistes. El vent, que aquí si que es nota més, ha deixat un cel net i unes vistes espectaculars. Es veu tot, és impressionant.

Arriba la Sandra, i continuem per una baixada curta però bastant perillosa.

Molt bones fotos de Naciómuntanya. Gràcies!

I com aquell que no vol, arribem a baix i ja estem a peus del quart cim. Comencem a pujar (l’objectiu és córrer fins a la part asfaltada) però el vent de cara fa que bastant abans ens posem a caminar. Li dic a la Sandra que es posi darrera meu, i així el vent no l’afectarà tant. Pugem caminant però a un bon ritme. I per fi, encara que es fa llarg, arribem a la bola, punt característic del Pic d’Agulles.

Ja en tenim 4 cims fets!

Inici de baixada perillós i després la riera. Aquí de nou ens trobem a aquella senyora que anava amb els picarols. M’ha fet gracia trobar-la de nou.

Hi ha molta pedra solta, i sense saber com ensopego amb una, i casi em surto del camí. Per sort, puc aguantar-me en peu, però m’he fet una estrabada en el braç esquerre. Em fa una mica de mal, però ràpidament es passa.

Anem baixant i quan ja estem a prop del final, escolto un crit de la Sandra. S’ha fet una rebrincada al turmell. Ostres, no!! En l’entreno ja li havia passat, i avui anava pensant que ho fariem sense cap entrebanc.

Parem uns segons, deixem passar a uns corredors, i comencem a córrer per comprovar que només ha estat un ensurt. Sembla que així és, i sense forçar arribem al final d’aquesta llarga baixada, i ja agafem la pujada que ens portarà a Sant Ponç.

Fem trams corrent i trams caminant i abans de girar cap a l’ermita, tornem a veure a la mare del Sandra i al Nil. Xoquem manetes i cap a l’avituallament.

Ens hidratem, mengem un tros de coca, i cap avall.

Baixant, porto davant un noi amb unes five fingers (sabatilles minimalistes). No em puc creure que sigui còmode. Jo vaig amb les vambes normals i tinc els talons destrossats de les pedres. Però agafo la tàctica d’anar trepitjant per on ho fa ell.

Així, entretinguts, arribem a la pista que ens portarà cap al cinquè cim.

No tardem massa.

El primer tram és un corriol estret. El noi que portem davant em diu si volem passar, però ja anem bé darrera seu.

Quan arribem al final, ens trobem a un capellà, que ens dóna la seva benedicció. Crec que ens farà falta per arribar a dalt del PuigMontmany.

Acabada aquesta zona i amb el recorregut més pla, comencem a córrer de nou. Ho fem així fins que arriba la primera gran pujada, i comencem a caminar. El ritme no és molt lent, i anem avançant a alguns corredors. Una estona caminant, i una altra corrent, segons el perfil, arribem a l’últim tram complicat. Amb ganes d’arribar a dalt, comencem a escoltar els crits que ja ho tenim. Ja estem al cinquè cim, ja només queda la baixada.

I la comencem. La primera part passa ràpidament i arribem a l’avituallament. Aigua, líquid taronja i cap avall, que fa baixada.

Passem un parell de pujadetes, pel costat del golf, i cada cop estem més a prop de tornar al poble.

Seguim les instruccions dels voluntaris que ens van indicant el recorregut, i per fi arribem al Passeig dels arbres. Comença amb un tram curt però amb pujada que sembla el sisè cim.

Les cames es comencen a carregar i em sembla que no avanço.

A mig camí, em trobo al David (blogmaldito) fent fotos i animant. Ens saludem i continuo cap a la meva fita. Ja veig l’arribada, la batukada, i pel camí veig al meu Rei (Carles), i a la resta de la claca. Agafo a l’Ona i entrem a meta junts. Darrera meu arriba la Sandra amb el Nil.
 
Animant! Vinga Joan!


Sorpresa de rebre una medalla, no ho sabia, i m’agrada aquest tipus de reconeixement, sobretot en aquestes curses amb més dificultat.

Al final hem fet uns segons menys de les 3h10’, per tant, objectiu aconseguit i molt bones sensacions.

Caminant vaig a per la botifarra, la beguda i a passar per les mans dels massatgistes. Aquí em trobo al Jordi. Ha fet 2h59’03”, objectiu complert.

Més tard trobo al Sergio, ha fet 2h53’35”. Està enfadat, perquè ha tingut algunes rampes i no ho ha pogut fer tot lo ràpid que volia, però amb els dies es donarà compte que és un magnífic resultat. A més a més, ha aconseguit el rècord de Los Martes en aquesta prova.

Arribades, l'èxit, objectius aconseguits

Marxo cap a la dutxa, i sorpresa. No hi ha aigua calenta. No està gelada, però està freda. Diuen que va bé per destensionar els músculs, però prefereixo l’aigua calenta. Sort que avui no feia massa fred!

El descans del guerrer

Al sortir, rebo la notícia que la Chus ja ha arribat. A fet 3h56’. Que bé!

Les veritables campiones

Un cop tots dutxats, cap al restaurant Sant Telm, on la Sandra ens ha organitzat un pica-pica i hem pogut passar una bona estona. Ens ho hem guanyat tots, els corredors i els animadors.


Ara a descarregar cames, i pensar en nous objectius. Mai hem de perdre l’il·lusió!

PD: Si podeu, feu aquesta cursa una vegada en la vostra vida. Val molt la pena!


Per mostra mireu aquest video. Sortim tots Los Martes, jaja!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada