divendres, 20 de maig de 2016

Sí que es pot (Can Mercader)

Després de la marató i dues curses llargues de muntanya, on no he anat al límit, em vénen ganes de provar-me de nou en una cursa de 10 kilòmetres. Les cames estan fortes, però és una incògnita veure si estaran ràpides també.

Busco entre els meus plans d’entrenament i trobo un de 4 setmanes y amb dos entrenaments setmanals de sèries. “Enganyo” a la Sandra, el Carles i el Jordi a què m’acompanyin algun dia, i començo a fer-les.

Les primeres impressions són rares. Les sèries surten bé, però tinc la sensació que corro com un ànec (serà que m’estic acostumant als ritmes lents de rodatge, ja,ja!)

Tot va bé, fins a falta d’una setmana. Un dissabte de prova, on la primera sèrie de 3000m surt en els temps buscats, però la segona es queda amb només 500m. Les cames es queixen i no vull forçar. A partir d’aquí, comencen els dubtes, els dolors aquells que surten abans d’un nou repte.

Els dies passen, i arriba el cap de setmana.

El dissabte passem a buscar els pitralls, dic passem, perquè l’Ona també correrà. Rebo molts missatges dels meus companys de fatigues, animant-te per l’endemà. Com s’agraeixen aquests suports!

El diumenge, a matinar. A les 6:30h en peu. Esmorzar i a les 7:30h ja estem tota la família al cotxe direcció a Cornellà (què faria jo sense els meus fans).

Pel camí rebo la trucada del Fede, que ve de fotògraf-animador. Què gran ets, company!

Aparquem a poc més de 50m de la sortida i arribada. Esperem 5’ i ja arriba el Fede.

Com encara és aviat, anem a fer un cafè i passar pel bany per segona vegada.

Em canvio, m’acomiado dels meus fans, i començo a escalfar (avui és necessari).

Pel camí, començo a trobar-me alguns correcats coneguts (Pinelli, Jordi, ...). Parlo amb ells, i em quedo fent l’escalfament amb el Jordi.

Fet l’escalfament, últims ànims de la meva família i amic, i ens anem a la línia de sortida. Intento posar-me entre les llebres de 40’ i 45’- Esperem, i ens informen que degut a que encara no està l’ambulància, es retardarà la sortida uns 15’. Ja tinc excusa, ja,ja!

Parlo amb l’Esther, l’Ona i el Fede, i torno a escalfar uns minuts amb el Jordi.

Aquesta vegada, només em dóna temps d’acomadiar-me del Jordi, i vaig a la sortida. Intento repetir el mateix, i en aquesta zona, em trobo al Manu, al Dani i el Miquel. El Miquel vol anar aprop de la llebre de 40’, el Manu i el Dani diuen que aniran a ritme de 42’, per tant, m’apunto amb ells.

Ara sí, amb 15’ de retard, sortim.
 
Buscant a Wally (gorra vermella)


Els dos primers girs són perillosos. No és que siguem molts, però ens agrupem tots per agafar la traçada més curta, i hi ha perill de caure.

Passat aquest tram, em poso darrere del Manu. Aquí ja anem més còmodes, i passem el primer kilòmetre segons el que tenim pensat (4’12”). Crec que ja tinc llebre, però em dura poc. Ràpidament el Manu es posa a tirar, i em dono compte que anem a 4’/km, cosa que no m’anirà bé per arribar als 10 kilòmetres amb aquest ritme. Decideixo deixar-lo, i és quan es posa al meu costat el Dani. Ell porta un ritme més semblant al meu, per tant, anem fent passos junts. A vegades ell per davant, i d’altres vegades, jo.

Girem, i agafem el camí de tornada a la sortida.

Per ara els ritmes són una mica millor del que esperava, i encara tinc bones sensacions. Fins i tot puc parlar amb el Dani, i amb un altre  corredor que portem al costat, que també vol baixar de 42’.

Anem fent els tres junts, i així arribem a la primera volta. Miro el rellotge i veig que he fet els cinc primers kilòmetres en 20’43” (17” més ràpids que l’objectiu marcat).
 
Encara faig bona cara


Aquí ja he perdut el contacte amb els meus dos companys de viatge.

La calor comença a fer-se sentir, i veig que serà difícil mantenir els ritmes de la primera volta.

No vull desinflar-me i perdre tot el que he fet fins ara, per tant, busco alguna cosa que em faci tirar cap endavant, i allà ho veig. Uns metres davant meu tinc al Miquel amb la seva samarreta blanqui-blava. Decideixo no perdre el contacte i mantenir la distància amb ell, si ho faig, aconseguiré l’objectiu (és una bona llebre, jaja!)

I així, amb trossos amb calor, y altres buscant l’ombra, es passen els kilòmetres. Passen tan ràpids que quan arribo al punt quilomètric 9, pensava que anava pel 8, i això em dóna forces per no abandonar, i a donar-ho tot.

S’esborra la resta, i només veig al Miquel.

Rebo els ànims del Jofrer i del RubgyMan, i ja agafo la recta final.

Queda poc, i amb una mirada ràpida al rellotge, veig que ho puc aconseguir.

La meta cada cop està més aprop, i ben aviat veig al Fede (amb el mòbil en mà per fer-me la foto de l’arribada), i a l’Ona amb la manopla blava. Vaig a agafar a l’Ona, però el Fede em diu que tiri (després m’ha explicat, que ningú entrava amb nens, quina pena!). No afluixo i entro amb un crono de 41’56”. Estic cansat, però molt content. Tot i els dubtes de la setmana, he aconseguit baixar de 42’. Espectacular!

Patint! Últim kilòmetre en 3'53"


Vaig recuperant-me, poc a poc, i ja puc parlar amb el Fede, l’Esther i l’Ona.

Recollim tots els queviures (entrepà, dònut, poma, plàtan) i begudes.

A l’arribada també veig al Nacho Cáceres. El Fede li demana si es pot fer una foto amb mi i l’Ona (jo sóc molt vergonyós), i ell accedeix immediatament (quin gust dóna el tracte tan afable que tenen aquests cracks).
 
Amb el Nacho Cáceres. Quin crack!


Una mica més de xerrada amb els meus fans, i després amb la colla de correcats que han anat arribant.

Recuperat del tot, arriba el torn de l’Ona. Està nerviosa. Està fent un escalfament i estiraments que li ha ensenyat el Fede, jaja!

Ens esperem, i finalment, arriba l’última cursa, la dels més petits. L’Ona la vol fer sola, i la deixo en la sortida, encara que hi ha tanta gent que em quedo darrere i hauré de córrer darrere seu fins a passar la zona de tanques.

Sortida, i l’Ona surt disparada (m’ha costat seguir-la!). Porta un bon ritme. A mitja cursa (havia de fer 600m) la veig cansada. Li vaig dient que camini, però ella segueix corrent. Tots (han vingut també la Susana, el David i l’Àlex) l’anem animant, i la seva cara s’omple de felicitat quan veu a l’Esther i al Fede fent-li fotos.
 
Té pinta de corredora. Que guapa!!


Recta final, apretem la força extrema (és un secret entre l’Ona i jo, jaja!) i entrem esprintant. Quina campiona!
 
Una altra medalla, ja té vuit!


Està cansada, però ho ha fet molt bé (amor de pare).

A poc a poc es va recuperant, i ja ha recollit la seva bossa per recollir el menjar i beguda, encara que a ella només li preocupa agafar el seu dònut.

Una mica abans, el Fede li posa la seva medalla. Se l’ha guanyat.

Ja hem passat una nova jornada esportiva en família.

Una dutxa, una estona de parc amb els petits, i a casa dels sogres a celebrar-ho.

Ara, la feina ja està feta. Les properes curses seran per gaudir, sense la pressió del crono, ni ritmes. A sensacions, i per divertir-nos.

El que està clar, que si s’entrena, sí que es pot.


PD. Una agraïment a l’organització, per fer aquestes curses sense grans fires, ..., però amb un tracte molt bo pels corredors, i on es busca que passem una bona estona.

Ens veiem l’any vinent!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada