dijous, 4 d’abril de 2013

Una aventura de 42195 metres



Sí senyors, fer una Marató és una aventura i unes sensacions que no es poden explicar. Saps que patiràs, i ho comences a patir quan comences a entrenar, però si tot finalitza bé (arribant a l’arribada) tens una gran satisfacció que t’omple durant dies, mesos, anys, ....

Aquesta nova aventura, comença el 07 de març de 2012 (si no m’he equivocat). Aquell dia el Fede i el Jordi, havien decidit fer la seva segona marató i volien fer-la en un temps record (sub 3:30:00h). Sandra, Anabel (amb la Júlia a la panxa) i Jo vam decidir fer el seu seguiment per animar-los i veure si aconseguien el seu objectiu. Durant aquell recorregut per la ciutat de Barcelona, sembla que no però és força esgotador, va créixer en el meu cap (i també crec que en el cap de la Sandra) unes ganes enormes de fer aquesta mítica distància. Quan els vèiem pels primers kilòmetres, t’entraven unes ganes de posar-te un pantaló curt i sortir a córrer amb ells. Quan els vèies patir (sobretot al Fede i d’altres corredors) ja no feien tanta enveja. Però va ser sobre el km 42, quan vam veure que arribaven en 3:46:00 que vaig tenir un gran dejavu cap a l’arribada de l’any 2009 i vaig decidir que el 17 de març de 2013 estaríem a la línia de sortida.

Un cop passada aquesta aventura del 2012, va tocar planificar els entrenaments i començar a entrenar uns 4 mesos abans de la data senyalada. Es difícil, complicat, has de ser estricte i renunciar a moltes coses (hores de dormir, hores amb la família, ....), però amb millors sensacions que a l’any 2009, els dies passaven i la data marcada en el calendari estava més a prop.

L’última setmana no va ser massa bona, dissabte i diumenge anteriors vaig sentir uns dolors al costat del cor i a la zona lumbar, que suposo que eren nervis (treball, proximitat de la cursa, ...). El dilluns per la nit vaig tenir febre (37.5ºC) i va ser un moment molt crític. Recordo que vaig arribar a plorar com un nen que no li deixen anar a jugar el partit de futbol de la final perquè ha tret males notes, sentia que totes les matinades dels dijous (m’he aixecat 10 setmanes a les 5h per sortir a córrer el 4t. dia d’entrenament) havien estat temps perdut i que no arribaria a fer la meva segona Marató. Aquí només vull donar les gràcies a tots, però sobretot, a l’Esther que ha aguantat totes aquestes hores sense mi, sense poder ajudar-li amb l’Ona i a tots els ànims i esforços que ha fet perquè Jo puguès complir amb l’objectiu esportiu que m’havia fixat aquest any.

La setmana va passar, els dolors van marxar, i després d’anar a buscar la bossa, pitrall i samarreta, el dissabte només quedaven hores perquè comencés la bogeria dels 42195 metres per Barcelona.

Tot arriba, i per tant, a les 5:30h del 17 de març de 2013 m’aixeco per fer el gran esmorzar. Sí, gran esmorzar perquè l’ocasió així ho demana.
A les 6:45h passo a buscar al Jordi (avui farà de suport anímic i fotògraf). A les 7h, ens trobem tots (Fede, Marc, Sandra i Xavi Moreno) a la benzinera de Pallejà.
Després d’una mitja hora, arribem al pàrquing que un company de feina (Miguel Àngel) ens ha deixat. Com no podria ser d’una altra manera, volem agrair-li el gest, fet que ens ha permès anar una mica més tranquils.
Sobre les 8h ja ens trobem davant de les Fonts Màgiques de Montjuïc, i ens acabem de preparar per deixar les bosses al guarda-roba, fer el pipí de rigor i la primera de les fotos.
Quines ganes de començar!!!!

Connectem els nostres rellotges al satèl·lit i marxem cap al calaix de 3:45 – 4:00h.
A les 08:30h, puntualment, comença la Marató, però nosaltres no ho veiem donat que estem en el carrer que puja cap a Montjuïc. Tardem uns 15 minuts en creuar la sortida, però durant aquest temps la gent que hi ha pels passos elevats que van cap les Fonts comença a aplaudir i et posa la “gallina de piel”. Recordo la cara de concentrat i de viure un moment increïble del Xavi Moreno.
Abans d’això, el Fede fa un intent d’anar al WC, però els voluntaris no li deixen passar.
Els que anem a córrer ens donem els últims ànims i comencem la Marató.
Quan trepitgem la catifa de sortida li fem una trucada al Jordi per notificar-li que ja hem sortit i poder quadrar els nostres temps amb el seu rellotge. Ens diu que ell i el Marc es troben al costat dret del cartell del km 42 (quines ganes de tornar a veure aquest cartell d’aquí a 4h).
Portem pocs segons i ja
hem passat pel km 42!!!!
Als pocs segons, passem pel lloc on es troben el Marc i el Jordi els saludem, ens fan la segona foto i ens encaminem cap al carrer de Sants. La propera vegada que veiem al nostres animadors d’avui, serà al kilòmetre 14.
Abans d’arribar al kilòmetre 1, el Fede fa la seva parada al wc. Hi ha un petit carreró on varis corredors han decidit alliberar les seves bufetes.
La Marató continua i en el kilòmetre 2, li toca ser protagonista a la Sandra. Quan anem corrent, una noia li pica l’esquena. Es tracta d’una corredora alemanya de nom Sandra, que li ha fet gràcia veure una altra noia amb el mateix nom. Parlen en anglès uns segons i la Sandra alemanya marxa cap endavant. Més tard, vam comprovar que es tractava de la Sandra Winter, que va acabar la Marató amb un temps de 3:50:43).
El ritme és molt còmode (millor que la mitja prevista) i els kilòmetres van caient.
En aquest punt, el Xavi Moreno ja fa uns metres que ens ha deixat (ell vol fer entre 3:30:00 – 3:45:00), però un “pipi-stop” no previst fa que el tornem a enganxar-lo durant uns metres.
Sobre el kilòmetre 5, passant pel costat del Camp Nou, al Fede li tornen a entrar ganes d’anar a fer un riu. Encara que aquesta vegada és provocat per la seva condició de “merengón”.
Quan ja estem a punt de deixar el Camp del Barça i enfilar la pujada cap a l’Avinguda Diagonal, veient 3 noies (una d’elles amb una borratxera impressionat) que sembla que tornin de festa. Quines coses té la vida, unes persones tornant de festa i unes altres 15400 persones fent esport (personalment, prefereixo aquesta segona opció).
Fem la pujada cap al kilòmetre 7, i just a l’arribada amb l’Avinguda Diagonal ens trobem un home vestit amb el maillot de campió de muntanya del Tour (aquell de color blanc amb lunars vermells) que porta un cartell que diu: “Kilòmetre 7 punt més alt”. Fa gràcia, potser té raó però segur que a tots ens semblarà més alt els kilòmetres 40, 41 i 42 a l’Avinguda Paral·lel.
Un cop feta aquesta pujada, el recorregut és força més còmode (fins al kilòmetre 12) i amb una lleugera baixada que fa que les cames ho agraeixin i que poguem mantenir el bon ritme que portem.
Un cop arribem a la Gran Via, rebem un whatsapp del Jordi dient-nos que es troben al costat dret quan girem cap al Passeig de Gràcia  (a prop del cartell del kilòmetre 14). Arribem a aquest punt i comencem a buscar-los (al Jordi i al Marc). Als pocs segons ja els veiem, ens saludem, ens fan la foto i ens diuen que el Xavi Moreno va una mica més endavant i que va molt bé.
Pas pel km 14 (Passeig de Gràcia)
Fins que no estàs corrent la Marató, no saps l’important que és que t’animin, i més si és algú que coneixes.
El Passeig de Gràcia ens permet veure la Casa Batlló, la Pedrera, l’Hotel Majestic, entre altres monuments que té aquest Passeig.
Un parell de kilòmetres més endavant, ens trobem amb un altre monument de la ciutat de Barcelona, “La Sagrada Família”. Com que el cap i les cames encara estan bé, m’aixeco la gorra per poder fer una ullada aquest magnífic monument. En aquest punt, és on també m’han vingut al cap els records de la primeres fotos i ànims que l’any passat li vam fer al Fede i al Jordi mentre ells corrien aquesta Marató.
Les cames ja tenen el ritme posat i no parem d’anar passant kilòmetres. Amb poca estona arribem al kilòmetre 18, on haurien de tornar a ser el Jordi i el Marc, però no és així. El fet de quedar-se a animar al Robert, va fer que no poguessin arribar a aquest punt, però estaven fent un molt bon treball.
El tram del kilòmetre 18 al 20 es fa per l’Avinguda Meridiana i és de pujada. Aquest fet, i el fet que per l’altre costat comencen a baixar els corredors que porten un ritme més ràpid, ha fet que ens concentrem a veure si veiem al Xavi Moreno i d’aquesta manera animar-nos tots una mica més.
Els metres van passant i van passant milers de corredors, però no trobem al Xavi. Quan ja quasi havíem perdut les esperances de veure’l, el veiem i li fem un crit. Ens veu, ens saludem i continuem cap al kilòmetre 20, on girarem per fer els dos kilòmetres de baixada per la mateixa Avinguda.
En aquest punt, haurien d’haver estat la neboda del Fede i les dues bessones (una d’elles, la Marina, la fillola del Fede). El fet que el dia està mig plujós, que fa fred i que són molt petites, fa que finalment no hagin sortit.
Quan comencen a baixar, tornem a fer el mateix que havíem fet abans, però ara buscant al Robert. Als pocs metres, el veiem i el saludem.
En aquest tram, veig un cartell que ja vaig veure en la meva primera marató i que em va fer molta gràcia. El cartell deia: “Chuck Norris mai ha corregut una marató”, i vaig pensar, que jo anava camí de la meva segona, què fort que sóc.
Passem la mitja marató en 1:57:01, anem 2 minuts i 33 segons més ràpids que la mitja per fer sub 4h, i les sensacions són força bones.
Poc després del pas per la mitja, m’arriba al mòbil un sms (avui portem el mòbil i diners per si passés qualsevol cosa, i com a mínim poder trucar, informar i tornar a l’arribada). En el missatge l’Esther em diu que ja estan esperant el tren i que baixen per estar al kilòmetre 42, punt on agafaré a l’Ona per entrar junts a la meta. Avui, l’Ona s’estrenarà en dues modalitats: farà el seu primer trajecte amb tren i farà la seva primera arribada d’una Marató.
En aquest punt, li dic al Fede i a la Sandra que ara segur que arribo al final.
Aquí el Fede també parla amb l’Isa, que ens diu que el Jordi i el Marc estan al kilòmetre 20. Creiem que s’ha equivocat, perquè havíem quedat amb ells als kilòmetres 18 i 22 (mateix punt, separat només per un carrer). Com al kilòmetre 20 no els hem vist, i ja estem a prop del kilòmetre 22, tornem a mirar a un costat i a l’altre, per veure si els localitzem. I allà estaven, fent-nos les seves fotos i sobretot donant-nos aquelles forces que tant s’agraeixen (segons un estudi que el Fede va llegir a la revista Runners, quan t’animen guanyes 10 segons, o sigui, que deu segons menys que van pel sarronet).
Tornem a veure al Jordi i al Marc en el km 22 (ja tenim mitja Marató a la butxaca)
D’aquí marxem pel carrer València, la Gran Via i la Rambla Prim fins trobar-nos de nou l’Avinguda Diagonal. Aquesta part de trajecte és per mi la més avorrida, però avui el Fede s’ha encarregat d’animar-la.
Just després d’agafar l’ampolla d’aigua d’un dels avituallaments, ens hem posat al costat d’una moto (elèctrica) que portava una càmera de filmar. El Fede els ha començat a fer conya, dient-li que li donava aigua si ens gravaven una estona. Al final i després de fer-se molt de pregar, aquells moteros ens han filmat una estona. Recordo, que el que estava filmant-nos, li anava dient al Fede: “Sí que vas fresco tú, ya veremos si vas igual de fresco cuando llegues al kilometro 38. Menys mal que no l’hem tornar a veure, sinó ....
Sense parar de córrer i mantenint un ritme de cursa força bó, arribem a l’Avinguda Diagonal direcció cap a la Torre Agbar. Uns metres més enrere hem tornat a veure al Xavi, aquesta vegada ens ha cridat ell, es veu que va força bé.
Com es nota el tema dels ànims. La primera foto és pujant pel km 27 abans de veure al Marc i al Jordi. La segona és al girar al costat de la Torre Agbar i baixar cap al km 30. A més metres millor cara.

A dalt de tot, tornem a veure al Marc i al Jordi, ens saluden i marxen ràpidament cap a l’altra banda del carrer on nosaltres baixarem en direcció cap al kilòmetre 30. En aquest altre costat, el Jordi i el Marc han corregut una estona amb nosaltres, donant-nos molts ànims. Jordi sap, per experiència pròpia, que a partir d’aquí comença el camí dur cap l’èxit (finalitzar la Marató).
Pel pas del kilòmetre 30 portem 2:46:04, uns 3 minuts i 50 segons millor que el temps per fer 3:59:00.
Quan arribem a la part inferior de l’Avinguda Diagonal i enfilem el carrer de l’Edifici Taulat i la zona del Fòrum, escolto parlar a un xicot que porto al costat. El meu cervell i les meves orelles reconeixen aquell to de veu, i al girar-me en dono compte que es tracta del Raúl, el marit de la Sora. El saludo i ens emplacem a veure’ns en la meta. En aquell moment, ell em diu: “Pasa, pasa que después te pillo”, i així va ser al cap de 2 kilòmetres.
Tot va bé, fins a arribar a prop del kilòmetre 33, aquí hi ha una petita rampeta de 50 metres que sembla l’Everest. Sembla que no avancis i just que la passo haig de fer 4 passes caminant. Recupero i ràpidament començo a córrer de nou.
Continuem corrent per la zona del Port Olímpic direcció cap al Parc de la Ciutadella i el Arc de Triomf (punt on trobarem al Jordi i al Marc per penúltima vegada, l’última serà a l’arribada).
Però de cop i volta noto com el meu quàdriceps dret es puja i m’aturo. Intento estirar una mica a veure si baixa, i començo a córrer de nou. Però abans del kilòmetre 35, torno a sentir els problemes de les cames, i torno a aturar-me. En aquell moment, deixem que la Sandra continuï la seva cursa en solitari, i com no podia ser d’una altra manera el meu fidel escuder (el Fede) es queda amb mi.
Anem fent trams al trot i trams caminant, fins arribar a l’Arc de Triomf. Veiem al Jordi i al Marc, encara que puc dir que aquí ja són ells els que em veuen perquè vaig una mica adolorit de les cames. El Fede sí que els saluda.
Al poc de passar per aquí, em torna a pujar el quàdriceps dret i m’obliga a tornar a caminar una estona. Tinc al cap que això de parar a caminar no és bo, ni per mí ni pel Fede, però amb aquestes rampes no puc continua corrent i necessito relaxar les cames, per poder continuar (amb els pocs kilòmetres que queden haig d’arribar a l’arribada, sobretot, perquè l’Esther i l’Ona estan allà esperant-me).
Tots anem concentrats, encara que Sandra i Fede fan millor cara. Jo ja estic patint.
Només queden 5 kilòmetres

Per la Ronda de Sant Pere (kilòmetre 37), torno a parar-me i tenim amb el Fede la nostra primera “discussió matrimonial”. Li dic que em deixi, que ja arribaré i que ell faci la seva cursa. Temo que el fet d’aturar-se pugui fer que es faci mal.
A l’arribar a Plaça Catalunya i al tram de Portal de l’Àngel hi ha força gent. Quan vaig fer la Marató al 2009, aquest punt és un dels que recordo que em va agradar més, semblava que estaves pujant un port de muntanya amb bicicleta una tarda d’estiu. Avui les sensacions no eren les mateixes, i el terra mullat relliscava molt, fet que va provocar un rampa al quàdriceps dret, un altra al quàdriceps esquerre i una altra al bíceps femoral de la cama dreta. En aquest punt, semblava més Robocop que un corredor de Marató. Paro, estiro i tornem a fer el camí cap a la Via Laietana.
Aquest tram del kilòmetre 38 al 39 és de baixada, així ho tenim al cap quan fem la Cursa de Bombers, però avui li han canviat la pendent i sembla que estem pujant. Això és un clar símptoma de com anem.
En aquest punt, un altre corredor (sembla estranger), es llença al terra per culpa de les rampes. Com veiem que és tema muscular, continuem, tothom comença a patir.
Anem fent i arribem al Monument a Colom. Girem i ja només (ja,ja) ens queden 2 kilòmetres per arribar al final. L’únic problema és que aquests 2000 metres són de pujada de tota l’Avinguda Paral·lel.
En aquest punt, el Fede i Jo, semblem els actors de la pel·lícula “No me chilles que no te veo”. Quan un camina l’altra comença a córrer i viceversa. Al Fede li porta uns metres fent mal els genolls (conseqüència d’anar parant i engegant i del ritme fluix que portem).
Fem els dos kilòmetres com podem, més estones caminant que corrent, i només puc anar comptant els semàfors que em falten per arribar a la Plaça Espanya.
Comencen els 195 metres de glòria
Els minuts passen i per fi arribem a dalt de tot, només girar està el cartell del kilòmetre 42, aquell que fa 4 hores havíem vist. Just en aquell punt es troba el nostre Club de Fans. L’Alexia es treu ràpidament la xaqueta i agafa al Fede de la mà. Jo agafo a l’Ona dels braços de l’Esther, ens aturem perquè el Jordi ens faci la foto i marxem cap als 195 metres de glòria que els 14785 atletes que hem finalitzat la Marató hem tingut avui.
El Fede i l’Alexia s’avancen uns metres. L’Alexia tira del Fede, però les forces en aquest punt són molt justes.
Jo intento córrer amb l’Ona en braços, però les cames ja no poden i menys amb 12 kilos de nena a sobre. Així que decideixo fer-ho caminant, l’objectiu era arribar i fer-ho amb l’Ona en braços.
Cada cop falta menys, i començo a dir-li a l’Ona que som uns campions. Ella fa cara de no saber el què passa, i continua agafant amb força el seu paraigües.
Al final trepitgem la catifa d’arribada, el Fede ho ha fet uns segons abans, i deixo a l’Ona al terra. Ens felicitem i ens anem a agafar la beguda energètica, menjar i la benvolguda medalla.
Quan arribem a la zona de les medalles, li dic a la noia que me l’anava a posar que li posi a l’Ona. Ella, orgullosa, es deixa posar la medalla i se la mira com dient: “Sóc una campiona”.
Ens anem cap a la vorera a esperar que pugi la resta dels Fans. En aquest moment, se’m tanca l’estómac (suposo que l’esforç).
És aquí on miro el rellotge i comprovo que tot i el que hem patit, he aconseguit millorar el temps de la meva 1ª Marató en 13 segons.
Trobem a la Sandra i ens anem cap a la zona del guarda-roba i trobar-nos amb l’Esther, l’Isa, el Marc i el Jordi.
Tornem a ser FINISHERS!!!!!!!

Ens canviem, ens fem la foto post-arribada i com estic una mica fet pols ens anem cap al pàrquing. Això d’anar a buscar el cotxe, va ser una segona Marató. Mai trobàvem el carrer, allò que de pujada a les 8h semblava a prop, ara era molt lluny.
Per fi arribem al pàrquing ens acomiadem i marxem cap a casa, a dutxar-nos, menjar i descansar, ens ho hem guanyat tots.

Moltes gràcies Club de Fans
Jo personalment, i crec que els altres 3 maratonians d’avui hem de donar les gràcies a tots els nostres Fans. El Jordi i el Marc per la pallissa que s’han fet i per tots aquells ànims que ens han donat, que han fet que acumuléssim segons d’energia extra. A l’Isa, l’Alexia, l’Esther i l’Ona per l’esforç que han fet en baixar en una dia poc agradable, però no sabeu el què anima conèixer que estaríeu allà en el kilòmetre 42, i sobretot, que podríem fer el últim tram amb l’Alexia i l’Ona.
A títol personal crec que li dec un tros de la meva medalla al Fede, no sé què seria del Xavi corredor sense tú. Gràcies company.

Us deixo els gràfics dels temps que hem fet els 4 maratonians de LOS MARTES.


També us adjunto els temps d’alguns “famosos” i companys que avui han aconseguit acabar amb èxit aquest 42195 metres.


Per últim, vull dedicar personalment aquesta crònica al corredor Xavier Jimenez que lamentablement ha mort després de finalitzar la Marató en 4h:05:00. Crec i per això ho faig, que aquest esport m’ha canviat la vida, he deixat de ser competitiu, i encara que tots volem millorar els nostres temps, cal vigilar. Recordeu que la cursa més important sempre és la propera, i que això és un hobby i no una obligació. I els hobbies són per passar-ho bé, que per passar-ho malament ja tenim altres coses.

Ens veiem a la 3ª Marató, no sé quan, ni on, però segur que no serà Barcelona, vull provar nous llocs.

El Míster (Xavi Crespo)

1 comentari:

  1. Hola a todos, muy buena crónica Xavi como siempre. La verdad es que fue una carrera muy chula, dicen que la primera maratón de tu vida es la mejor, es cierto, pero las siguientes tienen su encanto, y ésta, ha sido una de las pocas carreras que me acuerdo de casi todo, cosa rara en mí, y el recuerdo que me queda es muy bueno.
    Doy gracias por haber vuelto a correr una maratón con mis amigos: Sandra, Xavi´s y el ratito con Robert, faltó Jordi, mi fiel escudero de la maratón 2012.
    Espero que se vuelva a repetir más veces, no creo que una carrera de 42,195 es cosa de todos, para poder hacerla hay que estar.

    Un saludo y Hasta la próxima
    El Promesas
    Fede

    ResponElimina