Mitja Colomenca (08.02.2015)

Es pot ser feliç sense fer marca? Sí, i ara us ho explico.

Acabat el 2014, toca començar a buscar objectius i metes per l’any 2015. El Fede farà la Marató de Barcelona i les ganes de buscar marca em deien que podia intentar preparar-la i baixar de les 4h, però les meves cames no estaven per la feina. Finalment el meu cap i la meva manager (la meva dona), em fan veure que lo millor seria deixar-lo per més endavant i intentar buscar noves motivacions, nous reptes sense posar el cos al límit. Així que després de llegir les “reflexions” del gran Alberto Barrantes en el seu blog tiodelmegafono.es, decideixo buscar una nova manera de tornar a sentir aquells nervis, aquelles pessigolles a l’estomac, que provoquen les noves il·lusions.

Pensant i reflexionant, em torna a la memòria una idea a la que portava temps donant-li voltes, perquè no faig de llebre? Viure la cursa d’una manera diferent (com ho va fer Pedro Nimo amb mi a la Behobia). Ajudar a altres a aconseguir les seves metes i poder gaudir-lo en primera persona.

En poso en contacte amb la gent de corredors.cat (on sóc membre associat), i després d’un intent fallit (les llebres per la Mitja de Terrassa ja estan ocupades), m’arriba un missatge d’en Manolo (alma mater de les llebres de corredors) per si vull fer de llebre de sub 1h50 en la Mitja de Santa Coloma de Gramenet.

Em prenc un parell de dies de reflexió, millor dit m’entra el pànic, però finalment em llenço als lleons i li dic que sí. Ràpidament li faig arribar la meva decisió als meus companys de los Martes, i el Jordi i el Fede no tarden ni dos segons en inscriure-s’hi (10€) i decideixen acompanyar-me en aquesta nova aventura (Gràcies escuders!!)

El perfil de la cursa em té una mica preocupat, ja que, en el fòrum d’aquesta Mitja es parla de pujades fortes del kilòmetre 16 al 19,5, però crec que no tindré problemes per poder fer aquest “encàrrec”. Llegeixo els consells express de David Jiménez i el seu blogmaldito.com i faig el disseny de l’estratègia a seguir.

Els dies passen i arriba el gran dia.

M’aixeco molt d’hora (6h). Esmorzo, miro el telèfon i torno a mirar la “chuleta” amb els temps de pas. Estic una mica nerviós, suposo que la responsabilitat i les ganes de fer-ho bé, molt bé. Però també estic il·lusionat com el dia que vaig fer la meva primera cursa, en definitiva, avui també era el meu debut, jaja!!

No vull arribar tard, i a les 7h ja estic sota la porta de casa del Fede. El Fede em veu i no s’ho creu. Hem quedat a les 7.15h!!

Acaba d’esmorzar i ens anem. Tot va rodat i abans de les 8h ja estem aparcats i recollint els pitralls.

Fa molt fred. Busco al Manolo i em presento a la resta de llebres (totes més ràpides que jo).

Uns pocs minuts més tard, arriba el Jordi. Ja estem tots!!

Esperem, i sobre les 8:30h ens anem a preparar.

En vesteixo i comença el show de posar-se l’arnés i la banderola que portaré durant 21,097 kilòmetres.

Una vegada posat i ajustat, és hora d’anar trotant fins a la línia de sortida. El Jordi i el Fede han sortit una mica abans, perquè el Jordi deixés la bossa al guarda-roba. No els veig, però ells a mi si, avui és fàcil!

Les llebres correcats, tota una garantia d'èxit

Ens preparem i sortim.

La cursa no està gens massificada, i per tant, a la sortida només tenim uns primers segons de nervis fins a agafar el ritme adequat (5:12). Un cop aconseguit, anem fent kilòmetres i surten bastant quadrats.

Sobre el kilòmetre 3 escolto a un home que va en el nostre grup, agafar el telèfon i li diu al seu pare que està corrent. Tot el grup riu, es nota que encara anem frescs.

Després d’una volta per Santa Coloma ens dirigim per un camí paral·lel al riu Besòs en direcció a Montcada i Reixach. El perfil és lleugerament en pujada, però es porta bé.

Cada kilòmetre passat, comprovem el temps i junt amb el Jordi calculem el proper pas. Mentrestant el Fede, que avui va molt alliberat, es va fent alguns sprints per poder fer-nos algunes fotos i algun petit vídeo.

Quan arribem al kilòmetre 7, Jordi em comenta que podria parlar amb els “meus nois”. Ell és més relacions públiques que jo, però avui em sento feliç i els comento que anem bé, segons el temps desitjat. Ells comenten que van be, i també comentem que del kilòmetre 10 al 16 anirem una miqueta més ràpids (perfil amb lleugera baixada) per guanyar-li segons al rellotge, que després ens podran fer falta en el tram més difícil.

En aquesta zona em giro dues vegades i puc veure que porto un bon grup (10 o 15 corredors).

Seguim passant una zona de tobogans (entre el 7 i el 10) que fa que algun dels integrants del grup es vagin despenjant. Nosaltres continuem al ritme correcte, i retornar-me cap a Santa Coloma.

El pas pel kilòmetre 10 (zona que ja havíem fet en els primers kilòmetres) va sobre el previst, 52’.

Del kilòmetre 10 al 13 anem pel mig del poble, sortejant algun vianant que té més pressa que nosaltres.

Arribem a la part més bonica de la cursa, o almenys per mi. Entrem en la zona del vial del riu Besòs. És un paratge amb un tram d’asfalt (per on anem nosaltres), un altre tram d’herba (per on va el Fede), i el riu. A part de bonic, s’està molt calent i dóna gust córrer.

El rellotge segueix controlat i la lleugera pendent favorable, fa que ens posem una mica més ràpids, però ja va bé.

El pas pel kilòmetre 14 no arriba mai. Esta mal ubicat (el GPS marca 14,5 km). Algú l’ha mogut o l’aire se l’ha portat. Després d’aquest petit ensurt, tot es soluciona en el kilòmetre 15 que sí que està ben situat.

Comento al “meu grup” que tornem al ritme de l’objectiu (5:12) per agafar forces per aquests 3,5 kilòmetres on haurem d’apretar les dents.

Abans d’arribar al final, a un dels components del grup li criden: Dale el hachazo! Em fa gràcia, i el noi que ha rebut aquests ànims em comenta que han estat per ell, però que no està per la labor.

La gent segueix amb bona cara, i crec que molts d’ells arribaran a la línia d’arribada amb l’objectiu aconseguit.

Sortim del vial, i es junta l’últim avituallament i les primeres rampes (no molt fortes), i el grup es desfà.

Intento (amb els consells del Jordi) agrupar-lo, però serà difícil. Finalment, 6 o 8 corredors segueixen i la resta va una mica més enrere. Abans d’aquesta zona els vaig aconsellar que cadascú agafés el seu ritme, i que després ja tindrien temps i metres per poder agafar-me en la zona final.

Anem fent metres i no em sembla tan dura aquesta zona, com s’havia dit. Així és fins que arribem al kilòmetre 19, on hi ha una rampa (300m o 400m) que em recorda molt a la Media de Somontano (Barbastro). Aconseguim pujar-la a bon ritme, però em quedo només amb 4 “amics”.

Arriben a dalt, fem una altra petita pujadeta i quan comença el tram de baixada, els hi comento que els veig forts i que ja poden intentar apretar per poder fer un bon temps.

Jo continuo al meu ritme (ajustant per arribar en temps), però abandonat (la solitud de les llebres, jaja!). Recupero al Jordi que s’havia quedat amb alguns dels corredors que han patit una mica en la pujada. El Fede sempre l’he portat pel davant, què còmode ha anat!

L’últim kilòmetre el dediquem a animar als 4 corredors que portem darrera de nosaltres, perquè donin una mica més i aconsegueixin arribar abans de l’1:50:00.

Aconseguim que 3 d’ells ens passin abans del kilòmetre 21 i ens quedem animant a Mª Àngels (crec que era l’única noia del grup). Entre nosaltres, el seu marit i la seva filla, que estaven en la glorieta d’abans, aconseguim que arribi per davant de nosaltres.

Finalment, Jordi, Fede i jo arribem amb un temps de 1:49:41. Objectiu aconseguit!!

Estic feliç. Agraeixo als meus dos escuders i amics el suport que avui (un cop més) m’han donat. D’aquesta manera, el treball ha sigut més fàcil.

Després de creuar l’arribada, ve la prova del cotó de la llebre. Si aconsegueixes que la gent s’apropi i et doni les gràcies, llavors saps que has fet un bon treball, sinó no. I avui varis corredors que han anat en el nostre grup s’han apropat a agrair-nos el treball fet i això m’ha omplert més que una millor marca personal. Ha sigut un plaer i si el Manolo i corredors.cat em deixen tornarem a repetir l’experiència.

Per la resta, ara toca centrar-se en el nou objectiu. Aquesta vegada sense marca tampoc. Canviant l’asfalt per la muntanya, i on millor per fer-ho que a casa (Olesa de Montserrat). Els alumnes de l’Institut Daniel Blanxart han creat una cursa de muntanya (Trail de les Ermites d’Olesa - http://www.trailermitesolesa.cat/) amb dos recorreguts (11km y 25km). Estan fent un bon treball i no els hi podem fallar. A més fa 15 dies vam fer un primer aperitiu del recorregut i van aconseguir que arribés al punt més alt (Creu de Saba – 594m), cosa que no feia des de fa 22 anys, i vaig descobrir zones que desconeixia fins ara.

Per acabar, aquesta cursa tinc dues dedicatòries molt especials. La dedicatòria és per dues persones que aquesta setmana van deixar d’estar entre nosaltres.

El primer va ser el Jordi (28). El germà del meu millor amic (el meu germà postís), Bernie. Amb el Jordi mai vaig poder mantenir una conversa, la seva malaltia no li permetia, però amb els seus lleus somriures em donava per satisfet. El dilluns, Bernie, m’avisa que el Jordi ha mort. Havia lluitat cada dia dels seus 28 anys amb la seva malaltia, havia fet una marató diària, però ja no va poder més.

Les relacions personals, sempre he cregut que t’aporten coses, i jo he crescut veient l’amor i la lluita d’uns pares (els meus segons pares) i d’un germà, perquè el Jordi tingués la millor vida possible, i això a mi m’ha fet més fort i millor persona. Avui no podia faltar el meu reconeixement.

La segona mala notícia, va ser la mort de la “iaia” Leo (95). És l’avia de la meva cunyada, però després de 9 anys de relació, s’ha convertit en la “iaia” de tots nosaltres. Trobarem a faltar aquelles plantofades afectuoses que et donava quan et veia. Tant de bo arribem a la seva edat amb la mateixa vitalitat que ella va arribar.

Com podeu veure no va ser una bona setmana. Avui ells han corregut amb mi, i els 3 ho hem aconseguit.

Ens veiem,

Xavi Crespo