divendres, 29 d’abril de 2016

No guanyarem, però ho gaudirem

Les curses de casa (del teu poble) són especials, i aquesta no ho és menys.

Ens donen l'oportunitat de gaudir de “les nostres” muntanyes, d'espectaculars vistes i llocs.

Aquest any hem aconseguit fer un bon grup. Fent matinar als Moriana’s brothers, i incorporant al Carles, la Chus, l’Efrain i el Xavier. Total, que el que l'any passat vam córrer 3, aquest any ho farem 7 (més dos petitons).

Com sempre abans d'un “gran” repte, han passat 8 setmanes de llargues tirades, matinar, …, però per fi arriba el dia D, de la cursa.

Hem quedat aviat, a les 7:30h a Olesa de Montserrat.

A poc a poc, ens juntem tots i ens anem per la zona de la sortida. Hi ha nervis, però es van calmat, parlant amb amics i coneguts.

Sembla que farà molta calor. Sent l'hora que és, el termòmetre ja marca 16,9°C.

Unes fotos, últims ànims (el Fede i l’Efrain han d'esperar-se encara 1 hora per a la seva sortida) i sortim.

Per culpa del Xavi Pommard, l'haurem de fer l'any que ve!
Sortim bastant conservadors, i això fa que portem al Jordi i al Sergio només uns metres davant.

Anem pujant suaument. El ritme és còmode i anem passant a diversos corredors.

A poc a poc, el Jordi i el Sergio se'ns van escapant, però és normal.

En Xavier, fa temps que l’hem deixat de veure. Va bastant pel davant.

En arribar al primer punt difícil (corriol cap al Cim del Roure) ens trobem un tap. Primer, aturats del tot i després pujant caminant, però molt lent.

No ens posem nerviosos i seguim el cuc de color que hem format els corredors.

Al final arribem al punt més alt i comencem a córrer.

Ja en la pista forestal que porta al Puigventós, per un camí més ample, anem pujant a ritme suau fins a trobar la marca de la baixada que ens tornarà al traçat de l'any anterior.

Avui aquesta baixada està millor que altres dies, i sense molts problemes arribem al corriol del Pla.

Tinc la idea d'aprofitar que hem caminat més de l'esperat, per pujar part d'aquest corriol corrent, però és impossible. Els corredors tornen a caminar, i seguim darrere d'ells.

Arribem a dalt, i li pregunto a la Sandra si es veu amb ganes de córrer fins als peus del Puigcendrós. Em diu que sí, i així ho fem. Necessitem moure una mica les cames.

Arribem al Puigcendrós i solament començar tornem a caminar. Tota la pujada (uns 400-500m) la fem així. Una vegada a dalt, amb cura (baixada difícil), baixem cap al Mirador de la Papelussa.


A partir d'aquí, ens queden uns 2-3 quilòmetres de baixada, on intentem no passar-nos amb el ritme, però córrer una mica més ràpid.

Abans del gir en direcció a Monistrol, trobem el primer avituallament. La Sandra agafa aigua i taronja i continuem amb aquesta zona de perfil agraït.

Pel camí, es deixen anar els cordons de la sabatilla dreta dues vegades. Per fi aconsegueixo fer un bon nus i atrapo de nou a la Sandra.

Baixant per la zona d'escales, i abans d'un punt on estaven els ADF (Agents Forestals) avisant de perill, em rellisco i per sort, consegueixo no caure del tot i evitar-me el cop.

S'acaba lo bo (baixada), i comencem a pujar a Sant Salvador. És un tram d'1,4 quilòmetres amb una pendent mitjana del 14%.

Em prenc el primer gel, i una estona corrent i molt més caminant, anem pujant i ja escoltem a uns gaiteros tocant música a la part alta de l'Ermita.

Pas per Sant Salvador de les Espases

Agafem aigua, i a baixar de nou.

A meitat de la baixada, i per no anar darrere de la noia que porto davant, intento sortir-me de la zona i rellisco de nou. Aquesta vegada no hi ha tanta sort, però em rasco una mica a la zona alta de la cama dreta. Cada cop tinc més clar que necessito un canvi de pneumàtics de muntaya, per si algú ho llegeix i vol fer una aportació, jaja!!

Puc córrer i no li dono més importància.

Ara ve la part que més se m'ennuega, però avui la pujo bastant bé. Intento tirar de la Sandra per fer aquesta zona corrent i avançar a la noia que porta davant. Al final ho aconseguim i ens anem a la zona de les crestes.

Hem aconseguit posar-nos darrere d'una nova noia. La meva idea és no perdre-la de vista i veure si la Sandra pot seguir-la.

Anem fent la zona, amb truc inclòs (el truc és que abans de la segona cresta, si deixes espai al que portes davant i et deixes en la baixada, aconsegueixes pujar amb més facilitat aquesta cresta).

Al final arribem al Pla (quilòmetre 15 aproximadament). Agafem aigua i isotònic i una mica de menjar. La Sandra comença a fer cara de cansada.

Tot i això, portem uns 12’ més que el dia que vam fer l’entrenament oficial.

Intento convèncer-la per fer tot el que puguem corrent (a ritme molt suau), però en les pujades més fortes tornem a caminar. Em quedo al seu costat, intentant animar-la.

Vaig controlant, però la noia que portem per davant se'ns escapa.

En la forta baixada, li dic que es deixi portar, i així no carregarem els quàdriceps.

En girar ja veiem Sant Pere i la Creu de Saba, els nostres dos nous reptes.
El vent en aquesta zona és calent i molesta.

Arribem corrent fins als peus de la pujada a Sant Pere. A mig camí, tornem a posar-nos a caminar (però en aquesta zona és normal).

En comptes de pujar per la pista, ens desvien per un nou corriol que ens deixa a 100 metres de l'Ermita. Agafem isotònic i un altre corriol ens porta a una nova pista.

Aquí parlo amb un corredor que va fer amb nosaltres l'entrenament oficial. Li explico que ara ens ve una “sorpresa” d'uns 100-200 metres de pujada difícil (desnivell considerable, grans salts). Obliga a forçar els quàdriceps, i amb els quilòmetres que portem, les cames ho notaran.

Han posat unes cordes per ajudar-nos, però les cames es ressenteixen i alguns corredors comencen a patir rampes.

Amb dificultat arribem a dalt i ens anem cap a la Creu de Saba.

Aquí ja no em veig amb ganes d'estrènyer més a la Sandra. Va una mica tocada i prefereixo que no se m'enfonsi. Anem pujant caminant, i vaig passant i deixant-me passar per un noi que va patint rampes.

A mig camí, ens trobem a un avi “molt simpàtic”, que ens diu que com pugem caminant! Li contesto que portem 20 quilòmetres, però hagués preferit que no hagués dit res. Hi ha gent que està més maca amb la boca tancada. La Chus em comenta que a ella també li va “animar” molt.

A poc a poc, els metres de pujada van passant i arribem al punt més alt de la cursa, la Creu de Saba (596m).

En aquest punt, els dos voluntaris li diuen a la Sandra que va setena. Si la sisena és la noia que portàvem davant, que semblava més jove que la Sandra, vol dir que pot quedar 1ª de categoria.

Comencem a baixar. Li dic a la Sandra que vigili, i a poc a poc ens anem apropant al Puigventós (últim avituallament).

Aquí la Sandra s'hidrata bastant i menja alguna cosa (maduixes, taronja). Va una mica justeta i decidim fer caminant el turó de la Gronya.

A mig camí, i per distreure el cap, aconsegueixo agafar un espàrrec, jaja!!

Quan arribo a dalt, intento parar-me a esperar a la Sandra, però noto que el quàdriceps de la cama dreta se'm va a pujar. Decideixo començar a baixar a poc a poc, per evitar rampes i que tampoc se'm quedi molt darrere la Sandra.
Amb cura, perquè la baixada és tècnica, les cames ja estan justetes, i qualsevol mal gest ens pot fer caure. Fem aquesta baixada que ens porta a la pista que vam fer al principi.

Una vegada a baix, li comento a la Sandra que hem de fer-ho tot corrent sense apretar. Em diu que ho intentarà, i així ho fem.

Abans d'agafar el Camí del Samper, em giro i no veig més noies darrere nostre, per tant, no hem d’anar més ràpid.

Baixant pel camí del Samper
Fem aquesta zona i després de veure al David de blogmaldito (gràcies per les fotos!, a veure si un dia ens veiem tranquil·lament!) girem cap a l’última pujada. Són uns 300 metres, però a hores d'ara sembla un port especial d'alta muntanya.

Passat aquest tram, com podem, ja baixem per la zona de vinyes. D'allí a la riera i després de passar per sota de la Verge de Santa Oliva, ja només ens queda baixar i a gaudir.

Començo a aixecar el braç, per dir-li a Sandra que ja ho tenim. Em giro i la veig somrient, i això m'agrada.

Agafem l'últim carrer, i ja veiem a la nostra claca. Els saludo, agafo de la mà a l’Ona i ens anem cap a la meta. La Sandra agafa a l’Àfrica, i entrem els 4 agafats de les mans.

Ens abracem i ens anem a buscar a la resta de l'equip.

Trobem al Fede, que fa molt bona cara. Ha fet la cursa curta (12 quilòmetres), després d'un any sense fer curses. Va sortir junt amb el fruiter més conegut d’Olesa, l’Efrain. Es van “aguantar” 1,5 kilòmetres, i l’Efrain va sortir disparat. El Fede va anant controlant les seves pulsacions, y al final ha fet 1:14:01 (posició 55). L’Efrain ha fet 1:08:58 (posició 30). T’hem entrenat bé, company?

Després veig al Jordi, ha fet 3:29:59. Ha caigut en el avituallament de Puigventós (una caiguda una mica còmica) i porta una marca al braç i a la cama dreta.

El Sergio ha sofert, com tots, però ho ha fet en 3:26:37.

El Xavi Pommard està en forma i ho ha demostrat, amb un gran temps: 3:15:29.

Més tard, veig al Carles (3:45:25). Està molt content.

Finalment arriba la Chus. Ha aconseguit acabar-la en 4:24:07, patint dos avituallaments sense aigua (Sant Pere i Puigventós)!!

Objectiu aconseguit!

Efrain, l'any vinent la guanyès!

Quan recuperem unes quantes forces, sobretot líquid, comento amb l’Ona i l’Esther com ha anat la cursa de les nenes. Em diuen que l’Elena (filla del Carles i la Chus) ha guanyat la seva cursa (1ª classificada) i que l’Ona s’ho ha passat genial.



L'organització no ha deixat entrar als pares i ha posat a uns nois de la cursa per controlar als nens. Em sembla una molt bona idea!

Surten les primeres classificacions i la Sandra ha quedat desena, però la quarta de les veteranes. Com les altres 3 primeres veteranes han quedat entre les cinc primeres, la Sandra és la 1ª de la seva categoria. Així que tornarà a pujar al podi, i per a nosaltres és un orgull.

La nostra crack!
Al final, hem quedat en segona posició per equips mixts. Que grans som! No tenim premi, però estic orgullós de vosaltres, amics.

Orgull de pare!

Una dutxa ràpida i a celebrar-ho tots junts en un agradable menjar que hem regat amb cervesa i xopets de orujo. Avui ens ho hem guanyats tots.

Un bon tiberi!

Ara a buscar nous reptes i sobretot a buscar celebrar-ho tots junts. Que guanyar no guanyarem, però el que tenim clar és que ens agrada celebrar-ho i gaudir d'això.

Dues coses més:
-          Esperem que el noi que ha patit la parada cardíaca es recuperi el més aviat possible.
-          Tot i que hi ha coses a millorar, com sempre en la vida, compteu que Los Martes hi serem a la 3ª edició, encara que crec que anirem a la curta, jaja!!

No puc acabar aquesta crònica sense agraïr als organitzadors, voluntaris, patrocinadors, ... la seva implicació i que ens fan aquesta festa que tant ens agrada.

PD: Anàlisis de les impressions que hem recollit d’aquesta edició.

COSES A MILLORAR
-          Va faltar aigua en els dos últims avituallaments pels últims. No sé si per culpa de la calor, el fet que a l’omplir el got amb garrafes es perdia aigua, però és una cosa greu a corregir.
-          El tap del corriol al Cim del Roure. No guanyarem, però tothom lluita pel seu objectiu i és important que cadascú agafi el ritme que vulgui, no el que li marquin.
-          Que tots els participants de la Mini TEO tinguin medalla. Es poden fer premis als primers classificats, però no m’agraden les curses de petits amb premis pels primers. Si que és veritat que tenien un diploma de participació, però tots sabem que quan dones una medalla a un/a nen/a, és el/la nen/a més feliç del món.
-          L’entrenament oficial de la cursa llarga, ho faria en dues parts i dos dies. Crec que fer-la sencera és massa, i es fa massa llarg. Encara que cal dir que aquest any estava millor organitzat que l’any anterior (grups, ...).
-          Crec que una cursa d’aquesta dificultat ( i aquest any més que l’anterior) es mereix un reconeixement. Com fan altres curses (Cinc Cims, ...) no estaria malament un medalla o un record.
-          Si la idea és la no utilització de gots als avituallaments, per la propera edició es podria donar com obsequi de la cursa, i no la típica samarreta que ja tenim prous.

PUNTS FORTS
-          La idea de posar controladors (nois de la organització) per ajudar als petits, i treure als pares, mares, avis, i demés que només fem que estorbar.
-          El posar un telèfon de contacte i d’emergència en el pitrall.
-          Que les medalles dels mini TEO fossin un tros de fusta. M’agrada.
-          Els premis originals de les classificacions (setrilleres, caixa fruita, pernil, ...)


Que ningú es prengui aquesta valoració malament, és el nostre punt de vista, buscant fer d’aquesta Trail, la millor del món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada