dimecres, 1 d’octubre de 2014

Media Maratón Ruta Vino Somontano (27.09.2014) (versió català)

Fa quasi 5 anys que l’equip de Los Martes va fer la seva primera excursió. Va ser al 2009 a Behobia. L’experiència va ser molt bonica, i ara, vam creure oportú començar una nova aventura (viatge + cursa).

Aquesta nova aventura portava dos anys donant-me voltes pel cap, però aquest any es farà realitat i ens anirem a fer “el Medio Maratón Ruta del Vino Somontano”, a la població de Barbastro.  A més a més, aquesta cursa sempre fa un homenatge a algún atleta professional, i aquest any l’honor ha recaigut en la figura del gran Chema Martínez.
Agafant forces abans de les curses

Amb tot això, el Fede i la seva colla, i jo amb la meva, vam marxar el dissabte al matí cap a Barbastro. El viatge va ser molt còmode, i en quasi 2 hores ja havíem arribat. Ens vam instal·lar a l’Hotel Clemente (a 400 metres de l’inici i final de les curses) i vam anar fins al Centre de Congresos a recollir els dorsals i obsequis. Primer vam recollir les coses de l’Ona i el Marc, i després el Fede i jo vam recollir les nostres.

Un cop enllestit el tema preparació cursa, ens vam anar cap al Parc de la Pau, on vam menjar i els nens van poder jugar una estona.

Vam tornar a l’Hotel, vam descansar una estona i a les 16:30h ja estavem preparats per començar amb les curses infantils, i posteriorment, amb la Mitja Marató.
Los Martes al poder!!

A les 17h, va començar la cursa de l’Ona. 250 metres (aproximadament), però en pujada. L’Ona s’ho passa bé, va molt contenta, i xino-xano aconsegueix arribar al final. Agafa la seva nova medalla (i ja porta 5) i la bossa del berenar. El que més li va agradar, és que hi havia una bossa de “gusanitos”, jaja!
Que be s'ho passa l'Ona i l'Alexia.

A les 17:10h, comença la Milla Escolar. Allà la participació de Los Martes corre a càrrec del Marc. Surt i ja no el tornem a veure fins que al fons veiem un noi que li treu dos caps a la resta. El gravem, el fotografiem i amb un temps de 7’11” arriba a meta (posició 55 i 6è de la seva categoria).

I ara sí, arriba l’hora de la veritat. El Fede i jo comencem a escalfar. Enmig de l’escalfament em trobo amb companys de corredors.cat (Koldo, Patiño i Vladi). El Fede ens fa la foto de corredors.cat i després de comentar els últims dubtes del perfil de la mitja amb el Vladi, marxem a continuar amb l’escalfament i estiraments. Per finalitzar l’última part del nostre escalfament, entrem al Parc de la Pau (on havíem dinat) i fem una volta. Quan estem a punt de sortir, veiem al Chema Martínez. El Fede li diu que ens ha de signar el seu llibre i que li hem de donar el nostre “Tot és possible”, i que s’haurà d’esperar. Ens diu que sí, i el deixem marxar.
Abans de començar

Estirem i ens posem a la línia de sortida. La línia de sortida no coincideix amb la línia d’arribada. Crec que la diferència és l’afegit als 21 kilòmetres, o sigui, els 0,97 metres.

A les 18h, amb calor (però no molta), comencem a trotar. L’idea és anar amb la llebre de 1h45’ fins a Pozán de Vero (10,5km). És el tram de lleugera pujada i amb el Sol de cara. Però veiem que hi haurà molta gent, i decidim anar una mica més endavant, però controlant en tot moment el ritme.
Molt bonic aquest pas pel pont

Els primers kilòmetres són bastant bons. Tenim trams d’ombra, pendent fluixa, i gent animant. Passem el pont i ens anem cap a la zona de la carretera que ens portarà primer a Castillazuelo , i després a Pozán de Vero. És el tram més avorrit, encara que hi ha gent de les cases que hi ha al voltant que ha baixat fins a la carretera per animar-nos.

Sobre el kilòmetre 4, començo a notar el dolor que porto dues setmanes arrossegant en la part posterior de la cama dreta. Continuo, vull oblidar-me i veure si passa, però sembla que no. L’única cosa que em reconforta una mica és mullar-me la zona amb aigua en cada punt d’avituallament (dóna gust una cursa on tens aigua cada 2,5km).

Anem passant kilòmetres i el ritme continua sent millor del que inicialment havíem pronosticat. Al kilòmetre 7, trobem un tram d’una pendent més forta, però afluixant una mica la podem passar sense massa problemes.

Quan anem pel kilòmetre 8, per l’altre costat de la carretera ve la “gacela blanca” (Chema Martínez). Porta una rialla de pam, i ve xocant la mà amb tota la colla de corredors que anem per l’altre costat. Li xoquem la mà i ens anem cap a Pozán de Vero.
Abans de l’entrada al poble saludo al Koldo que porta un bon ritme. Nosaltres continuem amb el nostre ritme, però les molèsties no desapareixen. Entrem al poble i ens trobem l’últim tram de pujadeta fins al kilòmetre 19. És curt i l’aconseguim passar, però les cames ja demanen alguna pendent negativa.
Fet el canvi de sentit, tornem cap a Barbastro. El recorregut no fa una pendent amb molta baixada, però es nota, i ràpidament les cames es posen a ritmes de 4’47”-4’49”. A la sortida del poble veiem a la Patiño, la saludem i continuem amb la nostra aventura.

Ja portem molts kilòmetres amb un grupet fet, i a vegades amb més metres de diferència i altres més junts, anem menjant-nos els kilòmetres amb l’objectiu d’arribar a Barbastro.

Jo continuo amb els meus dolors i el Fede tampoc va massa millor, per tant, no parlem massa. Només ens anem parlant per avisar-nos mútuament que no apretem el ritme. Recordant les paraules de Vladi, que ens va dir que s’havien de guardar forçes per la pujadeta del kilòmetre 19.

I després d’uns quants minuts, amb el Sol amagant-se, arribem al pont (amb molta animació). Aquí hem tingut forces per agafar-nos de les mans i que ens fessin una fotografia, però no li ha donat temps al fotògraf. Llàstima!!

Però 300 metres més endavant, arriba la pujada i li dic al Fede que ja no puc. Ell em diu que ara no puc baixar els braços, i aconsegueixo apretar les dents i pujar la temuda pujadeta com puc. El ritme és molt lent, però pas a pas, arribem a dalt, i ja comencem el tram per l’interior de Barbastro.

El perfil torna a fer baixada, i ho agraïm. Anem corrent, i el meu cap només busca la porta de l’Hotel, donat que sap que 400 metres més endavant s’acaba la Mitja.

Per fí, encara que se’ns s’ha fet llarg, veiem l’Hotel. Girem al final del carrer i enfilem la recta final.

Ràpidament veig la manopla de color blau que mou l’Esther. Aviso al Fede que estan allà, al costat dret del carrer. Ens anem apropant i veiem a l’Alexia i a l’Ona que no paren d’animar-nos (L’Isa, el Marc i l’Esther també), i que volen vindre amb nosaltres per fer els últims metres junts.  Les agafem, i aconseguim arribar.

Paro el cronòmetre, i veig que he fet 1h:43’54” (posició 178). Estic cansat, em fa mal la cama, però estic molt content. He baixat la meva millor marca en Mitja Marató en dos minuts, tot i no estar fí.
El Fede ha fet 1h:43’43” (posició 172).

Ens felicitem, li dono les gràcies al Fede, per no haver-me deixat parar al kilòmetre 19, i ens anem a recuperar forces i estirar una mica.

Al cap d’uns minuts, recuperats, tornem a veure al Vladi. Ell també ha fet la seva millor marca (sub 1h48’). Ha estat una bona tarda.

Recollim, i decidim anar a buscar al Chema Martínez, per poder demanar-li que ens signi el seu llibre “No Pienses, Corre”, i donar-li el nostre.

"Tot és possible" amb Chema Martínez
Ràpidament el veiem a la zona on el Club d’Atletisme Barbastro ha disposat una carpa. S’esta fent fotos amb tothom. Ens esperem, li ensenyem el seu llibre. El signa i li fem entrega del nostre. Ens demana que li dediquem, cosa que el Fede i jo, fem encantats. Xerrem un estona, i ens fem unes fotografies amb ell. Dóna gust trobar gent que ho ha guanyat tot, i que és tant propera a la resta de corredors “populars”. Ja em queia bé des de l’última vegada que va venir a la Marató de Barcelona, i encara que no es va poder classificar pels Jocs Olímpics de Londres, va tenir un somriure i es va fer una foto amb el meu germà (Jordi) i amb el Fede. I ara amb el detall que va tenir amb nosaltres, agraint-nos que li fessim entrega del nostre llibre, són aquells detalls que mai s’esborraran de la meva memòria. Chema ets molt gran, i que tinguis molta sort en els teus reptes al Atacama i a l’Antàrtida.

Després del “momentazo”, ens anem a l’Hotel, dutxa i cap a la pizzeria “Il Piccolo Paesino”, per celebrar les nostres carreres d’avui.
Bones pizzes al "Il Piccolao Paesino"

Llàstima que al dia següent va començar a ploure i no vam poder fer l’excursió al Salto de Bierge, però ja tornarem alguna altra vegada, perquè la Mitja està molt ben organitzada, cuiden al corredor i és molt bonic el reconeixement que fan als nostres atletes (Abel Antón, Chema Martínez, Fermín Cacho, ...). Continueu així Club d’Atletisme de Barbastro!!


Ara, a recuperar-me de la cama (això ho intentaran al Aqua Sensum d’Olesa de Montserrat) i començar a treballar de la mà del Pedro Nimo. Tinc moltes ganes de compartir Behobia amb aquest gran atleta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada