dilluns, 27 de març de 2017

Doblement campions (Marató Barcelona)

Vet aquí una vegada, un petit equip de corredors amateurs, que va aconseguir fer història a la Marató de Barcelona.

Si aquesta crònica fos un conte, començaria així. Però el més important és saber perquè ho van fer.

Aquesta història comença al Desembre del 2016. 5 companys de Los Martes decidim que aquest any farem la Zurich Marató de Barcelona.

Alguns debuten (l’Efrain i el Jaume), i d’altres sumarem una més a les que ja portem (el Fede, la Sandra i jo).

En el meu cap, porto dos anys rumiant, que si faig la Marató, m’agradaria engegar un repte solidari, per ajudar a alguna causa benèfica. La idea no serà fàcil, però veient el que el Miquel Pucurull ha fet durant 3 anys i després de llegir el capítol 39 del seu llibre “Mai no és tard”, tinc moltes ganes. Com es diu al llibre, encara que tothom em digui que no, ho faré!, però tinc la sort de tenir un equip que li agrada la gresca, i quan ho proposo, ràpidament s’apunten.

Em poso en contacte amb el Miquel, que em dóna uns quants consells i em diu quina és la persona de contacte de la web de migranodearena.

Busquem una fundació, i després de mirar totes les que hi ha, decidim entre tots que ho farem per ajudar a la Fundació Miquel Valls i farem un gest per l’ELA (Esclerosis Lateral Amiotròfica).

Ens posem en contacte amb la gent de la Fundació (Anna Rigola) i ens donen el vist-i-plau per poder engegar el repte.

Amb tot això, ja ens hem menjat el mes de Desembre, i ja hem començat a carregar les cames. Com sempre (o al menys en el meu cas) seguint fil per randa el que marca el planning.

Així que finalment, el 04 de Gener de 2017, creem el repte solidari i ens posem a treballar.


(el repte continuarà obert fins el dia 12/04/17, per tant, si algú encara vol col·laborar ho pot fer en aquest link).

Comencem fent uns cartells explicatius del que volem fer, i comencem a passar-los als nostres contactes (família, amics, companys de feina, coneguts, ...).

També fem difussió per les xarxes socials (twitter, facebook) i intentan posar-nos en contacte amb els mitjans audiovisuals (diaris, ràdios, ...).

Com tot començament, costa, però mica en mica, la gent es va engrescant i anem aconseguint algunes donacions.

Els entrenaments continuen bé, i per ara, l’única preocupació és poder trobar on aconseguir noves donacions.

A principis de Febrer, fem un nou recordatori del nostre repte entre tots els contactes.

A mitjans de Febrer aconseguim que la gent d’Olesa Radio (Hotel Gori) ens faci una entrevista per fer difussió del repte a la gent del nostre poble. També aconseguim que el diari La Bústia ens posi un anunci al seu diari. I per últim, truquem al Tot és possible de RAC1, per fer-ne més difussió.

Aquesta difussió no ens aporta noves donacions de gent que no sigui coneguda, però ens permet poder explicar el nostre repte a la gent que sí que ens coneix, i que mica en mica, la quantitat recollida vagi augmentant.

Entremig de tot això, fem la Maratest. Una cursa de 30 kilòmetres per provar el ritme que portarem a la Marató. La prova surt molt bé i l’acabem millor de l’esperat i amb moltes bones sensacions.

I amb aquesta alegria, continuem treballant amb insistència, sumant petites donacions. L’esforç dóna els seus fruits. Aconseguim que el dia 06 de Març tinguem la quantitat de 3000€, que ens havíem proposat al principi del repte, i que ningú de nosaltres va creure que arribaríem. Però ara ja estem molt ficats, i l’ampliem a 3500€, i ara sí que creiem que podem arribar.

Arriba el dia 10 de març, i hem estat el cinquè repte solidari que més diners ha recollit. Tot això, d’un total de 90 reptes. Però el més important, és que anirem a la sortida de la Marató amb la primera medalla penjada, hem aconseguit els 3500€!!

La satisfacció és màxima, però l’esforç per aconseguir-lo també ha estat molt gran, i tenim (o tinc) por que em pugui passar factura a la Marató. Han estat dos mesos on hem treballat molt pel repte, on hem tret hores de son, i on no hem descansat prou bé, intentant buscar formes de trobar noves donacions.

És un orgull pertanyer al grup de 98 reptes solidaris d’aquesta Marató, que hem estat capaços de recollir més de 84000€. Tots som molt grans!

La Sandra animant-nos des de Noruega
Feta aquesta part, ara només queda fer els 42195 metres de recorregut pels carrers de Barcelona.

Trobarem molt a faltar a la Sandra. Per temes laborals, no podrà fer la Marató. Però estarà des de Noruega seguint-nos amb la seva gorra solidària.

El dissabte pel matí, el Fede i jo, i les nostres famílies, passem per la Fira per recollir els dorsals, les samarretes i les nostres gorres solidàries (regal de migranodearena i Asics, per ser corrredors solidaris, i que portarem orgullosos el diumenge).

Ens estem quasi 2 hores i mitja, passejant, veien stands i parlant amb alguns corredors que ja coneixem, i coneixent de nous, com el Julian Iglesias. El Julián m’ha portat un detall, el cartell de la pelicula que es va fer dels Jocs Olímpics. Moltes gràcies!

Amb el Sergi a la Fira

El nostre Club de fans

Intentem passar la tarda el més tranquil possible, però és dificil.

Arribo a la nit a casa, i començo a preparar-me totes les coses pel matí següent.

Agafo el meu dorsal (10485) i li poso les engaxines de la Fundació Miquel Valls, del #dorsal32 (en memòria del Fernando Leira Almagro, que ens va deixar el dia 01 de març) i la foto del company de corredors.cat, el Zenon (afectat també per l’ELA).
Aquesta Marató va per vosaltres!

També preparo el cartell que portarem a l’esquena amb els mateixos rètols.

I per últim, enganxo per la part de darrera del dorsal els noms de les 142 (ara 147) persones que faran aquesta Marató amb nosaltres. Els 142 granets de sorra que han fet possible un somni. Ells també correran aquesta Marató!

Gràcies per haver fet d'un somni, una realitat 

Deixo preparada la resta de coses, i a dormir, si puc.

No descanso malament, però a les 5:30h ja estic en peu.

Les primeres sensacions no són bones. M’aixeco amb els quadriceps carregats, i això no és bon senyal. Però també penso que potser són els nervis, i que amb els primers kilòmetres desapareixerà.

Sense voler preocupar-me massa, em poso a esmorzar. Un plàtan, mitja poma, 3 torrades amb Nutella, pamses, nous i un te.

Em poso totes les proteccions (tirites, vaselina, ...) i em vesteixo per la feina d’avui.

M’acomiado de les meves animadores, elles encara dormen, però aniran més tard a l’arribada. I cap al carrer.

Esperant que vinguin l’Efrain i el Jaume, vaig revisant els tweets que els maratonians ja comencen a penjar. Ben aviat, apareixen i ens anem a agafar el cotxe.

A les 7:01h ja estem a Pallejà on ens està esperant el Fede.

I amb poc més de 25’ ja estem aparcats al pàrquing que ens ha deixat el meu company Miguel Angel.

Tardem més en acabar de posar-nos totes les coses, que quasi en arribar. Sembla més que anem de casament, que a córrer uns kilòmetres, jaja!

Passem per un bar a fer un cafè i fer l’última visita pel WCs.

Arribem quasi a les 8:10h a les Torres venecianes. Anem amb el temps just de fer-nos la foto amb el diari La Bústia, i així agrair-los la seva implicació i poder sortir a l’edició del mes de Març.


Protagonistes del mes!!

I cap al nostre calaix. Encara que això sembla més díficil que tot el que hem fet fins ara. Finalment, i patint, aconseguim entrar al calaix.

I aquí es comença a palpar l’ambient de la Marató. I aquest ambient és especial. Els primers ja han començat a córrer, però nosaltres estem encara al costat de les escales de les Fonts de Montjuïc. La gent que hi ha al pont comença a aplaudir, i els corredors, també. I es posa “la gallina de piel”.

Mica en mica anem avançant, i arribem a l’Avinguda Maria Cristina.

Veig la cara que fa el Jaume i l’Efrain (debutants avui, encara que suposo que la del Fede i la meva eran similars), al veure tota l’avinguda plena de caps, de “bojos” per córrer.   

A mig camí, veiem al Raül Llimós de RAC1. El saludem, i li diem que som d’Olesa. Ell també ens saluda.

Uns segons més tard, trepitgem la catifa de sortida (uns 15’ més tard que els primers).

Mirant a costat i costat veig a l’Isidro López. Ens saludem. Quina il·lusió!

El ritme és lent, pel que volem portar (5’20”/km), però hi ha molta gent i ja tindrem temps de recuperar-lo.

Quan anem pel costat del monument de la Plaça Espanya, el Fede veu al Jordi. És tota una sorpresa, no ens havia dit res, i m’agrada. M’agrada saber que el meu germà estarà avui per Barcelona, animant-nos.

Després d’això enfilem el carrer de Sants. Correm sense mirar massa el crono, i sense fer massa esforços extres. Això ens permet saludar a altres corredors (mario.cat de corredors.cat, ...), i ensenyar als companys de Los Martes algunes de les obres que realitza l’empresa on treballo.

L’Efrain comença a escapar-se, i quan es va donant compte es va aturant per esperar-nos.

Jo porto la bufeta plena, i veig que en algun moment hauré de parar a descarregar-la.

Els kilòmetres van passant, i més ràpid (o així sembla) del que ens pensem. No pel ritme que és una mica lent del proposat, però és una bona sensació.

Abans d’arribar al Camp Nou paro a alliberar la bufeta.

Arribem al primer “monument” que veurem avui, l’Estadi del Fútbol Club Barcelona.

Passat per aquí, que el Fede fa més ràpid (no sé perquè, jaja!), només ens queda un kilòmetre de pujada i arribar a la Diagonal (punt més alt de la Marató). A partir d’aquí, comencen 4 kilòmetres amb un perfil més bo (pla i baixada), que ens permetrà recuperar alguns d’aquells segons que portem de més.

A mitja Diagonal, el que para a descarregar la bufeta és el Fede. Per no perdre’ns, ens quedem al costat dret, seguint la línia blava del terra.

El Fede ens agafa en uns segons, i un cop recuperat, segueix fent-nos algun vídeo amb al GoPro que porta a la mà.

El pas pel kilòmetre 10, és més ràpid que els 5 primers. Bon senyal. No hem apretat, hem aprofitat el perfil, i la gentada s’ha allargat.

Agafem el carrer Tarragona, que fa baixada, i ens portarà cap al Centre Comercial Les Arenes. Conforme ens apropem a aquest punt anem mirant si veiem a la Míriam i als fills del Jaume, encara que veiem que pel temps que portem serà difícil que hagin arribat.

S’acaba la zona “amable” i agafem la Gran Via de les Corts.

El ritme és el correcte, o desitjat.

Ens prenem el primer gel. Portem molt bé els avituallaments, i és important perquè avui farà calor. Ara no, però més tard podem patir.

Ens apropem al gir que ens deixarà a l’inici del Passeig de Gràcia. Per aquí, tornem a mirar a banda i banda. Busco a un company de la feina, el Vicenç, que em va dir que estaria per allà. Però al final trobem al Jordi, de nou.

Li preguntem cap a on va ara, i ens diu que a esmorzar, jaja!. I després cap a la Meridiana.

Abans de passar per la Pedrera, el Fede es troba una coneguda seva, que ens acompanya uns metres abans del kilòmetre 15. Aquest metres és temps suficient perquè el Fede li expliqui el nostre repte solidari, quin crack!

El pas del 10 al 15 torna a ser molt bo.

Després de fer-li la conya al Fede, continuem cremant kilòmetres.

Julián Iglesias en acció
A mig camí, veig al costat esquerre, al Julián Iglesias. Sembla que està patint. Intento animar-lo, i li envio tota la sort perquè l’acabi.

Una mica més endavant avancem a un corredor que porta a sobre una Torre Eiffel de tamany descomunal. El Jaume ens diu que deu ser una promesa que va fer per culpa de la remontada del Barça davant al PSG, jaja!!

Sense donar-nos compte, ja estem al costat d’un nou monument de la ciutat, la Sagrada Família.

Just a la porta de la Basílica, veig al Juan José Vílchez, un corredor de 65 anys d’Olesa, que sovint em trobo entrenant pel polígon del Vilapou.

Faig un esprint, i m’apropo per saludar-lo. Parlem una estona, i ens desitgem sort.

Passat per aquí, el temps millora. Uns núvols han tapat el cel, i fins i tot, en alguns trams amb ombra, fa fresqueta.

Ja busquem la Meridiana, i així poder tornar a veure al Jordi.

I no tardem en trobar-lo. Només al girar, allà està amb el mòvil a la mà, per fer-nos alguna foto.

Que important són els ànims. Gràcies Jordi!
El saludem, i continuem cap a dalt.

Pel punt del kilòmetre 19, llenço un petó a l’aire, que segur recollirà el company Zenon. L’any passat (abans de la seva mort) va estar per aquella zona animant a tots els corredors que van fer la Marató, per tant, era el petit homenatge que tots els corredors.cat, li vam voler dedicar.

Passat aquest punt, ja busquem a uns nous companys de l’equip, el Carles i la Chus. Ens van dir que estarien per aquesta zona, per tant, un altre cop tornem a buscar, a banda i banda, a veure si els veiem. I per fi, a prop del kilòmetre 20 els veiem. Els saludem i girem sabent que al girar els tornarem a veure.

A la tornada, picada de mans, i cap a la mitja marató.

El temps ja s’ha estabilitzat, i anem dins del temps que ens havíem proposat (em sembla que només uns 10 segons pitjor).  

El tram ara és de baixada, i això les cames ho noten.

El Fede es troba a un company seu de la mili i la seva dona.

Abans del kilòmetre 22 i de deixar la Meridiana, tornem a veure al Jordi, que ens diu que ara es va cap a la Torre Agbar.


El deixem i a continuar seguint la línia blava del terra.

Per aquesta zona, una noia que no coneixem, s’acosta al Fede i li pregunta si anem entre les banderes de 3h45’ i 4h. El Fede li diu que sí. Ella li comenta que vol fer aquest temps, i el Fede li diu que nosaltres també. Van parlant, i el Fede li comenta el nostre repte solidari. El seu nom és Idoia, i el dilluns després de la Marató va ser la nostra donant 144. Si llegeix aquesta crònica, moltes gràcies, i enhorabona per la teva Marató, 3h50’.

Passem pel costat del Pont de Calatrava. Prenem el segon gel, i cap a la Diagonal.

Aquesta part és la més feixuga.

Al començar els dos kilòmetres i pico de pujadeta, li comento al Fede que no s’animi. Va fresc com una rosa. Que controli el temps i que si ara tenim que perdre uns segons, després en el tram de baixada ja els recuperarem. És el primer símptoma que les cames (i els maleïts quàdriceps) comencen a queixar-se.

A mitja pujada, tornem a veure (ja no sé quantes hi portem, jaja!) al Jordi.

Encara ens veu amb bona cara, i suposo que això a ell també li fa feliç.

Arribem a la Torre Agbar, gir de 180º i cap avall.

Només començar aquest tram tornem a trobar-nos al Paco i la Lourdes, que corren una estona al costat del Fede.

Ens aninem, i continuem per tornar a trobar al meu germà, i una mica més avall al Xavi Pommard, que ens acompanyarà (i ens farà de llebre en els últims 10 kilòmetres).

Al Jordi el veiem, però quan passo pel kilòmetre 31, el dolor dels quàdriceps comença a ser insuportable, i m’haig de posar a un costat, i em paro. Necessito estirar les cames, i després torno a córrer.


Els 3 companys han marxat, però com sempre el meu amic i escuder, el Fede, es queda.

Ara tocarà tirar de cap i del comodí del Fede, jaja!!

Suposo que l’Efrain i el Jaume han trobat al Xavi Pommard, perquè jo no l’he vist.

Anem fent, el ritme ara ja és el de menys, però cada cert temps haig d’aturar-me per descàrregar les cames i poder continuar.

Els kilòmetres passen lentament.

Abans del kilòmetre 34, el Fede em dóna una pastilla. No sé que és, si és un iboprufè, una aspirina o un placebo, però estic en aquell moment que si serveix per alliberar-me les cames ja m’estarà bé.

Me la poso a la boca, però no sóc capaç d’empassar-me-la sense aigua. Estem a 400 metres de l’avituallament, i no sembla que arribi mai. La pastilla s’està desfent a la boca, i el gust no és gens agradable. Finalment aconsegueixo empassar-la, i poc després ja puc beure aigua, i treure’m aquell mal gust de la boca.

Amb tot això, arribo al punt marcat amb una creueta a les anteriors maratons de Barcelona. És una micro pujadeta que et fa passar d’un costat de la carretera al costat del mar, salvant la Ronda del Litoral. Avui vaig fotut de cames, però l’aconsegueixo passar sense caminar. Sembla una tonteria però és una gran victòria moral.

Per la part del Litoral, trobo que aquest any hi ha més gent. Dies abans de la Marató, es va fer una crida perquè la gent anés a aquest punt que sempre es trobava més fluix de públic.

Puc veure al Jordi (Jrdi69) de corredors. Ens saludem. Però no puc veure al Miquel Pucurull. Suposo que el fet de no coneixe’ns personalment, encara, i que jo anava mirant més al terra que la carretera, ha estat el motiu de no poder saludar-nos.

Les cames continuen fent mal, però només són les cames. El Fede m’aconsella que faci passes més petites, que d’aquesta manera no carregaré tant els quàdriceps, i més els bessons, que encara no em fan mal.

El sistema no va malament, i fins i tot, hi ha punts on el dolor de les cames quasi desapareix. Com la resta del cos es troba bé, quan els quàdriceps no es queixen, el ritme i els passes augmenten, i als pocs metres tornem a anar carregats.

Com podem arribem al carrer Marina, i d’aquí cap a l’Arc de Triomf. És un punt molt bonic i amb molta gent, però avui no el gaudiré massa.

La fletxa boliviana cap a la meta

Al passar per sota l’Arc, veiem al Jordi. Es dóna compte que ja no vaig fi. Ens pregunta si és només cames o vaig amb males sensacions. Li contesto que només són les cames i que arribaré, tinc dos motius per fer-ho.

El recorregut ara ja va pel mig de la ciutat. La zona de Plaça Catalunya i Portal de l’Àngel està ple de gent. Això t’anima i et fa treure forces d’allà on no hi ha.

Amb això, arribem al punt kilòmetric 38. És l’avituallament dels companys de corredors.cat. Aixeco el cap i intento buscar al Josep (Wolves) i finalment el veig. Ens cridem, ens saludem i em dóna forces per aconseguir arribar fins al final de la Via Laietana sense parar (he fet quasi un kilòmetre i mig sense aturar-me, el poder del cap).

El Passeig de Colom es torna a fer llarg, i només tinc ganes de començar a agafar el Paral·lel, jaja!. Qui m’ho anava a dir!

El Fede truca a la Isa, i els avisa que ja anem pel kilòmetre 39. Que vaig cascat, però que arribarem.

Amb esforç arribem al kilòmetre 40. El cap sap on està el 41, a la benzinera, i també ja podem veure el monument de la Plaça Espanya, per tant, això s’apropa al seu fi, i a penjar-nos una nova medalla.

Ara costa, les cames tornen a fer mal, però també estàs tant a prop, que fas el que pots per arribar.

Passem el 41, ja només queden uns 1000 metres i això s’haurà acabat.

Abans del 42, tornem a trobar al Jordi per última vegada. Mare meva, quin tute s’ha donat. Jo crec que ha acabat més cansat que nosaltres, jaja! L’any vinent, ja saps, a ficar-se dins!!

I amb més temps del desitjat, arribem al gir. Ja veig l’inflable de la llauna de Coca-Cola, i la manopla blava de l’Esther. Deixem la traçada més curta, i en comptes de girar ens anem a agafar a l’Ona i l’Alexia. Les agafem, però jo deixo anar a l’Ona, per donar-li un petó a l’Esther. Torno a agafar a l’Ona i anem a volar ens els 195 metres que ens falten per tocar la glòria. L’Ona vola més ràpid que jo, i li haig de demanar que afluixi, mare meva!!

Davant nostre va el Fede i l’Alexia, que van gravant l’entrada amb el mòvil i la GoPro.

Parlem, i per fi arribem a l’arribada. No sé quin temps he fet, fins que paro el crono i veig que hem fet 4h04’06”. No és el temps desitjat, però no m’importa. A més a més, ben mirat he fet la meva millor marca a Barcelona, baixant-la en 4’.

Després de tot això, em giro i m’abraço al Fede. Ell té la “culpa” de que avui hagi arribat fins al final. Tenir un amic com ell, no té preu.

Faig 10 passes i paro. Faig 10 passes més, i torno a parar. I després, els dolors desapareixen. Puc caminar sense gaires problemes, i amb l’Ona anem a buscar la medalla. Al final del passadís, una noia em posa el meu trofeig al coll. M’agrada el nou format, i a més a més, aquesta medalla és especial.

Sortim de la zona d’avituallament, i ens anem a retrobar amb les nostres fans.  

Primer trobem a la Isa, al Paco i la Lourdes. Ens feliciten.

Una mica més tard, trobem a la Míriam, la Laia, el Pau i al Jaume. Al final ha patit una mica de cames, però ha fet 3:56:40. Molt bé!

L'orgull de ser doblement campions!
Per fi trobo a l’Esther i a la meva sogra (Conchi).

Els hi comento com ha anat tot, i que estic molt content d’haver acabat.

Després de recuperar-nos una mica, decidim que ja és hora d’anar a buscar els cotxes i tornar cap a casa.

De baixada trobem a l’Efrain i la seva família. Està fresc com una rosa, i ha fet 3:44:35. És el que menys ha entrenat i el que millor ha acabat. Està fet de bona pasta. Són importants les cames, però molt el cap, i ell té una fortalessa mental molt gran, i juventut.

Anem baixant i el cap s’ha oblidat de les cames, no estic per córrer, però no em fan el mal que em feien uns kilòmetres enrere.

Tot el camí del Paral·lel el faig animant als corredors que ja estan apunt de tocar la glòria. Intento cridar pel nom, aquells corredors, que van caminant, perquè al sentir-lo es posin a córrer i ho aconsegueixin. A mi m’agrada sentir-lo, quan vaig patint.

També em dóna temps de dir-li a la meva dona que aquesta medalla no es quedarà a casa. Que ja fa molts dies, concretament des del 23 de desembre de 2016, que aquesta medalla anirà pel meu pare.

Des d’aquell dia li van detectar un petit problema de salut i vull que la tingui. Ell ens ha tret endavant al Jordi i a mi, amb totes les dificultats de quedar-se sol, quan nosaltres encara erem molts petits, i ara sap que tenim una nova “Marató” que farem junts, i que aquesta també la  guanyarem!

No hi ha un millor lloc per aquesta medalla
Només em queda agraïr:

-       Als 147 donants i a l’equip de Los Martes, per fer realitat un somni que portava dos anys donat-li voltes. I perdoneu si he estat molt pesat, però em feia molta il·lusió.
-      A la Fundació Miquel Valls i a l’Anna Rigola, per deixar-nos fer aquest repte i ajudar-nos a fer-lo realitat.
-     A Olesa Ràdio i La Bústia, per deixar-nos expressar-nos i comunicar el que estavem fent.
-      Al Fede, perquè quan les meves cames no poden, ell sempre està allà. Així dóna gust córrer.
-  A la Sandra, perque encara que estava a milers de kilòmetres de Barcelona, saps que si nosaltres correm, tu corres amb nosaltres.
-         Al Jordi, pel treball que ha fet avui (sense haver dormit massa, gràcies al meu nebot Arnau) per donar-nos ànims per tota Barcelona. Y a la resta de l’equip que ha baixat a animar-nos i/o ajudar-nos.
-      Al Miquel Pucurull, pels seus consells. Per mi han estat molt importants. Va ser la primera persona (externa a l’equip) que va coneixer que faríem el repte, i que l’havíem aconseguit. Amb moltes ganes de coneixe’l personalment.
- A l’Esther i l’Ona, que cada cop que faig una Marató, pateixen l’entrenament, i el dia D. Preparar això, et treu temps amb la família, i aquest any amb el repte, més encara. I sempre estan allà. Us estimo.

Ara a descansar, a gaudir del treball fet, i a preparar la Trail Ermites d’Olesa (aquest any la curta, jaja!). Sense temps, només per gaudir d’una nova festa, i de celebrar-lo amb els companys de Los Martes.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest somni s’ha acabat, però continuarà ...  

2 comentaris:

  1. Enhorabuena Xavi, muy buena crónica. Y vivida durante largo tiempo, no sólo el día de la prueba.
    A por la siguiente, sea cuando sea.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias Julián. No se cuando será la próxima, pero espero verte allí.
      Que te vaya bién con todas las que tienes por delante en los próximos meses.

      Elimina