dimecres, 10 de maig de 2017

Tuga Trail Half

No sóc d’aquelles persones que sempre fan les mateixes curses. M’agrada anant provant noves experiències, i quan em va arribar un email de l’Illan de Tuga Wear (empresa que ha fet la samarreta de Los Martes), no vaig poder deixar la tentació de provar-la.

Com no sabia el que hem trobaria, vaig mirar la web de la cursa. Era una cursa de muntanya, i com últimament tothom fot uns desnivells molts forts, i ara no tenia ganes de patir, vaig decidir-me per la cursa de 10 kilòmetres que estrenaven aquest any. Per passar-m’ho millor vaig “enganyar” al meu amic Fede.

La cursa es feia un dilluns (festiu – dia del treballador), però era una bona manera de començar la setmana.

A les 7:45h passo a buscar al Fede.

En poc més de 20 minuts ja estem a Castellolí. Un senyor de l’organització ens indica on deixar al cotxe. El deixem a uns 200 metres de l’inici de la cursa. Per tant, deixem les coses al cotxe i ens anem a buscar els pitralls, obsequis, i donar una volta pel poble.



Aquí ja veiem que alguna cosa és diferent. El pitrall no és el típic de paper, sino que és de tela. M’agrada’t el detall.

A les 8:45h, ens posem la roba de feina, i ens anem a veure la sortida de la cursa llarga (18 kilòmetres), que surten un quart d’hora abans que nosaltres.

Un cop vista la sortida dels altres corredors, ens dediquem a escalfar uns 10’. El Fede ho necessita perquè no li pugin les pulsacions, i jo per relaxar les cames (que venen de dos entrenaments (dissabte i diumenge)).

Abans de la sortida, un dels organitzadors, ens explica el recorregut, i les seves dificultat. A les 9:15h, sortim.


No som molts corredors. Hi ha havia més corredors en la cursa llarga.

Creuem el carrer principal del poble, i ja agafem un camí de terra.

Avui l’idea és conèixer la cursa, per tant, no tenim ni ritme, ni temps planificat. Ho farem segons les nostres sensacions.

Les primeres rampes són suaus, però ja ens deixen avançar a alguns corredors.

Sense voler, fico un ritme una mica alt, i quan fa poc que hem passat pel kilòmetre 1, el Fede es para. Són només dos segons, i ràpidament, torna a correr. Em diu que si vull marxi, però li dic que no, que avui farem la cursa junts. Així, que em diu que ell portarà el ritme. Doncs a seguir-lo.

El recorregut ja ha fet la selecció, i fa estona que portem a tres corredors davant. Són un noi jove, un nen (d’uns 8 – 10 anys) i el seu pare.

El primer tram de la cursa és bastant toboganero. Tens petites pujades, que després venen recompensades per baixades. Es pot córrer sense problemes.

A mitja cursa, ens trobem el primer corriol de pujada. No és molt complicat, però els corredors que portem davant, caminen, i nosaltres també.


Mica en mica, avancem corredors. Quan el recorregut no pica cap a dalt, i el Fede, veu oportunitat d’avançar, no s’ho pensa. I així, en un moment que trec el mòbil per fer-li una foto, fa un sprint, i ni foto, i el mòbil al terra. Ho recullo, i a córrer per poder agafar-lo.

El recorregut és molt corrible. A més a més els kilòmetres van passant, i sabem que quan arribem al kilòmetre 6, s’haurà acabat la pujada.

Quan més kilòmetres portem, més corredors anem agafant, per tant, moralment estem molt forts.

El camí ens fa passar per un pas entre pals, que es posen perquè el bestiar no pugui passar d’un tram a un altre. Sort que som tots molt atlètics, perquè els passos son una mica estrets, jaja!

Abans d’arribar a l’avituallament i en el punt més alt de la cursa (kilòmetre 6), podem comprovar com es veuen nevats els cims d’unes muntanyes que es veuen a l’horitzó. Li comento al Fede.

Parem a l’avituallament, per beure aigua i una mica d’isotònic. També hi ha fruita, fruits secs, ..., però amb això tenim prou.

A partir d’ara toca baixada.

El primer tros és un pista, amb algunes pedres, però que es pot baixar força ràpid.

Però això dura poc, i comença un kilòmetre de baixada tècnica. És del kilòmetre 7 al 8.

Al principi no sembla molt difícil, però a la meitat la dificultat augmenta, i fins i tot, en un dels salts, estic a punt d’anar-me al terra. Per sort això no passa.

Quan ja estem a punt d’arribar al final d’aquesta baixada, ens trobem l’únic tap que ens hem trobat en tot el recorregut. És una baixada petita, però amb molta pendent, que obliga a parar-te, posar el cul al terra, i agafar-te de les rames d’un arbre que hi ha. Com diu el Fede, és el punt de control de pes, jaja!

No sé el temps que perdem, però un cop passat, agafem un ritme ràpid de baixada.

Aquí el recorregut és més bonic, o em deixa aixecar la vista del terra. Podem veure prats d’espigues verdes, saltejats per punts vermells de les roselles. Quina imatge més bonica.

No se si perquè ens queda poc, perquè fa baixada, o perquè ens trobem bé, fiquem un ritme alt, i no parem d’avançar a molts corredors.

Quan arribem al final del camí, uns voluntaris, vam indicant el camí. Els que fan la llarga pugen cap a dalt, i nosaltres (els de la curta) ja ens anem cap al poble.

L’entrada al poble és pel mateix carrer per on hem sortit.

Veiem que no agafarem al corredor que portem davant, i que tampoc portem ningú al darrera, per tant, preparem la nostre entrada. L’entrada és bonica. Amb unes banderoles de la Tuga, que fan un camí estret, i una catifa.

El Fede i jo ens agafem de les mans, i entrem a meta.

Hem fet poc més d’1 hora.

Si el recorregut ens ha semblat maco, ens quedem bocabadats, quan veiem l’avituallament en meta. Hi ha meló, síndria, plàtan, taronja, iogurts del Pastoret, xuxes, galetes de xocolata, codony, fruits secs, .... Crec que si haguéssim tastat tot, hauríem pesat més que al començar la cursa.

Recuperats, anem al cotxe a agafar les bosses, i cap a les dutxes.

Ens dutxem en un petit pavelló que hi ha darrera del carrer principal. Tot molt bé.

Tornant cap a la meta, ens trobem al David (de blogmaldito). Xerrem una estona de la cursa. Tots tres hem debutat avui, i estem encantats. També parlem del repte del David a la Zegama. Ja ens explicarà la seva aventura.

Per si l’avituallament d’abans havia estat brutal, encara ens quedem més sorpresos al agafar l’entrepà de botifarra, les croquetes i la cervessa. Mare meva, Ens hem posat com el Quico.

En aquest moment, es quan comprovem el nostre temps final. En una pantalla que ha col·locat l’empresa del xip (chiprunning)), veiem hem fet 1:00:23. Hem fet el mateix temps, la mateixa posició (32º) i la mateixa posició de categoria (4ª). Això si que és fer una cursa junts, jaja!! Al veure que som quarts, mirem si tindrem premi, però veiem que no.


Un cop esmorzats, parlem una estona amb l’Illan, i cap a casa. Contents. Hem fet una nova cursa, i que repetirem segur l’any vinent. Ens ha agradat molt, una cursa maca, ben organitzada, amb molt de mimo pels corredors, i molt menjar. 


3 comentaris:

  1. Xavi, buena crónica, ya lo sabes, el año que viene repetiremos, pero en esa ocasión a ver si apretamos los dientes y chupamos podio.

    El Promesas
    Fede

    ResponElimina
  2. Xavi que tal! Molt bé la Tuga, una clàssica ja. No me'n perdo ni una de fa anya ja. Aixó si, la llarga. Sempre ha estat de 17km però aquest any us n'han fet una de curteta per vosaltres...jeje.

    A veure si l'any que ens veiem! Aquest diumenge Marató de Montserrat, he vist algun Martes inscrit? Pot ser?

    Eduard Ramos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei que tal! No sabíem on ens ficaven, i preferíem veure el terreny en la curta. L'any vinent ja veure'm que fem.
      Si a la Marató de Montserrat va un company, i un altre a la Cursa de l'Alba.

      Que vagi molt be.

      Xavi Crespo

      Elimina